 |
| Dona, jueva, polonesa, comunista i intel·lectual. Ho tenia tot per ser perseguida i, efectivament, va ser assassinada el 15 de gener del 1919, ara ha fet cent anys / WIKIPEDIA |
Reportatge del Diari Ara.10-03-2019 per
El 15 de gener del 1919
uns esquadrons de la mort formats per soldats prussians van assassinar
Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, líders de l’esquerra socialdemòcrata i
fundadors del Partit Comunista d’Alemanya (KPD). Però els autors
intel·lectuals, per acció o omissió, van ser els principals dirigents
del Partit Socialdemòcrata (SPD) -Ebert, Scheidemann, Noske-, que fins
feia poc havien sigut els seus camarades i amb qui havien partit peres
políticament i personalment. Un dia abans, Rosa Luxemburg (RL) havia
escrit l’últim article, titulat L’ordre regna a Berlín,
en què analitzava el final de la Revolució Alemanya del 1918-1919,
protagonitzada en els dos bàndols, el dels vencedors i el dels vençuts,
pels socialdemòcrates: va ser una revolució socialdemòcrata sufocada
pels dirigents socialdemòcrates, que no la volien. La segona setmana de
novembre del 1918 hi va haver un motí de la flota d’alta mar contra els
seus caps que es va estendre per tot el país; els mariners van triar els
seus consells (que després es van mimetitzar tant en fàbriques com en
quarters), van desarmar els oficials, es van armar i van hissar la
bandera roja.
Poques setmanes més tard es van agreujar els xocs armats entre els
seguidors del govern socialdemòcrata, presidit per Friedrich Ebert, i
els espartaquistes (antiga ala esquerra de la socialdemocràcia). Ebert i
el seu primer ministre, Scheidemann, van confiar la repressió dels
insurrectes al seu camarada Noske, que va reorganitzar la força militar i
hi va integrar antics oficials de l’exèrcit del kàiser Guillem II. Les
dues faccions socialdemòcrates, moderats i militants de l’acabat de
crear Partit Comunista, van lluitar aferrissadament als carrers de
Berlín. El 13 de gener s’havia sufocat la rebel·lió i començava la
repressió, el primer acte de la qual va ser l’assassinat dels dos
dirigents.
Franz Mehring, amic de tots dos, biògraf de Marx i també membre de la
facció esquerranosa de l’SPD, va dir de RL que era “el millor cap
pensant després de Marx”. Liebknecht va ser el primer parlamentari
socialdemòcrata que va votar al Reichstag contra els emprèstits de
guerra que posaven en marxa la participació alemanya en la Gran Guerra;
allà, al Parlament, hi va fer un discurs cèlebre en què va dir: “No a la
guerra, l’enemic el tenim a casa”. Però qui més bé va unir la teoria i
la pràctica d’aquell grup, qui va donar nom a un corrent dins el
marxisme anomenat espartaquisme o luxemburguisme, va ser RL, que
difícilment va separar la política de la vida. Se les prenia com unes
actituds comunes davant l’existència. La major part de les seves
intervencions públiques, en discursos, articles, fullets i llibres, van
servir per marcar una línia pròpia dins el marxisme, en què va litigar
ideològicament amb els representants més dretans o centristes de la
socialdemocràcia (Eduard Bernstein, Karl Kautsky, Victor Adler), amb els
sindicalistes burocratitzats, amb els màxims dirigents de la Revolució
Soviètica del 1917 (Lenin, Trotski, Zinoviev) i fins i tot amb l’obra de
Marx, ja mort, respecte a l’acumulació del capital.
 | |||
| Soldats del govern disparant contra els revolucionaris espartaquistes, que tenien Luxemburg com una de les seves líders, el mateix gener del 1919 |
El centenari del seu assassinat és un bon moment per
actualitzar l’anàlisi sobre les posicions polítiques i ideològiques de
RL, almenys en tres apartats centrals: la seva oposició al revisionisme,
el paper dels socialdemòcrates en la Primera Guerra Mundial i la
democràcia com a factor central del socialisme.
