 |
| Plantació d'oli de palma a Indonèsia |
Jopi, membre de l'Aliança de Pobles Indígenes de l'Arxipèlag (Aliansi Masyarakat Adat Nusantara, AMAN) d'Indonèsia, va ser atacat, després d'abandonar un cafè, per un grup de desconeguts.
Nascut el 1976 a Kisaran, al nord de Sumatra, l'activista era conegut per les seves crítiques a les irregularitats d'algunes empreses d'oli de palma, molt demandat per fabricar biocombustible i que requereix d'enormes extensions de terra per al seu conreu.
El març passat, l'AMAN va denunciar que els pobles indígenes que viuen a les jungles de l'arxipèlag indonesi són víctimes de nombroses violacions dels drets humans i "molts" es troben "amenaçats per la demanda mundial creixent de fusta, carbó, oli de palma i minerals ". L'AMAN és el grup d'aborígens més gran del món, en integrar 2.244 comunitats formades per milions de persones.
Més informació:
Ofegar-se de fam
Les grans plantacions de les multinacionals impedeixen que els cultius locals sobrevisquin
Per arribar a la primera estació d’aquest viatge hem d’escriure al cercador el nom de la ciutat de Lokutu i ens portarà a la República Democràtica del Congo, el melic del continent africà. Amb l’opció de vista de satèl·lit ens semblarà com si sobrevoléssim la zona en un globus aerostàtic o, perquè no, a llom d’una gran àguila gentil. Que bonica que s’observa la ciutat delimitada en el seu orient pel cabalós riu Congo o, com diuen en la llengua de l’ètnia bakongo, “el riu que s’empassa els altres rius”. A l’oest la frontera és el color verd que omple absolutament el mapa excepte per unes línies que són camins i carreteres.
El ratolí de l’ordinador ens permet, còmodament, perdre alçada i apareix alguna cosa que ens desconcerta: tota aquesta massa verda que imaginàvem boscos o selves adquireix una imatge geomètrica, monòtona, de cel·les d’un enorme rusc d’abelles. Què és aquesta invasió? Què cobreix tantes hectàrees d’aquesta terra tan fèrtil? Vosaltres mateixos podreu reconèixer per la seva morfologia que són palmeres. Es tracta d’un bosc de palma africana que les empreses multinacionals de l’agricultura, l’alimentació i la cosmètica han convertit en una epidèmia planetària pel benefici que obtenen de l’oli que se n’extreu. Aquest oli és present en milers de productes de brioixeria industrial, galetes, cremes de formatge i de cacau, margarines, precuinats, i des de fa pocs anys també convertit en combustible que irònicament ens anuncien com a biocombustible, quan en realitat tots aquests quilòmetres de palmes són un atemptat a la Terra que ens acull.
Es tracta d’un bosc fals, un bosc sense vida, un desert verd, un “bosc de silenci”, que va escriure Galeano, ja que els ocells no hi habiten ni hi nien, ni piulen. Sense casa, s’han exiliat. Com també han hagut d’emigrar milers de camperols quan aquestes plantacions van arribar per apropiar-se dels recursos naturals de la seva regió, dels nutrients del sòl, de les aigües del riu, i van fer impossible que els seus habitants puguin produir el seu propi menjar.
La segona estació que us proposo és una visita de cortesia a qui hi ha darrere d’aquests negocis. Coneixerem, gràcies als vídeos de la seva pàgina web, l’empresa Feronia i les seves plantacions de palma africana uns quilòmetres més al nord en aquest mateix país. Aquesta empresa, que va comprar les plantacions a la multinacional de l’alimentació Unilever, i que és a qui ven l’oli de palma que conrea, no amaga el propòsit -al contrari, en presumeix- de fer de la República Democràtica del Congo una gran potència agrícola a força de més monocultius de palma. El que no explica en els seus vídeos és que les comunitats que van quedar envoltades o dins de les plantacions ja no tenen res i la seva vida és molt precària: invivible.
I aquest vol el podríem perllongar per oceans de soja a l’Amèrica Llatina per satisfer els paps de la indústria càrnica; per mars de canya de sucre per a coca-coles i falses promeses de felicitat, o fins i tot per Guinea Bissau, on un empresari català va aconseguir terres per produir arròs. Per això deia que parlar de fam és amagar una realitat, és dissimular el resultat d’un espoli, d’un crim, d’una mutilació al dret de qualsevol poble de poder produir-se els seus aliments generat per un sistema capitalista que, en la seva borratxera de guanys obscens, només vol augmentar la producció. I així, la mort de gana més freqüent dels nostres temps és l’ofegament a l’estret de Sicília.
Però no, acabem el nostre viatge a una màquina del temps per tornar a una data encara pròxima: any 2009, al poble de Malindi, al nord de Kènia. Gràcies a un vídeo veurem el que significa aconseguir la sobirania alimentària. És potser de les moltes experiències que he pogut conèixer -sempre basades en la idea que els camperols puguin viure d’una cosa tan antiga com necessària i fonamental com és alimentar la població del seu entorn- la més il·lustrativa. El vídeo us agradarà, tot és alegria, balls, riures i sobretot no hi veureu fam per enlloc, només hi veureu dignitat, perquè durant uns mesos el dret a poder pescar als seus mars es va recuperar quan els que van ser anomenats pirates van permetre, com Moisès, que barracudes, tonyines i molts peixos fossin pescats per pescadors locals per alimentar les poblacions locals. Els pirates somalis mantenen allunyats els grans vaixells internacionals de la costa, i això ha permès la recuperació dels caladors i la millora de l’economia local. Uns pirates que van frenar que la naturalesa estigui sotmesa a interessos que només saben reproduir-se en caixes de cabals.
GUSTAVO DUCH | Ara.Cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada