LA CREATIVITAT, SEGONS EL BIÒLEG, EDUCADOR I INVESTIGADOR ESTANISLAO BACHRACCH, PER ORIENTAR ALS MESTRES

LA GLOBALITZACIÓ I LES DESIGUALTATS AL MÓN

La globalización, la otra cara de la moneda

Por: Kelly Johana Martínez | abril 17, 2015

 

Actualmente, podemos decir que vivimos en un mundo que está inevitablemente interconectado. En el que las barreras de los países han sido derribadas y los mercados nacionales se han abierto a negociaciones de carácter mundial; en el que las comunicaciones se hacen de forma fácil e inmediata, y el conocimiento es transmitido y compartido con ciudadanos de todas partes del planeta. Países como Estados Unidos y China han logrado un mayor progreso en términos económicos, tecnológicos, ambientales y de carácter comunicativo, convirtiéndose así en ejemplos de desarrollo, para todo el planeta. La globalización como proceso de integración e interacción conlleva a un aumento de la desigualdad social, en todo el mundo. Según la Real Academia Española, la globalización es un “proceso por el que las economías y mercados, con el desarrollo de las tecnologías de la comunicación, adquieren una dimensión mundial”. Entendemos la desigualdad como el desequilibrio en la repartición de bienes, ingresos, tecnologías y demás aspectos que trae consigo la globalización.

Este proceso integrador busca la unión de todos los mercados del mundo, el acceso de las personas a los aspectos tecnológicos y la comunicación a nivel mundial. Pero… ¿Qué pasa cuando todas las personas no pueden disfrutar de estos beneficios? ¿Qué pasa si decimos que mientras unos se enriquecen otros mueren de hambre diariamente? Mientras una pequeña parte de la población posee casi la mitad de la riqueza mundial, la mayoría de las personas del planeta deben repartirse la cifra restante, aumentando así la desigualdad económica y social. “En 2014, el 1% más rico poseía el 48% de la riqueza mundial, mientras que el 99% restante debía repartirse el 52%”. (Deborah Hardoon, Informe temático de Oxfam, 2015, p. 2)

Cuando no se tiene control sobre la distribución de los ingresos producto de este proceso global, no se puede hablar de igualdad. Pues mientras pequeñas élites siguen aumentando su fortuna, la mayor parte de la población mundial vive en condiciones precarias. La falta de educación, la pobreza, las malas condiciones de salud y el deterioro de la infraestructura, en la mayor parte del mundo, nos lleva a preguntarnos, ¿En dónde quedan todas las ganancias y los beneficios de esta integración a gran escala? La extrema concentración de la riqueza, en pocas manos, es un factor que obstruye el progreso e impide a países pequeños aumentar su producción y mejorar sus economías, para competir en el mercado mundial. Imposibilitando su transformación de países en vía de desarrollo a países desarrollados. El capital de las personas más ricas del mundo sigue aumentando de manera exponencial, mientras que el dinero de los menos favorecidos se ve disminuido con el pasar de los días.

La riqueza de las 80 personas más ricas del mundo se ha duplicado en términos nominales entre 2009 y 2014, mientras que en 2014 la riqueza en manos del 50% más pobre de la población se ha reducido con respecto a 2009. (…) Actualmente, estas 80 personas poseen la misma riqueza que el 50% más pobre de la población mundial; esto quiere decir que 3.500 millones de personas comparten la misma cantidad de riqueza que estas 80 personas enormemente ricas. (Informe temático de Oxfam, 2015, p. 4)

Es en los medios masivos de comunicación donde se da la globalización. A través de la radio, la televisión, la prensa o el internet se difunde toda clase de información que influye en los perceptores y audiencias, y hace que adopten ideologías diferentes a la nacional, formas de actuar y pensar distintas o que simplemente tengan conocimiento de la diversidad del mundo en el que habitan. Sin los medios este proceso integrador y de intercambio de bienes, servicios, conocimiento, tecnología, formas de actuar y de pensar no sería posible. Cuando nos abrimos a los medios de comunicación estamos siendo parte de lo que llamamos globalización, pues aunque no estemos asumiendo posturas o costumbres diferentes a las nuestras, sí estamos conociendo la existencia de ellas.

Aunque los medios de comunicación se consideran como una herramienta de integración mundial, se vuelve a caer en la desigualdad y en la exclusión. ¿Por qué? Porque una persona que vive en un país con baja calidad de vida no puede darse el lujo de tener un televisor en su casa, un computador y a veces ni siquiera un radio. Los medios de comunicación, como el internet, nos unen en un gran mercado global, pero su acceso está condicionado por la capacidad económica de las personas, es decir, por su calidad de ricos o pobres. Según datos del Banco Mundial (BM) para el año 2014 en países como Finlandia, Luxemburgo, Noruega y Suecia más de 90 personas, por cada 100 habitantes, tenían acceso a Internet. Mientras que en sitios como la República Democrática del Congo, Etiopía, Madagascar y Sierra Leona el número de personas que tenían acceso a Internet, por cada 100 habitantes, no superaba el 3 %.

El punto no está en alzar voces de protesta contra la globalización, sino hacer de este proceso un proyecto ético, donde los derechos de los seres humanos primen sobre las actividades económicas y el enriquecimiento seleccionado. “Sólo es posible mejorar la vida de la mayor parte de la población mundial si hacemos frente a la extrema concentración de riqueza y poder en manos de las élites”. (Informe de Oxfam, Iguales, 2014, p. 8) Para poder mejorar la calidad de vida de las personas, se debe luchar contra la brecha económica que hay entre ricos y pobres, y velar por el progreso mundial, equitativo e igualitario.

La globalización, como todas las cosas del mundo, no es buena ni mala, todo depende de los organismos que la manejen y del enfoquen que le den. Este proceso como medio de integración e interacción aumenta la desigualdad social, debido a la extrema concentración de la riqueza, en pocas manos. Por eso, es de vital importancia que los gobiernos y las ONG cumplan su papel fundamental de velar por satisfacer las necesidades de las personas, respetar los derechos humanos y garantizar una vida digna y de calidad, a cada persona del planeta.

FONT: Las 2 ORILLAS
COMPLEMENTEM: Debat entre Sala Martín i Arcadi Oliveras

CONFERÈNCIA SOBRE LA GLOBALITZACIÓ
I LA IMMIGRACIÓ

Arcadi Oliveras (president de Justícia i Pau)

  Enregistrada per Arenys Solidari i escrita a partir d'aquest enregistrament (10 de novembre 2001). per la professora Núria Sarsanedes (IES Salvador Dalí)

TRETS MÉS IMPORTANTS DE LA GLOBALITZACIÓ

                                                                   

Parlaré únicament dels trets o característiques econòmiques, polítiques i socials de la globalització.

7 aspectes principals de la globalització:

1r aspecte: Ens trobem en un món globalitzat en primer lloc i sobretot gràcies a la gran efervescència del comerç internacional. El comerç internacional és el que ens fa ser conscients que vivim en un món globalitzat. El tenim absolutament present en les nostres vides.

Per exemple, als matins, el primer que fem és aturar el despertador, que si mirem per darrere, deu posar “made in Taiwan”. Acte seguit, entrem a una dutxa, i, com que ara fa fresqueta, voldrem que sigui amb aigua calenta i sabrem que aquesta aigua ha estat escalfada per pretroli de Kuwait o per gas natural d’Argèlia. Acte seguit, ens posarem una samarreta i uns pantalons. Si són de marca, ens diran que són fets a Milà, però en realitat els hauran fet a Filipines o a Honduras. I aleshores ens prendrem un cafè, que tots sabem que deu venir de Colòmbia. Acte seguit, agafarem un cotxe o un autobús per anar a la feina, que deurà ser alemany o japonès. I quan arribem a la feina, ens posarem a escriure en un paper. El paper pot ser reciclat o no ser reciclat. Si no és reciclat, el paper s’haurà obtingut d’una cel·lulosa la qual a la seva vegada l’hauran tret de la manipulació d’una fusta, i aquesta fusta haurà estat obtinguda de boscos finlandesos o de boscos canadencs. I així podríem seguir al llarg de tot el dia. Només amb la nostra primera hora i mitja de la nostra vida diària el comerç internacional ha tingut una presència absoluta.

Què vol dir això? Vol dir que, ens agradi o no ens agradi, nosaltres estem globalitzats. És a dir, que la globalització és un fenomen inexorable: el tenim damunt nostre. Una altra cosa és que no ens agradi! I aleshores cometem un error. Perquè quan no ens agrada, i protestem, diem que som del moviment “antiglobalització”. No. La globalització és un fenomen clar. En tot cas hem de dir que és som moviment en contra de l’actual forma de globalització. No contra la globalització en general, perquè qui realment està en contra de la globalització general n’hi ha poquíssims: 2 o 3 que estan disposats a viure a la muntanya, a menjar tres herbetes i tenir un vestit de sac. Aquests potser sí que no estan globalitzats. Però la resta, estem tots globalitzats. Per tant, hauríem de canviar el nom, cosa que penso que no podrem fer, perquè un cop a una persona el bategen d’una manera, aquest mot ja li queda. Va passar igual amb l’expressió ONG, que des del primer moment que es va considerar molt dolenta perquè moltes associacions/institucions/entitats, etc. són governamentals i a més a més els lingüistes afirmen que no es pot definir una paraula en negatiu sinó en positiu.

Ara jo dic que no ens diguem “antiglobalització”. I com ens direm? Antiglobalització.

Però bé, a part del nom, només dic que la globalització és un fenomen inexorable sobretot gràcies al comerç internacional. I de comerç internacional s’ha de dir que cada vegada n’hi ha més. Moltes vegades podem veure als diaris com es van firmant acords per reduir o eliminar les duanes, que evidentment això facilita molt el comerç internacional, com també facilita el comerç internacional el fet que hi hagi unes empreses, que anys enrere anomenàvem multinacionals i que ara anomenem transnacionals perquè transiten, van constantment d’un lloc a l’altre: en un país busquen la matèria primera, en un altre país la transformen amb mà d’obra barata, en un tercer país hi dipositen deixalles perquè a casa seva ja no els ho deixen dipositar, en un quart país busquen un magatzem de distribució i en un cinquè país venen la mercaderia. I aleshores ens trobem que una mateixa mercaderia, sense haver sortit d’una mateixa empresa, ja ha passat per 5 països diferents fins que arriba al client. I, per tant, genera comerç internacional.

I què més genera comerç internacional? Doncs la nostra actitud com a consumidors. Nosaltres, com a consumidors, som gent cada vegada més sofisticada. Això vol dir que cada vegada ens agraden més els productes específics i no els productes genèrics. Just al contrari del que ens diuen que hem de fer amb els medicaments (que ens han d’agradar més els genèrics i menys els específics).

Per què? Doncs per una cosa que explicaré tot seguit. Espanya té com a primera exportació els cotxes: allò que més venem a fora, que quan era jovenet eren les taronges, ara són els cotxes. Però si mirem les nostres importacions, veiem que com a 3r o 4t lloc, veiem que també hi ha els cotxes. I aleshores la pregunta és: per què? Si en tenim tants i ens en sobren tants, que en venem tants a fora, per què n’hem de comprar a fora? La resposta és que no ens interessa el genèric cotxe. Ens interessa l’específic utilitari que venem cap a fora o l’específic cotxe que importem de fora cap aquí.

Bé, això amb els cotxes s’entén, ja que no és el mateix circular amb un Mercedes que amb un 600. Però a vegades aquesta sofisticació arriba fins a nivells insospitats, com el que m’explicava un company meu amb una anècdota que li va passar.

Aquest company té un amic que és propietari d’un camió. I aquest propietari del camió li va dir al meu amic: jo em guanyo molt bé la vida, però a vegades crec que me la guanyo absurdament perquè me la guanyo fent un viatge setmanal de Barcelona a Amsterdam amb el camió carregat d’enciams del Prat de Llobregat, que els diposito al mercat central d’Amsterdam. I quan tinc el vehicle buit, me’n vaig a uns hivernacles propers a Amsterdam i carrego el camió amb uns enciamets petits que es venen molt bé a El Corte Inglés. De manera que el que jo faig és transitar absurdament per Europa portant enciams amunt i avall amb la conseqüent despesa d’energia, ocupació de carreteres, contaminació, etc. Per què? Perquè hem esdevingut consumidors sofisticats. I ja no ens agrada fer amanida qualsevol, sinó que volem fer una amanida amb enciamets holandesos, tomaquets xinesos, volem menjar nespres fora de temporada, volem menjar endívies de Bèlgica i volem no sé quantes coses més. Som consumidors sofisticats i generem comerç internacional.

I aquí sorgeix la primera pregunta i la primera valoració de la globalització: el fet que en el món hi hagi molt comerç internacional, és bo o és dolent? Depèn. Segons els llibres d’economia, és magnífic, perquè si ens diuen si hi ha molt comerç les empreses seran molt competitives, entraran a molts mercats de fora, tindran gran capacitat de tenir clientela... i nosaltres com a consumidors tindrem accés a tot tipus de productes, i com que vindran d’empreses molt competitives, els tindrem a bon preu. Per tant, per les empreses, mercat mundial i competitivitat, i pels consumidors, accés a tota mena de productes i més barats. A partir d’aquí, sembla que això del comerç és extraordinari.

Seria extraordinari si el comerç fos el que ens diuen els llibres d’economia que és, però que no sempre és. El comerç, perquè sigui possible, es basa en una transacció. Si no hi ha transacció, no hi ha comerç. I perquè una transacció es pugui produir, hi ha d’haver un preu. Si no hi ha preu, no hi ha transacció.

Com s’elabora el preu? Bé, si hem fullejat algun cop algun llibre d’economia, veurem que el preu és el fruit de la barreja dels interessos dels que ofereixen i dels que demanen. Hi ha una corba d’oferta i una altra corba de demanda, les dues corbes es creuen en un punt determinat, que en diem punt d’equilibri, i aquest punt d’equilibri determina el preu. I qui no hagi llegit mai cap llibre d’economia, és igual. Ho explicaré amb un exemple més concret.

Nosaltres anem de vacances a Turquia. El dia que ja tornem cap a Barcelona ens passegem pel bazar d’Estambul perquè volem portar un record a casa. Ens volem endur una figureta que està allà exposada i li preguntem al venedor què val aquesta figureta. Ell ens diu: 2 milions de lires. I nosaltres, que sabem que en el bazar d’Estambul cal regatejar, li diem: de cap manera! Li donem 1 milió de lires i estigui tranquil! El venedor, que coneix l’ofici, diu: No! Un milió no! Però miri: si vol li puc arreglar una mica i enlloc de 2 milions li deixo a 1.800.000 lires. Nosaltres, que tenim ganes d’endur-nos la figureta, li diem: miri, potser li pujarem a 1.400.000 lires. El venedor diu: home, en aquest cas jo li deixaré a 1.600.000 lires. I al final diem: sabeu què? Ho deixem a 1.500.000 lires i tots contents. Això és el punt d’equilibri. Ell partia de 2 milions, nosaltres d’un milió, hem fet la transacció a 1 milió i mig i tots contents.

Si tot el comerç mundial es produís en aquestes condicions, seria perfecte. Però no es produeix en aquestes condicions, perquè en la nostra vida real el comerç tampoc no es produeix en aquestes condicions. Jo no em veig, per exemple, anant a aquí a la benzinera de la cantonada i dient-li al venedor de la benzinera: a quan deixem el litre avui? A 150? A 140? A 145? El de la benzinera dirà: noi! A aquí posa 149. O pagues això o te’n vas buit a casa. Però per què? Perquè no tenim la mateixa força negociadora com el d’Estambul i jo. Ell pertany a un monopoli, o a un oligopoli, em pot imposar el preu i jo he de callar i obeir. Si hi ha molt comerç com el d’Estambul, va molt bé per tothom. Si hi ha molt comerç com el de la benzinera, va molt malament per mi i molt bé per Repsol, per dir-ho d’alguna manera.

Quin és el resultat? Doncs el resultat és que en el comerç internacional els països del primer món fem de Repsol i els països del 3r món fan de nosaltres. És a dir, que ells mai poden imposar el preu. Com per exemple, ara està sortint als diaris la situació de misèria que està vivint Sudamèrica, més de l’habitual, arrel precisament de la caiguda dels preus normals del cafè. Perquè el preu del cafè no el fixen ells, sinó que es fixa en un mercat internacional de primeres matèries, que té la seva seu a Londres. I el preu del cafè està per terra, encara que nosaltres a la cafeteria el paguem com sempre, perquè per alguna cosa hi ha una cosa que en diuen intermediaris. Bé, resulta que el preu del cafè està baix i ells no el poden ni fixar. Però quan enlloc de vendre cafè els països del tercer món compren, posem per cas, una fotocopiadora, el preu de la fotocopiadora, lògicament, tampoc no el fixen ells. El fixen la Ranx Xerox, la Canon, la Olivetti, etc. I quin és el resultat? Doncs un resultat que avui tenim estadísticament demostrat durant tot el segle XX. Durant tot el segle XX el 3r món ha anat venent cada vegada més barat i ha anat comprant cada vegada més car. Amb la qual arribes a la conclusió evident: Un comerciant que tingui el costum de vendre cada vegada més barat i de comprar cada vegada més car, probablement s’arruïnarà. Per tant, primera dada de la globalització: Cada vegada hi ha més comerç i cada vegada és més favorable per uns i perjudicial pels altres.