El revisionisme
El 1895, després de la mort d’Engels, va sorgir un debat sobre “el seu testament”: el pròleg al llibre de Marx La lluita de classes a França. Un antic secretari d’Engels, Bernstein, va publicar dos articles a la revista Neue Zeit,
que dirigia un altre socialdemòcrata molt reconegut, Karl Kautsky.
Bernstein hi capgirava la doctrina tradicional socialdemòcrata i situava
la principal pràctica política en el Parlament, en les eleccions. Hi
afirmava que el capitalisme havia aconseguit superar les crisis generals
pronosticades per Marx i Engels i que, en conseqüència, el socialisme
no necessitaria passar per la revolució ni per la lluita de classes per
avançar, sinó que més aviat avançaria de manera gradual per mitjà de
reformes parlamentàries, així com a través de lluites sindicals. El
moviment cap a les reformes es convertia en un fi en si mateix.
Bernstein subratllava que l’estratègia de l’SPD s’havia de transformar i
havia de suavitzar el discurs per no allunyar-se de les classes
mitjanes i buscar aliances amb altres partits polítics a la seva dreta.
Una joveníssima RL va respondre a Bernstein amb diversos articles i, a
més, va intervenir públicament en el congrés de l’SPD atacant el
revisionisme (“cretinisme parlamentari”, va anomenar-lo posteriorment
Lenin), tot i que encara sense esmentar Bernstein. La polèmica es va
transformar en llibres. El 1899 Bernstein va publicar Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia, i RL Reforma o revolució.
Contra el que Marx havia predit, afirmava Bernstein, el capitalisme
mostrava capacitat d’adaptació pal·liant la crisi gràcies a l’aparició
de monopolis que dirigeixen o regulen el mercat i a l’acció del crèdit.
Segons el text de Bernstein, el proletariat està interessat en una
transició com més indolora millor cap al socialisme a través de la suma
de reformes acumulables. Al revisionista alemany li interessa l’evolució
gradual del capitalisme i un socialisme obtingut per la via pacífica,
reformista i parlamentària. Escriu: “Confesso obertament que tinc un
interès i una preocupació molt escassos pel que se sol anomenar
l’objectiu final del socialisme. [...] El partit ha de tenir el valor de
semblar el que és avui en realitat: un partit reformista, demòcrata i
socialista”.
A Reforma o revolució,
RL ja no s’està d’anomenar pel seu nom el popa del revisionisme: la
teoria oportunista de Bernstein no és sinó un intent d’assegurar el
predomini dels elements petitburgesos que han entrat a l’SPD. Per a la
jove socialdemòcrata arribada de la Polònia russa, on va néixer el 1871,
era una falsedat que el socialisme hagués de sorgir automàticament de
la lluita diària dels treballadors; el socialisme només seria
conseqüència de les creixents contradiccions de l’economia capitalista i
de la convicció de la classe treballadora que la supressió d’aquelles
contradiccions, a través d’una transformació social, era inevitable.
Quan es nega la primera contradicció i es rebutja la segona, el moviment
obrer queda reduït a un simple moviment corporatiu o reformista.
S’abandona el punt de vista de classe. Per a RL, reforma i revolució no
eren dues opcions entre les quals triar, ni tampoc estratègies que
diferien en la “durada” i la “velocitat” del canvi. L’estratègia
revolucionària incloïa combats parcials per obtenir reformes; el
problema sorgeix quan la reforma es converteix en un fi per si mateix.
 | |
| Rosa Luxemburg amb Clara Zetkin, dirigint-se a un congrés del Partit Socialdemòcrata el 1910. Aleshores Zetkin va ser la principal impulsora a la Internacional Socialista –de la qual era una dirigent important– de declarar el 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora. Zetkin va ser una activa feminista i, com Luxemburg, va ser una de les fundadores de la Lliga Espartaquista i del Partit Comunista d’Alemanya. |
El debat sobre el revisionisme reapareix el 1910 quan RL es va distanciar de Kautsky, que no li va publicar a Neue Zeit un article, I després?,
que va acabar apareixent en una altra revista. S’hi emplaçava la
direcció de l’SPD a exercir el paper d’avantguarda revolucionària i no
el de gestor rutinari de la conjuntura. RL defensava les vagues de
masses mentre que Kautsky opinava que la seva generalització podia posar
en perill la fortalesa de l’SPD, que podria ser el partit dominant en
les eleccions següents. En resum: Kautsky defensava la seva orientació
com a “estratègia de desgast”, i RL la seva com a “estratègia de
derrocament”. Mentre que el primer intentava evitar els combats
frontals, acumular forces i desgastar l’adversari, RL opinava que allò
era “només parlamentarisme”.
La tesi de RL sobre la vaga general s’havia desenvolupat un lustre abans al llibre Vagues de masses, partit i sindicats,
arran de l’intent revolucionari rus del 1905, sobre el qual va dir:
“L’evolució es transforma en revolució. Estem veient la Revolució Russa i
seríem ben rucs si no n’aprenguéssim”. Al llibre s’hi concloïa la
necessitat de la vaga de masses (que és com denominava RL la vaga
general) com a forma de lluita revolucionària; ella distingia entre les
vagues de protesta (accions puntuals i ordenades) i les vagues
combatives (en què la política i l’economia es barrejaven). Els
sindicats s’oposaven, en general, a les vagues generals, i l’SPD també
en restringia l’ús. A més, afirmava que la vaga de masses no podia ser
convocada per un grapat de dirigents, sinó que ho havien de fer les
mateixes masses.
L’únic camí cap al renaixement passa per la democràcia
La història mostra que, encara que el revisionisme va ser minoritari
als congressos dels partits socialistes i als de la Internacional, i que
també va ser condemnat amb un llenguatge radical, els revisionistes
-que no van ser expulsats de les organitzacions a les quals pertanyien-
van continuar defensant-lo a la pràctica, de manera que a poc a poc va
anar arrelant en el paisatge. A l’SPD hi va passar una cosa semblant, i
hi va penetrar amb molta força el debat sobre si era possible arribar al
socialisme per la via parlamentària. Això va fer cada cop més marcada
la contradicció entre teoria i praxi: el partit era revolucionari però
la seva estratègia era reformista.
El pacifisme
La doctrina tradicional dels partits socialdemòcrates i de la Segona
Internacional era oposar-se a la guerra entre els països capitalistes i,
en cas que esclatés, que els treballadors fessin un front comú de
classe i no es dividissin entre els interessos nacionals. RL havia
anticipat aquesta línia als diversos congressos en què va participar.
Per exemple, el 1900, al congrés de la Internacional a París, va
presentar una ponència en què teoritzava que els xocs armats entre els
països en lluita es convertirien en formidables conjuntures
revolucionàries (la qual cosa acabaria passant, disset anys més tard,
amb la Revolució Bolxevic). A finals del segle XIX, el capitalisme es
desenvolupava ràpidament i semblava evident que no s’ensorraria; malgrat
tot, es començaven a entreveure en les potències capitalistes
antagonismes que, probablement, es resoldrien per mitjà del conflicte
armat. A la seva ponència, RL no només criticava l’imperialisme com a
última etapa del capitalisme, sinó que també recomanava la participació
dels treballadors i les seves organitzacions amb l’objectiu d’aprofitar
les crisis i assaltar el poder, i va reiterar que els socialistes
presents als Parlaments nacionals havien de votar en contra dels
emprèstits bèl·lics i els augments en despesa militar. RL creia que la
guerra era irremeiable com a necessitat intrínseca del capitalisme.
Set anys després, el 1907, en un altre congrés de la Internacional, a
Stuttgart, RL va presentar una esmena juntament amb Lenin i Martos (que
seria un dels líders menxevics russos) que defensava el següent: “Si
existeix l’amenaça que esclati la guerra, és obligació de la classe
treballadora dels països i els estats, i obligació dels seus
representants parlamentaris, amb l’ajuda de l’oficina de la
Internacional, amb poder actiu i coordinador, fer tota mena d’esforços
per evitar-la pels mitjans que els semblin més adequats, mitjans que
naturalment variaran segons la intensitat de la lluita de classes i de
la situació política en general. En cas que, malgrat això, esclati la
guerra, és la seva obligació intervenir-hi per posar-hi fi de seguida i
amb tota la seva força, aprofitant les crisis econòmiques i polítiques
creades per la guerra per agitar els estrats més profunds del poble i
precipitar la caiguda de la dominació capitalista”. Això últim era una
crida a la insurrecció.
