dissabte, 23 de maig del 2015
DENÚNCIA CONTRA LA INJUSTÍCIA PER L'ASSASSINAT D'UN ACTIVISTA MEDIAMBIENTAL QUE DEFENSAVA ELS DRETS DEL INDÍGENES A INDONÈSIA, JOPI PERANGINANGI
 |
| Plantació d'oli de palma a Indonèsia |
Jopi, membre de l'Aliança de Pobles Indígenes de l'Arxipèlag (Aliansi Masyarakat Adat Nusantara, AMAN) d'Indonèsia, va ser atacat, després d'abandonar un cafè, per un grup de desconeguts.
Nascut el 1976 a Kisaran, al nord de Sumatra, l'activista era conegut per les seves crítiques a les irregularitats d'algunes empreses d'oli de palma, molt demandat per fabricar biocombustible i que requereix d'enormes extensions de terra per al seu conreu.
El març passat, l'AMAN va denunciar que els pobles indígenes que viuen a les jungles de l'arxipèlag indonesi són víctimes de nombroses violacions dels drets humans i "molts" es troben "amenaçats per la demanda mundial creixent de fusta, carbó, oli de palma i minerals ". L'AMAN és el grup d'aborígens més gran del món, en integrar 2.244 comunitats formades per milions de persones.
Més informació:
Ofegar-se de fam
Les grans plantacions de les multinacionals impedeixen que els cultius locals sobrevisquin
Per arribar a la primera estació d’aquest viatge hem d’escriure al cercador el nom de la ciutat de Lokutu i ens portarà a la República Democràtica del Congo, el melic del continent africà. Amb l’opció de vista de satèl·lit ens semblarà com si sobrevoléssim la zona en un globus aerostàtic o, perquè no, a llom d’una gran àguila gentil. Que bonica que s’observa la ciutat delimitada en el seu orient pel cabalós riu Congo o, com diuen en la llengua de l’ètnia bakongo, “el riu que s’empassa els altres rius”. A l’oest la frontera és el color verd que omple absolutament el mapa excepte per unes línies que són camins i carreteres.
El ratolí de l’ordinador ens permet, còmodament, perdre alçada i apareix alguna cosa que ens desconcerta: tota aquesta massa verda que imaginàvem boscos o selves adquireix una imatge geomètrica, monòtona, de cel·les d’un enorme rusc d’abelles. Què és aquesta invasió? Què cobreix tantes hectàrees d’aquesta terra tan fèrtil? Vosaltres mateixos podreu reconèixer per la seva morfologia que són palmeres. Es tracta d’un bosc de palma africana que les empreses multinacionals de l’agricultura, l’alimentació i la cosmètica han convertit en una epidèmia planetària pel benefici que obtenen de l’oli que se n’extreu. Aquest oli és present en milers de productes de brioixeria industrial, galetes, cremes de formatge i de cacau, margarines, precuinats, i des de fa pocs anys també convertit en combustible que irònicament ens anuncien com a biocombustible, quan en realitat tots aquests quilòmetres de palmes són un atemptat a la Terra que ens acull.
Es tracta d’un bosc fals, un bosc sense vida, un desert verd, un “bosc de silenci”, que va escriure Galeano, ja que els ocells no hi habiten ni hi nien, ni piulen. Sense casa, s’han exiliat. Com també han hagut d’emigrar milers de camperols quan aquestes plantacions van arribar per apropiar-se dels recursos naturals de la seva regió, dels nutrients del sòl, de les aigües del riu, i van fer impossible que els seus habitants puguin produir el seu propi menjar.
La segona estació que us proposo és una visita de cortesia a qui hi ha darrere d’aquests negocis. Coneixerem, gràcies als vídeos de la seva pàgina web, l’empresa Feronia i les seves plantacions de palma africana uns quilòmetres més al nord en aquest mateix país. Aquesta empresa, que va comprar les plantacions a la multinacional de l’alimentació Unilever, i que és a qui ven l’oli de palma que conrea, no amaga el propòsit -al contrari, en presumeix- de fer de la República Democràtica del Congo una gran potència agrícola a força de més monocultius de palma. El que no explica en els seus vídeos és que les comunitats que van quedar envoltades o dins de les plantacions ja no tenen res i la seva vida és molt precària: invivible.
I aquest vol el podríem perllongar per oceans de soja a l’Amèrica Llatina per satisfer els paps de la indústria càrnica; per mars de canya de sucre per a coca-coles i falses promeses de felicitat, o fins i tot per Guinea Bissau, on un empresari català va aconseguir terres per produir arròs. Per això deia que parlar de fam és amagar una realitat, és dissimular el resultat d’un espoli, d’un crim, d’una mutilació al dret de qualsevol poble de poder produir-se els seus aliments generat per un sistema capitalista que, en la seva borratxera de guanys obscens, només vol augmentar la producció. I així, la mort de gana més freqüent dels nostres temps és l’ofegament a l’estret de Sicília.
Però no, acabem el nostre viatge a una màquina del temps per tornar a una data encara pròxima: any 2009, al poble de Malindi, al nord de Kènia. Gràcies a un vídeo veurem el que significa aconseguir la sobirania alimentària. És potser de les moltes experiències que he pogut conèixer -sempre basades en la idea que els camperols puguin viure d’una cosa tan antiga com necessària i fonamental com és alimentar la població del seu entorn- la més il·lustrativa. El vídeo us agradarà, tot és alegria, balls, riures i sobretot no hi veureu fam per enlloc, només hi veureu dignitat, perquè durant uns mesos el dret a poder pescar als seus mars es va recuperar quan els que van ser anomenats pirates van permetre, com Moisès, que barracudes, tonyines i molts peixos fossin pescats per pescadors locals per alimentar les poblacions locals. Els pirates somalis mantenen allunyats els grans vaixells internacionals de la costa, i això ha permès la recuperació dels caladors i la millora de l’economia local. Uns pirates que van frenar que la naturalesa estigui sotmesa a interessos que només saben reproduir-se en caixes de cabals.
GUSTAVO DUCH | Ara.Cat
dilluns, 11 de maig del 2015
UN VIATGE A 12 DELS MUSEUS MÉS IMPORTANTS DEL MÓN DES DE CASA
Estudiar un corrent artístic, comprar un llibre, conèixer la
biografia d'un artista o simplement passejar per les sales d'un museu és
possible gràcies a internet
ISIDRE ESTÉVEZ Barcelona |
Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què només una
minoria podia visitar els museus del món. Això és història, perquè els
canvis econòmics i l'arribada del turisme de masses han democratitzat
els viatges. Però els últims anys un nou factor s'ha vingut a sumar a
aquest moviment de difusió de les grans institucions artístiques del
món: internet. Els museus han reaccionat amb una mica de retard, però
finalment han deixat enrere una certa desconfiança i cada vegada més
exploten les possibilitats de difusió que ofereix la xarxa.
Si fa només uns anys les pàgines web dels museus del món es limitaven a
donar informació pràctica als visitants i a oferir un més o menys breu
sumari de les col·leccions, en l'actualitat els llocs web de moltes
institucions ofereixen un ampli ventall de possibilitats, des d'estudiar
cursos 'online' fins a fer compres en les botigues, passant per
conèixer a fons les obres d'art que acullen. Molts ofereixen visites
filmades en 360 graus. No és en absolut comparable a ser-hi en persona,
és cert; res no pot igualar l'experiència de situar-se a pocs
centímetres d'una obra mestra. Però, acceptant aquest fet, els llocs web
permeten conèixer els museus sense sortir de casa i ofereixen un
avantatge indiscutible: caminar per les seves sales sense les molèsties
que generen unes masses que, malauradament, fan impossible gaudir d'una
visita al British Museum, el Louvre, els museus del Vaticà...
El Louvre, obra a obra
Si ets un estudiant i necessites informació sobre alguna
obra d'art sempre pots recórrer a Google. Però si aquesta obra forma
part de les col·leccions del Louvre estàs d'enhorabona, perquè el museu posa a disposició del públic un volum d'informació molt notable.
Si busquem una obra determinada —com la inevitable 'Gioconda'— tindrem
accés a un sumari amb les dades més destacades de la peça i, cosa gens
habitual, una bibliografia selecta. Una autèntica joia per als que
necessiten fer un treball de curs.
Orsay, les grans històries rere les frases dels artistes
Prenent com a fil conductor cites que podrien semblar
anecdòtiques de Manet, Cézanne, Gauguin i Van Gogh, el museu d'Orsay
proposa una visió original d'alguns dels grans creadors de l'art modern.
De forma clara i lúdica, una sèrie de vídeos ubiquen aquests grans
mestres de la pintura europea i les seves contribucions a la història de
l'art universal. Només una de les possibilitats interactives de la
web del museu parisenc, visita ineludible per als amants dels
impressionistes.