 

2ª qüestió: Creixen enormement, en força i en poder, les empreses transnacionals. En el món hi ha uns 180  Estats independents, dels quals, 30 són Estats que en diríem desenvolupats, i 150 serien Estats que en diem subdesenvolupats (evidentment, subdesenvolupats en un sentit estrictament econòmic del terme).

Doncs resulta que la xifra de negocis, allò que venen les 50 primeres transnacionals del món, en dòlars, és més gran que la renda dels 150 països junts del món que no són els 30 més rics. Dit d’una altra manera: una empresa com General Motors mou més diners que un país com Polònia, per exemple. Què vol dir, això? Doncs que el president de la General Motors té més poder que el president de Polònia.

Per què fa servir el seu poder el president de Polònia? Si ho fes bé, ho faria servir pel servei dels ciutadans de Polònia. Però, per què fa servir el seu poder el president de la General Motors? Doncs per maximitzar el seu benefici. Ell no té poble al darrere i, per tant, la seva feina és fer màxim el seu benefici. I els ho asseguro que les grans empreses no s’estan de res per fer màxim el seu benefici.

Ara fa pocs dies els diaris ens han informat que l’empresa de petroli Shell seria sotmesa a judici als tribunals nordamericans sota l’acusació d’assassinat. Per què s’acusa la Shell d’assassinat? Doncs simplement perquè la Shell va començar a buscar petroli a la costa nigeriana. Va plantar-hi aquelles famoses plataformes. Però al mateix temps que treia petroli, el petroli embrutava l’aigua. I aleshores els pescadors que vivien a la zona es van quedar sense aliment bàsic. Van organitzar un moviment de protesta contra la Shell. La Shell, que és més poderosa que el govern nigerià, li va dir al govern nigerià: No volem maldecaps. Treu-me aquesta gent del davant. El govern nigerià, ben obedient, va reprimir aquest moviment, va detenir el seu dirigent màxim, el va jutjar, el va condemnar a mort i el va executar. I a hores d’ara els familiars d’aquest senyor han aconseguit que els tribunals nordamericans jutgin, no el govern de Nigèria, sinó a la Shell, com a instigadora de l’assassinat d’un senyor.

I d’aquests casos n’hi ha molts i cada vegada més, però no m’extendré per no fer-ho massa llarg. D’aquest poder amagat de les transnacionals ens en faríem creus.

Espanya estava acostumada a rebre transnacionals, no a enviar-les cap a fora. Però en els darrers anys hem començat amb aquest costum d’enviar-ne també cap a fora. L’empresa transnacional més coneguda d’Espanya és la que es diu Telefónica. Telefónica és una empresa que va estar dirigida fins l’any passat per un curiós personatge anomenat Juan Villalonga, que ell mateix s’identificava com a “íntimo amigo y compañero de pupitre en el colegio del Pilar de Madrid de mi amigo Jose Mari, el qual Jose Mari és un senyor que viu a la Moncloa, com tots sabem.

Bé, doncs gràcies a això, ell va fer una expansió important de Telefónica i avui en dia el seu balanç ens diu que Telefónica va guanyar l’any passat 300.000 milions de ptes. I d’aquestes 300.000, 100.000 els va guanyar a Amèrica Llatina. Resulta, que si Telefónica vol agafar aquests 100.000 milions de ptes. i dur-los cap aquí té dret a fer-ho perquè d’aquesta manera remunerarà els seus accionistes. I què estarà fent en aquest cas? Doncs estarà portant d’Amèrica Llatina cap a Espanya una meitat de l’ajuda espanyola al tercer món. I si comptem el que fa Repsol, el que fa Gas Natural, Sol Meliá, el Central Hispano, el Bilbao Vizcaya, etc. I resulta que des d’aquí, i no som pas el país més important del món, xuclem del tercer món “n” vegades més del que després els hi enviem en concepte del 0,7, de l’ajuda al desenvolupament, de les ONG, etc.