Però quan va arribar la Gran
Guerra, tot va ser inútil. La visió de classe va ser substituïda per la
patriòtica. El juny del 1914, mentre el buró de la Internacional
Socialista estava reunit a Brussel·les, a Sarajevo es va produir
l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria. La guerra semblava
inevitable i la Internacional va començar a morir a poc a poc perquè va
oblidar l’internacionalisme com a forma d’actuació. Poc després, en un
míting a Frankfurt, RL va demanar als soldats que es neguessin a
combatre i als treballadors que iniciessin una vaga de masses que
paralitzés la producció bèl·lica que s’havia activat. Va ser detinguda i
processada, i es va passar a la presó els cinc anys de la conflagració.
El 4 d’agost, per 96 vots a 14, el grup parlamentari de l’SPD va votar a
favor dels crèdits de guerra. RL va escriure: “Després del 4 d’agost,
la socialdemocràcia alemanya s’ha convertit en un cadàver pudent”. I
també: “La crida històrica del Manifest comunista experimenta
d’aquesta manera una transformació essencial i, després de la correcció
introduïda per Kautsky, diu: «¡Proletaris de tots els països, uniu-vos
en temps de pau i degolleu-vos mútuament en temps de guerra!»”.
La direcció de l’SPD estava cada vegada més allunyada de RL i dels que
més endavant formarien la Lliga Espartaquista, l’ala esquerra del
partit. Els historiadors expliquen que l’SPD de la guerra no havia
aconseguit arribar al poder però que pertanyia a l’establishment. Era un
partit reformista, nacional, lleial, que formava part de l’oposició i
que criticava el govern però que ja no pretenia destruir l’estat.
S’havia acomodat a la monarquia i el capitalisme. Aspirava a un règim
parlamentari i a una pau negociada. Estava disposat a alternar-se
pacíficament en el govern en el si d’un futur sistema parlamentari amb
els seus adversaris burgesos de dretes i els seus aliats burgesos,
progressistes i de centre. Estaven molt més a prop d’aquests últims que
dels seus col·legues dissidents (RL, Liebknecht, Mehring, Leo Jogiches,
Clara Zetkin, etcètera). Ara eren amics i companys d’uns, i els altres
s’havien convertit en enemics íntims mortals. El 1916, en plena guerra,
quan va començar a funcionar el Grup Espartac, RL va publicar, sota el
pseudònim de Junius, La crisi de la socialdemocràcia alemanya (conegut com a Fullet de Junius
). Era una crítica ferotge al desenvolupament de la guerra, amb milions
i milions de morts, la major part treballadors a banda i banda del
front, i a la desfeta que això havia suposat per a la Segona
Internacional: “Avergonyida, deshonrada, nedant en sang i regalimant
brutícia; així veiem la societat capitalista. No com la veiem sempre,
interpretant el seu paper de pau i rectitud, ordre, filosofia, ètica,
sinó com una bèstia cridanera, orgia d’anarquia, alè pestilent,
devastadora de la cultura i la humanitat; així se’ns apareix en tota la
seva cruesa horrorosa. I enmig d’aquesta orgia s’ha produït una tragèdia
mundial: la socialdemocràcia ha capitulat”.
La democràcia
Grigori Zinoviev, un dels companys més pròxims de Lenin (era amb ell al
vagó segellat que va arribar a l’estació de Finlàndia de Petrograd, a
l’inici de la Revolució d’Octubre, i va ser assassinat per Stalin als
anys trenta), deia que RL va ser “la primera marxista capaç de jutjar
correctament la Revolució en conjunt”. A partir d’octubre del 1917, i
fins que va morir el 1919, RL va auditar el conjunt dels primers temps
de la Revolució Bolxevic, la qual cosa va tenir una gran significació
perquè, fent-ho, entrava en col·lisió amb la pràctica que havia dut a
terme Lenin. A més, RL va establir una relació amistosa amb Lenin basada
en una complicitat i un respecte intel·lectual mutu que va sobreviure a
les dissensions ideològiques que van sorgir en diferents àmbits (la
qüestió nacional, la qüestió agrària, el paper del partit), però
sobretot en el de les llibertats i la democràcia.