Tate, estudiar art per internet
Són cursos breus, pensats per a persones amb pocs
coneixements d'art. Però resulten interessants i estan ben explicats, i
incorporen el tradicional 'savoir faire' dels anglesos a l'hora d'unir
divulgació i entreteniment. Artistes, comissaris, crítics i escriptors expliquen diferents aspectes relacionats amb l'art en la web de la Tate.
Des del paper de la dona en la història de l'art fins a la relació
entre l'art i el cinema o la literatura… el museu ofereix una sèrie de
cursos gratuïts, configurats a partir de breus clips.
British Museum, el món per a petits exploradors
Si no tenen un nivell adequat d'anglès no ho podran fer
sols, però amb la supervisió d'un adult el British Museum demostra
l'esforç de moltes institucions per superar barreres i obrir-se a tots
els públics. Sembla que un museu com el British, amb milions d'obres
d'art, artefactes i documents de cultures llunyanes, hauria de ser un
territori aliè per als nens. Per demostrar que això no és així ha creat un apartat a la seva web amb tota mena d'activitats lúdiques i pedagògiques pensades per als més petits. Dibuixar un buda, fer menjars d'altres cultures o explorar el món són algunes de les activitats disponibles.
La National Gallery, sense multituds
Té una impressionant col·lecció de pintures, amb algunes
de les obres mestres més importants de tots els temps, des d''Els
ambaixadors' de Holbein fins a la 'Verge de les Roques' de Leonardo;
està situada en ple centre de Londres, la ciutat més visitada del món
(18,7 milions de persones l'any 2014); i l'entrada és gratuïta. Amb
aquests ingredients, no resulta estrany que les sales de la National
Gallery acostumin a estar plenes. Per als amants de les experiències més plàcides, el museu ofereix una visita virtual molt interessant.
Només cal triar la sala i començar la visita. En el cas que vulguem
veure una pintura amb més detall, hi podem clicar a sobre i veure tota
la informació corresponent. Fins i tot podem enviar una postal a algú.
Divertit, educatiu… i agradablement buit (excepte per als amants de les
multituds).
Les obres mestres dels Uffizi, a un clic
Florència, una de les ciutats més extraordinàries del
món, ha sucumbit també a la dictadura del turisme de masses, que ha
omplert els seus carrers de grups de turistes seguint guies amb un
paraigua a la mà. Com que moltes de les persones que entren als Uffizi
tenen poca estona —o poques ganes—, la institució proposa un itinerari
que, en només una hora i trenta minuts, permet conèixer les principals
obres mestres de la galeria, que és tant com dir les principals obres
mestres del Renaixement. Un itinerari que es pot fer 'online' amb una vista de 360 graus i informació de les obres més significatives.
No és cap meravella. En un país amb més patrimoni que recursos o
voluntat, els museus italians s'han quedat aturats en el temps. Amb tot,
aquesta és una eina per fer-se una idea de la importància dels Uffizi, i
gaudir d'algunes de les obres més exquisides de la pintura italiana.
La Sixtina només per a tu
És impossible que un museu que conté obres d'art de
l'antiguitat clàssica, de Rafael, de Leonardo… no es trobi entre els més
visitats del món. Si a això se li suma la Capella Sixtina de Miquel
Àngel el resultat és previsiblement concorregut. Entrar a la Sixtina
requereix reservar amb antelació o fer hores de cua i, en tots dos
casos, un llarg passeig per l'interior dels museus fins a arribar a un
dels santuaris de l'art de tots els temps. Un cop a dins, però,
contemplar les pintures és una missió gairebé impossible, no només per
la multitud sinó pel soroll. Internet ofereix una experiència més plàcida tot i que, això sí, molt limitada:
a la tradicional desgana i falta de modernitat pròpia de tots els
museus italians cal unir-hi la tradicional gasiveria vaticana, que fa
servir imatges minúscules per impedir que els usuaris facin
reproduccions de qualitat d'obres. Hi ha, també, una visita virtual.
Rijksmuseum, espectacularment visual
A qui acabi de visitar la web dels Uffizi o del Vaticà,
la del Rijksmuseum d'Amsterdam li semblarà un prodigi de modernitat. Amb
un bon disseny qualsevol museu hauria de ser capaç de presentar una web
atractiva. Al cap i a la fi, ¿què hi ha més visual que una pintura?
Molts, però, fan pàgines web amb una mentalitat antiga, com si fos un
full volant en versió digital. No és el cas del Rijksmuseum, que explota
al màxim el potencial visual de l'art. Amb una col·lecció que inclou
algunes de les obres més vibrants i exquisides de la història, des de
'La lletera' de Vermeer fins a 'La ronda de nit' de Rembrandt, el museu ofereix visualitzacions a pantalla completa,
tota una festa per als ulls en una època de dispositius grans i
pantalles retina. És més, si t'obres un compte personal pots baixar-te
les reproduccions, alterar-les, refer-les...
Els 'hits' del MoMa
Una altra web del segle XXI és la del Museu d'Art Modern
de Nova York. No només es tracta d'una web molt ben dissenyada, de
navegació fàcil i alhora molt visual; a més, fa servir els recursos
d'àudio i vídeo necessaris per conèixer millor les col·leccions.
T'imagines fer una visita al museu amb un guia només per a tu? Això és
el que t'ofereix el MoMa, tot i que òbviament només amb les principals
obres de la galeria.
Hi ha un apartat, 'Obres més vistes', en el qual si cliquem a cada
obra tenim accés a les dades més importants de la peça, informació
destacada i un àudio on un historiador explica l'obra.
La història de les cultures del món, al Metropolitan
Des de capitells romànics fins a pintures
impressionistes, des de frontals d'altar fins a escultures modernes, el
Metropolitan és un museu on resulta complicat no patir síndrome de
Stendhal. La seva pàgina web no pot mostrar els més de dos milions
d'objectes de les seves col·leccions, però n'hi ha més dels que pots
consumir amb calma: 405.997. Per guiar l'usuari, el museu proposa una sèrie d'itineraris, per artistes, objectes, països i èpoques. Resulta especialment interessant la cronologia que permet seguir la història en diferents parts del món.
El Prado, amb audioguia
Fins fa uns anys l'única manera de conèixer a fons les
col·leccions d'un museu era apuntar-se a una visita guiada. Però
aquestes visites no sempre estan disponibles i, quan ho estan, no
cobreixen tota la col·lecció. L'arribada de les audioguies ha vingut a
solucionar dos problemes: informar els visitants amb llibertat i al seu
ritme, i aportar recursos econòmics als museus. El Prado, però, n'ofereix algunes de gratis a Pradomèdia, l'apartat de la pàgina web dedicat als continguts audiovisuals.
Si cliquem a l'apartat 'Col·lecció' trobarem les obres més importants
del museu, cadascuna d'elles amb una imatge amb alta definició i la
corresponent audioguia.
L'Ermitage, a pantalla completa
Durant dècades residència dels tsars, els cinc edificis
que donen forma a l'Ermitage acullen avui una de les col·leccions d'art
més importants del món. Tot a l'Ermitage és espectacular, començant per
l'arquitectura, una impressionant posada en escena pensada per
impressionar. És cert que les dificultats econòmiques i les vicissituds
polítiques han passat factura al museu, però l'esforç per posar-se al
dia i tractar de tu a tu les principals institucions del món resulta
evident en la pàgina web. Amb un format molt senzill i intuïtiu, la web de l'Ermitage treu el màxim profit de la riquesa de la col·lecció,
i ho fa de forma generosa: a diferència de museus més preocupats pels
ingressos que per la difusió, la galeria russa permet veure les pintures
a pantalla completa. Ara bé, allò que ofereix visualment ho nega a
l'hora de donar informació, limitada a dades bàsiques, com l'autor, la
tècnica o la data de realització; qui vulgui saber-ne més, haurà de
buscar-se la vida en algun altre lloc.
APROFITEU LA REBAIXA DE LES ENTRADES PER AL CINEMA DURANT 4 DIES A PARTIR DE DEMÀ!
Les 10 recomanacions per a la Festa del Cinema
Animació infantil, 'blockbusters' d'acció, cinema d'autor... Opcions per a tots el públics en una cartellera de rebaixes amb entrades a 2,90 euros
ARA Barcelona |
 |
| "La canción del mar" |
Torna la Festa del Cinema. Aquest cop seran quatre les jornades
–de l'11 al 14 de maig– en què els cinemes tiraran la casa per la
finestra i rebaixaran el preu de l'entrada a 2,90 euros. Només cal
acreditar-se a www.fiestadelcine.com –els menors de 14 anys i els més
grans de 60 no cal que ho facin– i comprar les entrades per internet o a
les mateixes taquilles dels cinemes. I per assegurar el tret, l'ARA
selecciona les 10 millors pel·lícules que ofereix la cartellera aquesta
setmana: una guia per gaudir al màxim de la Festa del Cinema.
1. 'La canción del mar':
Bellíssima aventura infantil teixida al voltant de llegendes del
folklore irlandès que protagonitza una nena que es pot transformar en
foca. Animada en dues dimensions i visualment enlluernadora, farà les
delícies dels fans del Miyazaki més infantil i tendre, el d''El meu veí
Totoro' o 'Ponyo al penya-segat'.
2. 'Los Vengadores: La era de Ultron':
Tot i que menys rodona que la primera entrega, el retorn de
l''all-stars' superheroic de Marvel continua oferint entreteniment,
acció i enginy en grans dosis. Qui vulgui aprofitar la gran pantalla en
tota la seva espectacularitat no té gaires opcions millors a la
cartellera.
3. 'Güeros'.
Filmada en blanc i negre, amb una certa flaire de cinema 'indie'
americà, segueix un grup de nois de Ciutat de Mèxic a la recerca d'un
obscur cantant de rock a punt de morir. La pel·lícula del debutant
captura la desorientació d'una joventut perduda i sense referents i
destil·la frescor d''opera prima' sense res a perdre.
4. 'Astèrix: La residència dels déus'.
Per civilitzar els irreductibles gals, Juli César construeix un complex
hoteler al voltant del poble d'Astèrix i Obèlix en aquesta adaptació
animada d'una de les millors aventures de Goscini i Uderzo. Crítica
punyent de l’especulació immobiliària, el film trasllada a la pantalla
el vessant més 'slapstick' de les vinyetes originals.
5. 'Kingsman: Servicio secreto'.
Un protodelinqüent juvenil és reclutat per l’impecable membre d’una
organització internacional d’agents secrets –magnífic Colin Firth–.
Refregit postmodern i violent dels codis del gènere d'espies que passa
pel túrmix tarantinià l'imaginari de les pel·lícules de James Bond.
6. 'Una noche para sobrevivir'.
Jaume Collet-Serra continua la seva productiva associació amb Liam
Neeson en aquesta mena de 'western' urbà i nocturn ambientat a Nova
York. L'amistat i la traïció són els eixos d'una història vigorosa i
musculada que enfronta dos vells amics (Neeson i Ed Harris) forjats en
el submón criminal irlandès.
7. 'La oveja Shaun'.
La factoria Aardman ('Wallace & Groomit') és darrere aquesta
adaptació al cinema d'una sèrie infantil de televisió pensada per als
més petits. La peripècia d'un xai que, avorrit de la vida a la granja,
s'escapa a la gran ciutat serveix en safata un festival de comèdia
visual i homenatges cinèfils per a tots els públics.
8. 'National Gallery'.
El veterà documentalista Frederick Wiseman s'endinsa amb la càmera a la
National Gallery londinenca per observar atentament la gent que hi
treballa i la seva relació amb les obres que s'hi exposen. Un viatge
enriquidor i original a l'interior d'una de les pinacoteques més
importants del món.
9. 'La sombra del actor'.
Al Pacino es mira al mirall trencat del seu personatge en aquest film:
un actor de llegenda del teatre i el cinema que perd el seu talent
interpretatiu i se sumeix en una depressió. Retrat del crepuscle de
l'actor que explora les misèries de l'ego amb ironia i adapta un relat
de Philip Roth amb molta llibertat.
10. 'Fuerza mayor'.
En lloc de protegir els seus fills davant una allau de neu als Alps, un
pare de família fuig instintivament per salvar-se. La tragèdia s'acaba
evitant, però res torna a ser el mateix per a la família. La mirada
clínica del director, el suec Ruben Östlund, explora les misèries dels
personatges i el conflicte interior que els rosega.
EL ROMÀNIC DES DE MOLT A LA VORA EN UN LLIBRE DE LUXE
 |
| Detall del frontal d'Àvia, la Nativitat, s.XIII, Tremp sobre fusta, MNAC |
Un centenar d'obres de pintura romànica catalana s'analitzen amb lupa en un gran llibre de luxe, publicat per Enciclopèdia Catalana
Tenint en compte la gran quantitat de bibliografia divulgativa que existeix sobre el romànic català –la mateixa Pagès és autora, per exemple, de quatre obres sobre el tema, editades per Publicacions de l'Abadia de Montserrat–, què pot aportar un llibre més sobre el tema? Francesc Boada, director editorial del projecte, respon que mai s'havia realitzat una obra de romànic català d'aquesta magnitud, referint-se a l'ambició i la gran mida del volum, però sobretot perquè les obres triades es presenten amb molt de detall, “en una mena de procés de zoom que permet que el lector pugui acostar-se molt a les pintures”. “Podem veure les obres com les veu l'espectador als museus o a les esglésies però també focalitzant molt en detalls. En aquest sentit, és un llibre que ensenya a mirar”, assegura Boada. Aquesta és la raó per la qual el llibre analitza un centenar d'obres, entre pintura mural, pintura sobre taula i llibres il·luminats, però conté 250 fotografies.
Un exemple és el tractament que rep en el llibre l'obra més coneguda de la pintura mural catalana: la de l'absis de Sant Climent de Taüll. L'obra es desplega en catorze seqüències, que van des de la visió general que té el visitant del MNAC (on són els frescos originals) fins als detalls del mateix Crist en majestat i d'altres figures del conjunt, com ara els evangelistes, els serafins, els querubins, la Mare de Déu, sant Bartomeu, sant Jaume, l'anyell de l'Apocalipsi i el pobre Llàtzer. També s'hi han inclòs les figures descobertes in situ a Taüll en els últims anys, i que són de difícil visió en directe, com per exemple Caín i Abel i l'herald de la parusia, que en “la iconografia de l'època representa una mena d'emissaris que proclamen el retorn del Senyor”, segons Montserrat Pagès.
L'autora també remarca la inclusió en el llibre de les pintures de Sant Pere de Terrassa, després de la seva restauració, o d'altres frescos descoberts recentment, com ara els de Sant Vicenç d'Estamariu.
Joies il·luminades
Un altra de les novetats que aporta el volum és la gran importància que es dóna als llibres il·luminats, com a part fonamental de la pintura romànica catalana. No és casualitat que l'anàlisi d'aquests manuscrits miniats ocupi la primera part del llibre. “El Beatus de Girona i la Bíblia de Ripoll són tan importants per al romànic català com les pintures murals –explica Montserrat Pagès–. El que passa és que són de difícil visionament per al públic i fins i tot per als especialistes. Per tant, són molt poc coneguts. En el llibre, en canvi, podem veure detalls d'aquestes joies.”
A més de l'anàlisi específica de les obres, el llibre també explica la particular història de salvament dels frescos romànics a principis del segle XX, amenaçats de ser venuts a l'estranger. “L'alarma es va disparar l'estiu de 1919 quan la Junta de Museus va constatar que uns tècnics italians estaven arrencant les pintures de Mur per endur-se-les fora. El bo del cas és que qui hi havia al darrere de tot plegat era el col·leccionista Lluís Plandiura, que també actuava com a marxant en aquest tipus de transaccions comercials. De fet, està ben estudiada aquesta participació del col·leccionista en aquests afers”, explica l'autora.
De fet, va ser Joaquim Folch i Torres, aleshores responsable dels museus catalans, qui, amb el suport de la Junta de Museus –presidida per l'escultor Josep Llimona– i de la Mancomunitat –presidida per Josep Puig i Cadafalch–, va prendre la decisió de salvar i adquirir les pintures “ràpidament i contundentment”. “Sense ell ara no tindríem les pintures aquí –explica Pagès–. Però a més de ser una operació de salvament patrimonial, aquesta també va ser una operació de catalanisme militant. Ells van pensar en el país. En el cas de Castella, per exemple, nombrosos frescos van sortir fora perquè, malgrat les queixes d'alguns intel·lectuals, l'Estat no va fer res per impedir la sortida a l'estranger de les obres.”
Aquella magna operació va contribuir a augmentar la llavor de l'actual MNAC i al fet que sigui el museu amb més pintura mural romànica del món, i a l'esplendor d'altres centres, com ara el museu de Vic.
El cas és que el romànic –representat arquitectònicament arreu del país per més de dues mil esglésies– continua sent, en opinió de Boada i Pagès, l'art amb el qual els catalans s'identifiquen més: “Aquesta fal·lera va començar amb la Renaixença i el Canigó de Verdaguer perquè es va veure com l'art fundacional de la nació. Hi va contribuir també el bisbe Morgades, que va fundar el Museu Episcopal de Vic i sobretot va promoure la restauració del monestir de Ripoll. A partir d'aquí, el romànic va triomfar, malgrat que sigui l'art gòtic el que coincideix amb el moment d'esplendor de la Corona d'Aragó.” Font original:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/853094-romanic-en-detall.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=nacional&utm_source=rss&utm_medium=nacional&utm_campaign=rss&f=El+Punt+Avui
Subscriure's a:
Missatges (Atom)