ITINERARI HISTÒRIC PER LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX AMB 4t ESO

Escut humà  gelidenc de la casa Atmetller de Piug i Cadafalch

El dia 23 de maig, de camí cap al Museu d'Història de Catalunya amb la colla de 4t de Gelida per conèixer la República, la Guerra Civil i el Franquisme, vam passar abans per l'inprescindible recorregut modernista del passeig de Gràcia, en concret per la Mansana de la Discòrdia o, més modernament, Illa de la Discòrdia. Aquest és el nom que rep un tram del Passeig de Gràcia de l'Eixample de Barcelona, situat entre els carrers d'Aragó i de Consell de Cent. Es tracta d'un conjunt de 5 edificis: casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, casa Mulleras d'Enric Sagnier, casa Bonet de Marcel·lià Coquillat, casa Amatller de Puig i Cadafalch i casa Batlló d'Antoni Gaudí. Si bé totes són d'arquitectes reconeguts del modernisme, l'apel·latiu popular de «mansana de la discòrdia» es referia a la rivalitat professional entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí i, molt especialment, a les façanes dels seus edificis. Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec de la casa Batlló ja sabia el que havien fet els altres dos. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom. I, efectivament, la seva participació va ser sorprenent.

                          

La «mansana de la Discòrdia» abans i després de la transformació de la casa Lleó Morera i la casa Batlló

Casa Amatller i casa Batlló inclinant-se sota la força 

dels nostres joves de Gelida

Al pas de la Cecília la Sra Batlló s'ha adreçat

Després de la sorprenent Discòrdia que causà la casa Batlló, en Gaudí tornà a rebre un nou encàrrec, aquest cop de nou en nou, amb la casa Milà o anomenada despectivament en el seu moment , la Pedrera. Construïda en el moment de la Setmana Tràgica (eclosió d'una etapa d'ineficàcia de la Restauració i estudiat a classe) i obra mestra del Modernisme, no podia faltar la visita exterior de l'edifici més original, no només d'en Gaudí  i del Modernisme, sinó també de Barcelona.

La Pedrera amb una bona base als seus peus

Després d'aquesta visita fugaç, però imprescindible, vam baixar cap a mar, al Museu d'Història de Catalunya, el Palau de Mar, l'edifici que originàriament havia estat els Magatzems Generals de Comerç, l'únic edicifi conservat del vell port de Barcelona que data de 1881.
 Aquí, dos monitors van explicar molt bé, amb plafons i documents diversos, un repàs introductori del segle de la Revolució industrial a Catalunya i,després, dels inicis del segle XX per què els alumnes treballessin  per sí sols amb grups de 4 o 5 i amb un dossier les tres etapes clau dels dos primers terços del segle XX: la República (1931-1936 o 1939), la Guerra Civil (1936-1939) i el Franquisme (1939-1975).

Visió introductòria d'inicis del segle XX

Àmbit Guerra Civil

L'àmbit de la República

El Nodo al Franquisme

Una cuina de principis del segle XX

La visita es va acabar amb un període que, per sort, es va superar, però, malgrat tot, ens ha deixat un pòsit de poca tradició democràtica que encara pesa. Està a la mà dels nostres joves, que ja no han viscut gens el franquisme, de superar aquest llast històric. Ells són el nostre futur i la nostra esperança.





- Sobre la Mansana de la Discòrdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mansana_de_la_disc%C3%B2rdia
- Sobre la casa Milà: http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Pedrera
- Sobre la ruta del modernisme de Barcelona de l'Institut del paisatge urbà i la qualitat de vida: http://www.rutadelmodernisme.com/default.aspx?idioma=ca&contenido=body_rutamodernisme_03.htm
- Sobre el Museu d'Història de Catalunya: http://www.mhcat.cat/

VISIBLE I DIRECTA PROTESTA CONTRA EL MINISTRE WERT

Al voltant d'una dotzena de persones han negat aquest dimarts la salutació al ministre d'Educació, José Ignacio Wert, en recollir els premis estatals de final de carrera, que Wert lliurava a l'Auditori Nacional de Madrid.
Davant d'un públic replet de samarretes verdes, el color que en aquella comunitat autònoma té la protesta antiretallades en educació, en defensa de l'escola pública i en contra del projecte de llei orgànica de millora de la qualitat educativa (Lomce), els premiats que s'han negat a saludar les autoritats han sigut ovacionats pels presents.
Fins a tres d'aquestes persones han pujat a l'escenari amb la samarreta reivindicativa, i algunes més han utilitzat el color verd en la seva vestimenta. Una altra de les premiades, Nereida Garcia, que no anava uniformada, s'ha dirigit al públic per reclamar "una educació lliure i per a tots", cosa que ha despertat l'aplaudiment de l'auditori.
"No podem permetre que l'escola quedi relegada al no-res", ha dit als mitjans Julia Iriarte, menció en la carrera de psicologia, després de recollir el seu premi amb la samarreta de la 'marea verda'. Se l'ha posada, diu, perquè defensa allò en el que creu i ha negat la salutació a les autoritats perquè "el que estan fent" amb l'educació pública li sembla "una falta de respecte".
En l'acte s'han lliurat un total de 129 guardons, entre premis (46), accèssit i mencions d'honor. Amb tots ja en mans dels seus propietaris, Abraham Llacuna Cubero, premi final de carrera d'enginyeria de camins, canals i ports, ha llegit un discurs que també ha suscitat algunes respostes crítiques, especialment quan ha agraït el suport a les autoritats educatives. "Digues-ho en el teu nom", li han deixat anar des del públic.
Tanmateix, el seu discurs ha acabat demanant "ajuda" a les mateixes autoritats, cosa que sí que ha suscitat l'ovació dels presents. "Doneu suport a la investigació, la innovació, l'entesa, la col·laboració empresa-universitat i, en definitiva, la qualitat", ha dit aquest llicenciat, per insistir que "no es pot desaprofitar l'oportunitat de fer un salt en la qualitat", i aconseguir-ho és "una tasca d'equip".
El ministre, que ha intervingut per tancar l'acte, s'ha centrat en l'excel·lència dels premiats per destacar que es deu a la "perseverança" i ha posat l'accent en el fet que l'equitat és "la igualtat d'oportunitats en l'accés", no la uniformitat dels resultats.
En la seva opinió, les universitats, que han sabut "gestionar bé" la "tensió" que ha suposat l'increment d'alumnat en pocs anys –ha passat de 200.000 a un milió i mig–, han de "mantenir una important tensió per l'excel·lència". "Queda molt camí per recórrer i s'ha de veure amb l'ambició per les metes", ha afegit.
Wert ha destacat també el fet que els premiats hagin obtingut l'èxit acadèmic havent estudiat "en un dels moments més difícils" de la història d'Espanya "i en el curs de la crisi més llarga" que ha viscut el país, "almenys des que hi ha estadístiques econòmiques". "Que sigueu capaços d'extreure fortaleses, superació i, per sobre de la queixa, l'objectiu de tirar endavant, crec que és un exemple per a tots", ha assenyalat.

Font: http://www.ara.cat/societat/guardonats-Premis-Final-Carrera-Wert_0_931707076.html

TURQUIA I UNA MICA DE CONEIXEMENT DE LA SEVA SITUACIÓ: pols entre dues opcions polítiques del mig orient, la democràcia i l'autoritarisme

CONTESTACIÓ SOCIAL

La disculpa del govern turc no atura els manifestants

El número dos d'Erdogan mira de rebaixar la tensió de les protestes

TIM ARANGO

The New York Times / Istanbul | Actualitzada el 05/06/2013 00:00 Ara.cat

 

A PRIMERA LÍNIA Manifestants enfrontant-se a la policia entre la plaça de Taksim i el barri de Besiktas ahir en el cinquè dia de protestes a Istanbul. AFP

 

El número dos del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, va intentar ahir calmar els ànims encesos als carrers d'Istanbul ja fa cinc dies. El vice primer ministre, Bulent Arinc, va demanar perdó als ferits per la brutalitat policial amb què les forces de seguretat turques han reprimit les manifestacions al país.
Arinc, que es fa càrrec del govern mentre Erdogan visita diversos països del nord d'Àfrica en una gira diplomàtica, va dir en una roda de premsa que "la violència excessiva que s'ha utilitzat contra els manifestants ha sigut incorrecta i injusta". El vice primer ministre va matisar, però, que el govern "no deu cap disculpa a les persones que han causat danys als carrers i han intentat posar entrebancs a la llibertat de la gent". El número dos d'Erdogan va avançar que aviat es reunirà amb alguns dels organitzadors de la protesta d'Istanbul.
L'actitud d'Arinc contrastava amb la del primer ministre, que davant de la pitjor crisi política en els seus més de deu anys al poder, dilluns va girar l'esquena al país i va pujar a un avió que el portava al nord d'Àfrica per començar el seu tour de quatre dies per la regió.
Al llarg d'aquests cinc dies de convulsió, el comportament d'Erdogan ha alimentat les preguntes que feia temps que planaven sobre els seus mètodes i intencions: ¿s'ha tornat més autòcrata que demòcrata o més aviat es tracta d'un polític hàbil que ha caigut en un excés de confiança?
"Erdogan té una concepció peculiar de la democràcia", diu Ilter Turan, politòleg de la Universitat Bilgi d'Istanbul. "Creu que amb el 51% dels vots pot manar sense límits, no vol cap sistema de control".
El termòmetre de la crisi
Erdogan, de 59 anys, va créixer en un barri devot i humil d'Istanbul quan Turquia estava governada per una elit que esborrava amb mà de ferro tota expressió religiosa de la vida pública. Quan va arribar al poder, va donar molt protagonisme a aquella classe social aleshores perifèrica. Els analistes diuen que serà la reacció d'aquestes bases el que determinarà com dirigeixi la crisi.
De moment, sembla que es mantenen fermes darrere seu. Kasimpasa, el barri on va viure Erdogan, no queda lluny de la plaça Taksim, l'epicentre de les protestes. Allà els ciutadans es refereixen al primer ministre com a baba (pare, en turc), i recorden els divendres quan, després de la pregària, tots els nens el seguien a una botiga del barri on l'ara primer ministre els comprava caramels.
Molts dels habitants del barri diuen que entenien la motivació original dels manifestants que volien salvar el parc de Genzi, però que van rebutjar-los quan les protestes van convertir-se en un clam contra el govern d'Erdogan, amb insults contra ell pintats a les parets.
Mentre que diversos experts van suggerir que les imatges d'excessiva força policial contra els manifestants podrien ser suficients per mobilitzar els religiosos contra el govern, la gent de Kasimpasa es mostra més aviat molesta amb el vandalisme i la violència dels manifestants. Segons ells, va ser això el que va despertar la resposta dura de la policia turca.
De fet, les protestes eren pacífiques fins que la policia va atacar els manifestants. Però molts dels canals de televisió, perseguits durant molt de temps pel govern d'Erdogan, no van començar a cobrir els fets fins que les imatges mostraven el vandalisme ciutadà.
Els principals canals van censurar les manifestacions emetent concursos de bellesa o documentals de pingüins en lloc de mostrar imatges en directe de manifestants ferits. Molts internautes van mostrar imatges en directe a la xarxa i els ciutadans van clamar contra el control governamental dels mitjans . El vice primer ministre Arinc va dir ahir que la informació provinent de les xarxes socials no era fiable i va criticar que els mitjans internacionals no presentaven els fets amb objectivitat.
De totes maneres, Cem Aydin, el director executiu de Dogus Media Group, propietari de NTV, un dels principals canals de televisió, va demanar perdó als periodistes i a la seva audiència per haver ignorat les protestes. "Les crítiques són justes en gran part, i no dic això mogut per cap altra raó que la meva consciència", va dir ahir.
Extreure "lliçons"
Tot i que Erdogan ha dit repetidament que les manifestacions tenen la intenció de destruir el creixement i l'estabilitat que el seu govern ha construït a Turquia durant una dècada, Arinc va reconèixer que el govern pot extreure "lliçons" dels fets. "No ens podem permetre el luxe de fer com si sentíssim ploure, la democràcia no pot existir sense oposició", va deixar anar el número dos d'Erdogan.
En un mateix to conciliador, el president de Turquia, Abdullah Gül, va dir dilluns que la "democràcia no només vol dir eleccions". Contrastant amb la posició d'Erdogan, va afegir: "No hi ha res més natural que acceptar diverses formes d'expressió més enllà de les eleccions, si hi ha altres punts de vista. Les protestes pacífiques formen part, sens subte, d'això".

L'ESDEVENIR DIVERS DE LES LLIBRERIES EN PLENA CRISI. Oportunitat de trobar llibres de 2a mà a baix preu

ELS EFECTES DE LA CRISI

Llibreries: entusiasme o mort

La Tralla de Vic canvia de mans i tanca la llibreria Canuda del centre de Barcelona

LAURA SERRA

Barcelona | Actualitzada el 05/06/2013 00:00Ara.Cat

 

AIRES NOUS AL SECTOR 01. Oriol Roig està al capdavant de La Tralla, una llibreria amb més anys que ell. 02. La llibreria Canuda. 03. La botiga Re-Read. PERE TORDERA ARA ARA 

 

Si s'observen les xifres en fred, el balanç de llibreries obertes i tancades és inequívoc: en els últims deu anys han obert uns 200 establiments. En total, la xifra de llibreries oscil·la entre les 600 i 650 repartides per tot el territori. Però la realitat és que l'impacte dels últims tancaments ha mostrat els efectes devastadors de la crisi: la llibreria Catalònia transformada en un McDonald's, la Proa Espais desapareguda víctima d'un ERO, la Robafaves de Mataró tancada i Els Nou Rals de Viladecans al límit, entre altres exemples. La facturació ha anat baixant a un ritme constant del 8-10%. L'any 2007 a Catalunya el sector editorial va facturar per valor de 1.662 milions d'euros i el 2011 va baixar als 1.332 milions. Són 330 milions menys en cinc anys. I la corba continua avall el 2012 i el 2013. Per això, amb aquest panorama complicat, se succeeixen les males notícies en el sector; però també n'hi ha de positives: és l'hora de la imaginació.
Aire fresc a La Tralla
37 anys després, Imma Bellafont passa el relleu d'un símbol de Vic
La Tralla de Vic, la llibreria de referència de la comarca d'Osona, va estar a punt d'abaixar la persiana a finals d'any. La malaltia d'Imma Bellafont -una institució en el sector, expresidenta del Gremi de Llibreters- l'obligava a deixar el negoci que havia obert fa 37 anys al centre de Vic, coincidint amb la seva jubilació i la decisió del seu fill de no continuar el projecte familiar. Oriol Roig -fill de l'escriptor Xavier Roig, client de La Tralla i veí del Moianès- va veure-hi la seva oportunitat. Tot just té 25 anys i està a punt de llicenciar-se en història, però està convençut que podrà tirar endavant el negoci amb "ganes" i "modernitzant la llibreria, fent-la un centre cultural més enllà dels llibres de novetat". Ja té pensat obrir una secció de còmic i novel·la gràfica. "Una llibreria només dóna satisfaccions", li adverteix Bellafont, que seguirà "assessorant" el nou propietari per la satisfacció que La Tralla continuï oberta. Ahir Roig va debutar acollint la primera presentació literària.
Tanca la històrica Canuda
El Cementiri dels Llibres Perduts es convertirà en un Mango
La flaire entranyable dels llibres de vell del carrer Canuda es canviarà a finals d'any pel perfum impersonal d'una botiga Mango. "Era una mort anunciada -deia ahir el propietari, Santiago Mallafré-. Feia 20 anys que sabíem que hauríem de marxar el 2014". És quan se'ls acaba el contracte de lloguer, que es beneficia d'una renda antiga, però el nou propietari de l'immoble i del contigu els ha incentivat perquè avancin el tancament. L'establiment, que havia obert al carrer Tallers el dia de la proclamació de la Segona República i després s'havia traslladat al local del bar Oasis, "on els fabricants de Sabadell i Terrassa hi duien les seves querides", diu Mallafré, és avui la llibreria de vell més gran d'Espanya. Té més de 600 metres i venen des de llibres a 3 euros fins a incunables i primeres edicions molt buscades pels bibliòfils. Calculen que poden arribar a tenir 200.000 volums. Aviat començaran la liquidació, amb rebaixes del 50%. A la planta baixa hi ha un racó secret, ahir deshabitat, fosc i farcit de llibres, que diuen que va inspirar el Cementiri dels Llibres Perduts que Ruiz Zafón va retratar a L'ombra del vent . També té els dies comptats.
Una llibreria 'low cost'
La botiga Re-Read ven llibres de segona mà per 2 euros
Un llibre, 3 €. Dos llibres, 5 €. Cinc llibres, 10 €. La llibreria Re-Read (Rosselló, 158) està sent un fenomen. Una llibreria low cost que recull els llibres que la gent ja no vol (per 20 cèntims) i els tornen a vendre. Han obert no fa ni tres mesos i ja pensen en una nova botiga al passeig de Sant Joan. La llibretera Mercedes Zendrera, que també regenta la llibreria Baïbars, va entrar en el negoci del llibre de vell amb una mirada nova. L'aspecte modern i ordenat -per gèneres i autors- convida a entrar a remenar. La majoria es decanta pels clàssics i novetats de l'última dècada a preus de saldo.

L'EXILI DEL FRANQUISME: EL COMBOI DELS 927

"El comboi dels 927", un reportatge de Montse Armengou,  que ha guanyat el Premi del Públic del II Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, és la història del primer tren de l'Europa occidental que va portar famílies senceres a un camp d'extermini nazi. Tot comença quan el 24 d'agost de 1940, un tren amb 927 refugiats espanyols va sortir de l'estació d'Angulema, a la regió francesa de la Charente. Les tropes alemanyes de Hitler acabaven de partir França en dos i els refugiats es pensaven que els portaven a una zona no ocupada. Però al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen. Es van separar les dones dels homes (des dels nois de 13 anys en amunt), que hi van quedar internats, i el 87% va morir. Les dones i els nens van ser retornats a Espanya, d'on havien fugit en acabar la Guerra Civil.

A part del premi aconseguit durant l'edició d'enguany en el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, aquest reportatge ja havia rebut la menció honorífica dels Premis Cinema -Rescat- Sant Nitrat l'any 2002.

Comboi dels 927 als 30m TV3 a la Carta

La nena del comboi dels 927

Segre.com. Anna Sàez  Actualitzada 10/03/2017 a les 13:59

Agustina Pinós només tenia cinc anys

Aquell dimarts, sa mare se la va emportar al mercat de Sant Lluís. Diuen que durant la guerra s’havia de fer cua per a tot, també per comprar menuts. Fer matadero,se’n deia en el llenguatge col·loquial de la misèria. La dona tenia lumbàlgia i tan bon punt va donar la tanda a la clienta que va arribar darrere seu va proposar a la nena de seure a les escales. Però li va agafar fred, que ja era novembre, i van optar per anar a buscar el sol a la paret del davant, al lateral de l’edifici del Banc d’Espanya. Encara es tornarien a canviar de lloc, per estar al cas de quan obrissin el mercat. El sinistre soroll d’uns avions la va fer esgarrifar. “No tinguis por, mama, que no ha sonat la sirena”. Ja no va tenir temps de dir res més. “Sant Antoni, salveu-nos!”, va sentir que implorava la mare. Hi havia gent morta per tot arreu. A la cua del mercat, al Banc d’Espanya d’on s’acabaven de moure, al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes. Unes nenes que jugaven a la corda al seu davant jeien a terra, immòbils.

Dissabte s'apagava la vida d'una de les nenes que van sobreviure al terrible bombardeig del 2 de novembre de 1937

Mare i filla van refugiar-se a la Gota de Llet.

 La dona, sota un llit. La petita, tancada dins d’un armari. S’hi van quedar fins que ja només se sentien plors. Havien sobreviscut al pitjor dia de les seues vides. O això es pensaven. Encara no sabien que haurien d’anar a l’exili. Que el 24 d’agost de 1940 tota la família es veuria obligada a pujar a un tren a l’estació d’Angulema. Eren 927 refugiats espanyols –la majoria, catalans– que van obeir dòcilment els soldats alemanys, confiats que els portaven a la França no ocupada. Al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen sense saber ben bé on eren. Van fer baixar dels vagons tots els homes. Els nens, a partir de 13 anys, també. Quatre-centes setanta persones en total, entre les quals Pau Pinós, pare d’Agustina. A ella i a la seua mare les esperava un llarg camí d’incerteses. Van recórrer Europa durant divuit interminables dies en unes condicions penoses per retornar a un país que ja no era el seu per gentilesa de Franco. La postguerra es va fer llarga. La mare va morir amb 45 anys. Del pare no se’n va saber res fins al 1977, quan Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis. Mai no va sortir de Mauthausen.