 | ||
| Manifestants pels carrers de Berlín durant la vaga general revolucionària del 9 de novembre del 1918 |
L’estiu del 1918 RL va publicar el llibre La revolució russa,
en què emergeixen bastantes d’aquestes contradiccions entre el líder
rus i la dirigent que s’havia manifestat, des d’Alemanya, més pròxima
als bolxevics que a qualsevol altre grup revolucionari soviètic. Hi
abordava la qüestió de la democràcia quan es referia al paper de
l’Assemblea Constituent, suprimida pels bolxevics perquè era un òrgan
anterior a la Revolució. Hi estava d’acord, deia RL, però havia de ser
substituïda per una altra institució, una nova assemblea popular. No ho
veien igual Lenin i Trotski. Arran d’això, es defineix sense
ambigüitats: “La llibertat només per als qui donen suport al govern,
només per als membres d’un partit (per molt nombrosos que siguin), no és
la llibertat en absolut. La llibertat és sempre llibertat per a qui
pensa diferent”.
No és l’únic paràgraf que dedica al
tema. Per a RL, el socialisme només pot ser el resultat del
desenvolupament de la societat que es construeix, i per això es
necessita la més àmplia llibertat del poble. En un altre moment menciona
directament el seu amic Lenin: “La vida socialista exigeix una completa
transformació espiritual de les masses degradades per segles de desànim
de la classe burgesa. Els instints socials en lloc dels egoistes, la
iniciativa de les masses en lloc de la inèrcia, l’idealisme que supera
tot patiment, etcètera. Ningú no ho sap millor ni ho descriu de manera
més penetrant que Lenin. Però s’equivoca completament amb els mitjans
que fa servir. Els decrets, la força dictatorial del supervisor de
fàbrica, els càstigs draconians, el domini pel terror. Totes aquestes
coses són pal·liatius. L’únic camí cap al renaixement passa per l’escola
de la mateixa vida pública, per la democràcia i l’opinió pública més
il·limitada i àmplia. És el terror, el que desmoralitza”.
‘La revolució russa’ va inspirar moltes experiències socialistes
Les propostes de RL van ser premonitòries del que arribaria a
significar l’estalinisme. Si se sufoca la vida política de tot el país,
la paràlisi acabarà afectant la vida dels soviets; sense eleccions
generals, sense llibertat de premsa i de reunió il·limitada, sense
lliure confrontació de l’opinió (és a dir, sense els drets civils dels
ciutadans), la vida de tota institució política morirà, es convertirà en
una vida aparent en què la burocràcia serà l’únic element viu. La vida
política s’abaltirà a poc a poc, unes dotzenes de dirigents del partit,
“animats per una energia inesgotable i per un idealisme sense límit”,
dirigiran i governaran; el poder real estarà en mans d’uns pocs, “dotats
d’una intel·ligència singular”; l’elit obrera serà convidada de tant en
tant a assistir a les reunions per aplaudir els discursos dels
dirigents i votar, per unanimitat, les resolucions proposades. En el
fons serà un govern de camarilles, una dictadura. Però no la dictadura
del proletariat sinó la d’un grapat de polítics; és a dir, una dictadura
en el sentit burgès.
La revolució russa no era el primer text en què RL confrontava Lenin. El 1904 havia escrit Problemes d’organització de la socialdemocràcia russa, que es va publicar simultàniament a Neue Zeit i a Iskra (que era de Lenin). En aquell llibre hi criticava la concepció, segons el seu parer ultracentralista, que Lenin havia exposat a Un pas endavant, dos enrere.
Segons l’alemanya, la tesi de Lenin era que el comitè central del
partit havia de tenir el privilegi de nomenar els seus comitès locals;
havia de tenir el dret d’imposar-hi els seus propis estatus
prefabricats, de governar sense apel·lació sobre moltes qüestions. El
comitè central seria l’únic element pesant, i els altres grups només en
serien òrgans executius. Un fet extremadament empobridor.
La revolució russa
és un text que a partir d’aleshores va servir d’inspiració a molts
dirigents de les diferents experiències socialistes, i és un dels pilars
centrals, potser el més significatiu, del que s’ha anomenat luxemburguisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada