diumenge, 8 de gener del 2012
dissabte, 7 de gener del 2012
ESCULTURA GÒTICA: descobrim la humanització de l'escultura medieval
Estàtues-columna de la Portalada Reial de la catedral de Chartres: (cap a 1150)
Anunciació i visitació. Portalada central de la catedral de Reims. Mestres del somriure, de la verge i Mestre de les figures antigues o clàssiques. Entre 1230 i 1260.
Timpà dedicat a la Verge. Porta nord de la catedral de Notre-Dame, de París. Cap al 1200.
Plató. Giovanni Pisano. Façana de la catedral de Siena. Finals segle XIII.
 |
| Mare de Déu de Sallent de Sanaüja. c. 1350. MNAC, Barcelona. El gust francès o la influència del gòtic internacional, també causà gran impacte en l'escultura. La Verge de Sanaüja, plena de refinament i tendresa i amb estudiat moviment és el més valuós testimoni de la sensibilitat artística autòctona adaptada als corrents europeus. |
 |
Mare de Déu de Boixadors, 1350-1370, Museu Episcopal de Vic; anònim; alabastre amb restes de policromía 114 x 39 x 28 cm, provinent de Boixadors, a la comarca de l'Anoia. Un magnífic exemple de la iconografia mariana d'època gòtica: mentre les marededéus romàniques acostumen a ser figures sedents i entronitzades, caracteritzades pel seu aire majestàtic, les marededéus gòtiques són figures que ressalten la humanitat de la Mare i el Fill però sense renunciar al simbolisme teològic. Així, Maria expressa amb els seus gestos la tendresa pròpia d'una mare i Jesús fa com si jugués, atansant-se al cap de Maria. Però aquest gest aparentment innocent és alhora una evocació simbòlica de la coronació de Maria. Ofereix aquesta mateixa característica la coneguda "Madonna della Cintola" de la Catedral de Prato, a Itàlia, deguda a l'escultor Giovanni Pisano. Estilísticament, la Marededéu de Boixadors té molta afinitat amb la Marededéu de Sallent de Sanaüja, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i també amb una altra imatge mariana que es troba a Navarra, a l'església de Sant Andreu de Sorauren.
.
Figura de rei o "Sant Carlemany". Jaume Cascalls de Berga. Museu de la Seu de Girona, Girona. c.1345-1350. Escultura d'estil clarament formulada amb síntesi d'elements de distinta procedència que permeten la configuració d'una escultura gòtica pròpiament catalana amb l'actuació dels mestres Aloi de Montbrai i Jaume Cascalls
Ekkehard y Uta. Escultures del cor de la catedral de Naumburg (Alemanya). c. 1250. Aquesta galeria de personatges de la catedral de Naumburg és testimoni irrefutable dels contrastos que amaga l'art gòtic. Es tracta de personatges històrics, els retrats dels quals s'han realitzat amb excel·lent ofici i voluntat d'individualització. No existeix en l'Europa medieval contemporània un projecte equiparable, si ens centrem en la seva cronologia tan recent.
Bibliografia:
- Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch. L'art gòtic. s. XIV-XV dins de la Història de l'Art Català. Edicions 62, Barcelona, 1990 (1984).
- Francesca Español. El Arte gótico (I). Historia 16, Barcelona, 1989.
- M.Carme Farré i Sanpera. El Museu d'Art de Catalunya. Edicions 62 per a "la Caixa", Barcelona, 1983.
dimecres, 4 de gener del 2012
L'ORIGEN DELS COGNOMS
"El rei Joan Carles I és descendent directe de Guifré el Pilós”
Entrevista a Armand de Fluvià
Armand de Fluvià
Årmand de Fluvià explica com es van formar els cognoms catalans, quines singularitats tenen els nostres escuts i perquè les monarquies s’estan autodestruïnt.
La sala on ens rep Armand de Fluvià a casa seva imposa. Un munt de reis i reines ens observen des de desenes de retrats en els quals s’hi llegeixen càlides dedicatòries adreçades al nostre entrevistat. A l’altra banda tot són llibres i més llibres, entre els quals apareix un petit quadre amb el seu escut familiar.
D’on ve el seu cognom? Ve del llatí, de fluvius, fluvi, i vol dir riu. Això és la seva etimologia. Ara bé, per saber d’on ve el meu “de Fluvià” en concret, haig de reconstruir la geneaologia dels meus avantpassats. Sé que es va formar entre el 1040 i el 1070 perquè en un pergamí del 1040 hi consta un Bernardus Bernadi, és a dir, un Bernat fill d’un altre Bernat. I al 1070 un descendent d’aquest ja es fa dir Bernardus Bernardi de Fluviano.
És aquest el moment en què es formen tots els cognoms que tenim actualment? Sí, tots es van formar entre el segles X i XIII. Durant l’imperi Romà, les persones tenien un prenomen, un nomen, un cognomen i un ad nomen, però amb les invasions bàrbares això es va anar perdent fins al punt que, cap al segle X, es fa evident la necessitat d’identificar de nou a les persones.
I quins mecanismes es van fer servir? Molts. Un es feia agafant el nom del pare. Però a diferència del passava a Castella amb la terminació -ez o a València amb la -is, a Catalunya no es va posar la terminació del genitiu. D’aquí que tinguem els cognoms Sebastià, Bernat, Lluch… Se’ls diu patronímics.
També hi ha els cognoms d’origen orogràfic i toponímic. Quina és la diferència? Els orogràfics identificaven algú perquè vivia en un pujol, en un puig o prop d’un riu. Els toponímics aludeixen a la població on la persona havia nascut. Així, si un Arnau nascut a Cardona marxava a viure a Blanes, aquí l’anomenaven Arnau de Cardona. Per això, no tots els qui tenen el mateix cognom han estat emparentats en temps remots.
És clar. De gent de Cardona que ha marxat a viure a fora n’hi ha diversa. I de puigs i rius i pujols n’hi ha a tots els pobles. I també de fusters, sabaters… que era una altra forma de construir cognoms, a través dels oficis. Del que no hi ha dubte és que tots aquells que es diuen Ferrer han tingut un avantpassat que es va dedicar a aquest ofici.
Tots aquests cognoms tenen escut? No, els cognoms no tenen escut, són les famílies les que en tenen, i només algunes.
L’heràldica catalana té alguna singularitat respecte la castellana i europea?I tant! Tenim figures úniques, com el Roc, el Mont i el Montfloronat. També el castell català és singular. Té tres torres i la central és més alta, amb uns merlets en forma de triangle.
Per què aquí la ciència heràldica està tan poc reconeguda a diferència d’Europa? Perquè a Catalunya hi ha la tendència a rebutjar tot allò considerat burgès, com l’heràldica. Els escuts van néixer al camp de batalla, per distingir l’enemic i pertanyien a famílies nobles, és cert, però moltes cases pairals i masos també tenen els seus escuts. Per no parlar de l’heràldica corporativa, dels gremis; la industrial, de cotxes i de vins i caves; la cívica, dels ajuntaments i universitats, i l’esportiva.
Que és la més coneguda. I la que menys ha respectat la normativa heràldica. L’escut del Barça està malament perquè les gules o franges vermelles en llenguatge heràldic mai poden combinar-se amb l’atzur o blau. La raó, de nou, amb la necessitat d’identificar de lluny a algú en el camp de batalla. Les combinacions de colors dels senyals de tràfic estan trets de l’heràldica.
I la pilota de l’escut blaugrana també és incorrecte? No, això está bé. En un escut hi pots posar qualsevol figura, sigui animal, vegetal o, fins i tot, un avió o un ordinador. Però si el dibuix té cara sempre ha de mirar a la destra o dreta del qui el porta, perquè si mira a la sinistra o esquerra representaria l’escut d’un bastard.
I no creu que tot això forma part del passat i que, per tant, es pot modernitzar? Aquest és un gran error. Modernitzar és una cosa però saltar-se una regulació mil·lenària per raons estètiques és una altra. Com et dic, no hi ha cap problema en posar ordinadors o mòbils en un escut, però hi ha certes normes que no es poden perdre.
Com quines?
L’ordre dels cognoms, per exemple. La llei actual que permet invertir l’ordre dels cognoms és una aberració. Si els meus besavis ho haguessin fet, jo ara em diria Armand Guardiola Puig i m’hauria estat impossible reconstruir el meu llinatge. Gràcies a aquesta permissivitat actual, d’aquí a tres generacions, ningú no sabrà del cert com es deia el seu besavi. I això no té res a veure amb feminismes. Tenim un dels sistemes de transmissió de cognoms més feministes d’Europa i si el que es volia fer era posar el cognom de la mare primer per una qüestió feminista aleshores shauria d’haver pres el sistema portuguès o brasiler, en el qual el primer cognom és el de mare però el que es transmet és sempre el del pare. Cal qu eel cognom que es perpetua sempre sigui el mateix per no perdre el llinatge i per una qüestió de seguretat jurídica i social.
Per què dóna tanta importància al llinatge familiar?
Perquè és una part cabdal de la nostra identitat i explica moltes coses. A través de l’estudi que he fet de les Cases Sobiranes del Món per exemple, et puc demostrar que Joan Carles I és descendent directe del Rei Sol, de Carlemany i de Guifré el Pilós.
De Guifré el Pilós? M’ho podria demostrar?
I tant! Però cal que ens posem davant de l’ordinador amb el programa que he desenvolupat per fer aquest estudi de les Cases Sobiranes i que permet retrocedir fins a cent generacions enrera. Sintèticament, crec recordar que en el cas del rei Joan Carles i Guifré el Pilós la relació era a través de la Reina Victòria, els trons francès i rus i aleshores crec que enllaçava ja amb la casa reial portuguesa fins entroncar-se directament amb la família de Guifré. I com et deia abans, és aquest halus el que manté avui dia una institució anacrònica i poc democràtica. Casant-se amb persones que no són de la reialesa, el que han fet és que els seus descendents perdin aquesta aura simbòlica, perquè en tres generacions, el seu llinatge ja no serà singular respecte el de la resta de la població.
Seguen l’herba que creix als seus peus. Exactament. Volen mantenir els seus privilegis però han incomplert un dels pocs deures que tenen, com és el de casar-se amb algú de la reialesa. I això els destruirà.
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/12/entrevista-a-armad-de-fluvia-1657.php#select
La sala on ens rep Armand de Fluvià a casa seva imposa. Un munt de reis i reines ens observen des de desenes de retrats en els quals s’hi llegeixen càlides dedicatòries adreçades al nostre entrevistat. A l’altra banda tot són llibres i més llibres, entre els quals apareix un petit quadre amb el seu escut familiar.
D’on ve el seu cognom? Ve del llatí, de fluvius, fluvi, i vol dir riu. Això és la seva etimologia. Ara bé, per saber d’on ve el meu “de Fluvià” en concret, haig de reconstruir la geneaologia dels meus avantpassats. Sé que es va formar entre el 1040 i el 1070 perquè en un pergamí del 1040 hi consta un Bernardus Bernadi, és a dir, un Bernat fill d’un altre Bernat. I al 1070 un descendent d’aquest ja es fa dir Bernardus Bernardi de Fluviano.
És aquest el moment en què es formen tots els cognoms que tenim actualment? Sí, tots es van formar entre el segles X i XIII. Durant l’imperi Romà, les persones tenien un prenomen, un nomen, un cognomen i un ad nomen, però amb les invasions bàrbares això es va anar perdent fins al punt que, cap al segle X, es fa evident la necessitat d’identificar de nou a les persones.
I quins mecanismes es van fer servir? Molts. Un es feia agafant el nom del pare. Però a diferència del passava a Castella amb la terminació -ez o a València amb la -is, a Catalunya no es va posar la terminació del genitiu. D’aquí que tinguem els cognoms Sebastià, Bernat, Lluch… Se’ls diu patronímics.
També hi ha els cognoms d’origen orogràfic i toponímic. Quina és la diferència? Els orogràfics identificaven algú perquè vivia en un pujol, en un puig o prop d’un riu. Els toponímics aludeixen a la població on la persona havia nascut. Així, si un Arnau nascut a Cardona marxava a viure a Blanes, aquí l’anomenaven Arnau de Cardona. Per això, no tots els qui tenen el mateix cognom han estat emparentats en temps remots.
És clar. De gent de Cardona que ha marxat a viure a fora n’hi ha diversa. I de puigs i rius i pujols n’hi ha a tots els pobles. I també de fusters, sabaters… que era una altra forma de construir cognoms, a través dels oficis. Del que no hi ha dubte és que tots aquells que es diuen Ferrer han tingut un avantpassat que es va dedicar a aquest ofici.
Tots aquests cognoms tenen escut? No, els cognoms no tenen escut, són les famílies les que en tenen, i només algunes.
L’heràldica catalana té alguna singularitat respecte la castellana i europea?I tant! Tenim figures úniques, com el Roc, el Mont i el Montfloronat. També el castell català és singular. Té tres torres i la central és més alta, amb uns merlets en forma de triangle.
Per què aquí la ciència heràldica està tan poc reconeguda a diferència d’Europa? Perquè a Catalunya hi ha la tendència a rebutjar tot allò considerat burgès, com l’heràldica. Els escuts van néixer al camp de batalla, per distingir l’enemic i pertanyien a famílies nobles, és cert, però moltes cases pairals i masos també tenen els seus escuts. Per no parlar de l’heràldica corporativa, dels gremis; la industrial, de cotxes i de vins i caves; la cívica, dels ajuntaments i universitats, i l’esportiva.
Que és la més coneguda. I la que menys ha respectat la normativa heràldica. L’escut del Barça està malament perquè les gules o franges vermelles en llenguatge heràldic mai poden combinar-se amb l’atzur o blau. La raó, de nou, amb la necessitat d’identificar de lluny a algú en el camp de batalla. Les combinacions de colors dels senyals de tràfic estan trets de l’heràldica.
I la pilota de l’escut blaugrana també és incorrecte? No, això está bé. En un escut hi pots posar qualsevol figura, sigui animal, vegetal o, fins i tot, un avió o un ordinador. Però si el dibuix té cara sempre ha de mirar a la destra o dreta del qui el porta, perquè si mira a la sinistra o esquerra representaria l’escut d’un bastard.
I no creu que tot això forma part del passat i que, per tant, es pot modernitzar? Aquest és un gran error. Modernitzar és una cosa però saltar-se una regulació mil·lenària per raons estètiques és una altra. Com et dic, no hi ha cap problema en posar ordinadors o mòbils en un escut, però hi ha certes normes que no es poden perdre.
Com quines?
L’ordre dels cognoms, per exemple. La llei actual que permet invertir l’ordre dels cognoms és una aberració. Si els meus besavis ho haguessin fet, jo ara em diria Armand Guardiola Puig i m’hauria estat impossible reconstruir el meu llinatge. Gràcies a aquesta permissivitat actual, d’aquí a tres generacions, ningú no sabrà del cert com es deia el seu besavi. I això no té res a veure amb feminismes. Tenim un dels sistemes de transmissió de cognoms més feministes d’Europa i si el que es volia fer era posar el cognom de la mare primer per una qüestió feminista aleshores shauria d’haver pres el sistema portuguès o brasiler, en el qual el primer cognom és el de mare però el que es transmet és sempre el del pare. Cal qu eel cognom que es perpetua sempre sigui el mateix per no perdre el llinatge i per una qüestió de seguretat jurídica i social.
Per què dóna tanta importància al llinatge familiar?
Perquè és una part cabdal de la nostra identitat i explica moltes coses. A través de l’estudi que he fet de les Cases Sobiranes del Món per exemple, et puc demostrar que Joan Carles I és descendent directe del Rei Sol, de Carlemany i de Guifré el Pilós.
De Guifré el Pilós? M’ho podria demostrar?
I tant! Però cal que ens posem davant de l’ordinador amb el programa que he desenvolupat per fer aquest estudi de les Cases Sobiranes i que permet retrocedir fins a cent generacions enrera. Sintèticament, crec recordar que en el cas del rei Joan Carles i Guifré el Pilós la relació era a través de la Reina Victòria, els trons francès i rus i aleshores crec que enllaçava ja amb la casa reial portuguesa fins entroncar-se directament amb la família de Guifré. I com et deia abans, és aquest halus el que manté avui dia una institució anacrònica i poc democràtica. Casant-se amb persones que no són de la reialesa, el que han fet és que els seus descendents perdin aquesta aura simbòlica, perquè en tres generacions, el seu llinatge ja no serà singular respecte el de la resta de la població.
Seguen l’herba que creix als seus peus. Exactament. Volen mantenir els seus privilegis però han incomplert un dels pocs deures que tenen, com és el de casar-se amb algú de la reialesa. I això els destruirà.
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/12/entrevista-a-armad-de-fluvia-1657.php#select
dilluns, 2 de gener del 2012
PEDRA SECA: L'obra d'un gegant, la construcció de pedra seca a Mallorca
L’obra d’un gegant documenta les construccions, la tradició i la importància de la pedra en sec a Mallorca, que compta amb més de 19.000 kilòmetres lineals de marges. Seguint la feina del margener Lluc Mir, germà del director, es descobreix aquest ofici secular, de tradició mil·lenària, que ha convertit una terra erma com la serra de Tramuntana mallorquina, en un mosaic de camps de conreu i terrasses. Ens mostra l’esforç de segles i segles de petits constructors per transformar, en sintonia amb la natura, les pendents en plans i les terres seques i pedregoses en camps de conreu. Una construcció que als ulls d’un nen pot semblar realment obra d’un gegant, però que amaga, més aviat, una feina titànica, lenta i continuada, de formigues.
El documental, a part de situar-nos en el paisatge cultural de la serra de Tramuntana, pren caràcter d’actualitat per dos motius. Per un costat la recent declaració per part de la UNESCO de la serra com a Patrimoni de la Humanitat, que es va produir el mes de juny passat. D’una altra banda més tràgica, per l’accelerat deteriorament que pateixen els marges, degut a l’abandonament del camp, la desaparició d’oficis tradicionals, l’especulació urbanística i la massificació de la serra, que posa en perill la pervivència d’aquest paisatge. Com explica el mateix Antoni Mir “quan una marjada cau a causa de les correnties d’aigua, totes les que vénen a continuació també cauen. Les conseqüències més directes són la desertificació del sòl i la pèrdua d’un patrimoni únic i d’un valor històric i paisatgístic insubstituïble”.
L’obra es mou entre la feina d’en Lluc i d’altres margeners i el testimoni de personatges rellevants i d’especialistes científics que tenen relació amb l’illa i que fan ressonar un crit d’alerta sobre l’estat de la qüestió. L’actor Michael Douglas, que resideix una part de l’any a Valldemossa, narra el documental i dóna també la seva versió sobre el problema. El mateix fan el compositor musical Andrew Lloyd Webber, que té casa a Deià, i l’arquitecte de la Sagrada Família Jordi Bonet que, des que era petit, ha tingut una casa de pedra a Llucalcari.
http://www.museuvidarural.com/caagenda_int/obradungegant
dimarts, 13 de desembre del 2011
Solucions per a un món més just
MOVIMENTS SOCIALS
L'última aventura del 'Robin dels bancs'
La Cooperativa Integral, impulsada per Enric Duran, ha recuperat una colònia industrial a Cabrera d'Anoia. Hi ofereixen pisos i espais per treballar a preus simbòlics
-->
La recuperació de Ca la Fou, una de la setantena de colònies industrials que va tenir Catalunya, és l'últim gran projecte dels moviments socials, que han tingut en Enric Duran, el Robin Hood dels bancs, com a icona més visible. La Cooperativa Integral Catalana, després de negociar un any amb el propietari dels terrenys, va adquirir els 8.000 metres quadrats d'aquesta finca de Cabrera d'Anoia per reformar l'espai. Hi ofereixen habitatges i despatxos per poder treballar a preus simbòlics.
Podeu llegir la notícia a l'ara.cat, del dia 5-12-2011
http://www.ara.cat/societat/cooperativa-aventura-Robin_dels_bancs-colonia_0_602939826.html
Podeu llegir la notícia a l'ara.cat, del dia 5-12-2011
http://www.ara.cat/societat/cooperativa-aventura-Robin_dels_bancs-colonia_0_602939826.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)