3r element: Les finances. Si nosaltres ens col·loquem adequadament davant d’Internet, podem entrar a la borsa de Tokyo, més tard a la de Londres, després a la de Nova York, després a Madrid, Los Ángeles, Melbourne, Singapur, i si som capaços de no dormir, podem tornar a entrar a la de Tokyo, etc.  excepte durant 8 hores del diumenge, que està tot tancat. I podem anar comprant i venent. I a vegades hi guanyem i a vegades hi perdem. Però curiosament hi ha una sèrie de gent que no és que a vegades guanyi i a vegades perdi, sinó que sempre guanya. I com són tan espabilats, aquests, que aconsegueixen guanyar sempre? Que saben quina serà l’orientació de la borsa? No. Però ells compren i venen tant que ells influeixen en què pugi i baixi. I, per tant, en alguns moments, poden saber si han de comprar o vendre a l’alça o a la baixa. Exemple: el més gran especulador mundial: un senyor que es diu Solos. Aquest senyor al 1993 es va fer famós per una acció especulativa amb la lliura esterlina. Ell va ordenar que l’endemà compressin totes les lliures esterlines que hi hagi al mercat, a càrrec seu. I el dia després, igual. Així durant 5 dies (evidentment, en Solos tenia un gran capital previ). I de tantes lliures que va comprar, que el preu de la lliura va pujar molt. I quan ja en tenia moltes i el preu estava molt alt, va decidir vendre-les totes al mercat. Aquell dia, no hi havia demanda per tantes lliures i com que l’oferta era superior a la demanda, el preu de la lliura va baixar. I els propietaris de lliures que no sabien res de l’operació d’en Solos, en veure que la lliura baixava, van decidir vendre’s les seves lliures abans que no perdessin més valor. I així encara van contribuir a que la lliura baixés més. En un sol dia, la lliura havia perdut fins a un 15 % del seu valor inicial.  I aquell era el moment ideal perquè Solos decidís comprar totes les lliures del mercat un 15 % més barates.Al cap de poques setmanes la lliura es va recuperar i Solos va decidir començar a vendre les seves lliures, però a poc a poc perquè les seves vendes no influïssin en el preu de la lliura. En 4 mesos havia venut totes les seves lliures un 15 % més cares de com les havia comprat. Amb aquesta operació Solos va guanyar 150.000 milions de ptes.

De moment no hi ha cap autoritat mundial que prohibeixi aquesta mena d’operacions, així que Solos i altres persones com ell, es dediquen a especular d’aquesta manera. Però Solos és l’especulador individual més gran del món, però hi ha un especulador més gran que ell a nivell col·lectiu, que són totes les entitats bancàries que gestionen fons d’inversions. Tots els fons d’inversions es dediquen a especular.

4t element: Un altre aspecte financer molt important és el deute extern.  Una dada: segons l’informe publicat no fa gaire per les Nacions Unides, que fa referència al 1999: Al 1999 el tercer món va enviar al primer món 353.000 milions de dòlars per pagar el deute. I el primer món, per ajudar el tercer món en el seu desenvolupament, que no arriba ni molt menys al 0,7 % del PIB, sumant totes les ajudes mundials de totes les fonts, li va enviar 32.000 milions de dòlars. O sigui que nosaltres els enviem 32.000 milions de dòlars i ells per pagar-nos el deute ens paguen 353.000 milions de dòlars.  Qui ajuda a qui?

5è element és la progressiva marxa enrere de l’estat del benestar (sistemes de pensions, hospitalitzacions, baixes per malaltia, etc.). Al primer món, això s’està retirant. No es fa de cop, perquè la gent protestaria, però es va fent de manera subtil. Per exemple, fa 5 o 6 mesos la Sra. Villalobos, la ministra de sanitat, va publicar tota una llista de medicaments que abans els pagava la seguretat social i ara ja no. Al cap de 10 dies, es firmava a Madrid un pacte de pensions que deia que el càlcul de la pensió cada vegada es faria sobre més anys de la teva vida laboral. Fins ara es calculava la pensió de jubilació segons el que s’havia cotitzat en els últims 10 anys. D’aquí 15 anys, ja serà segons el que s’ha cotitzat durant tota la vida laboral. I, evidentment, sempre es cobra menys en els primers anys de cotització que en els últims. Per tant, ens estan dient que ens baixaran les nostres pensions.

Per tant, estem fent marxa enrere en l’Estat del Benestar. I com ho argumenten? Doncs dient que no poden obligar a les empreses perquè paguin tanta seguretat social pels treballadors al primer món perquè la nostra mà d’obra ha de competir amb la dels països on està tan barata.  Les empreses del primer món no poden tenir uns costos de 100 pel fet de ser fabricades al primer món i uns costos de 60 a Taiwan, on no hi ha seguretat social i on els impostos són més baixos. I si volem competir amb Taiwan, hem de produir més barat.

Però hi ha una altra solució per competir amb la mà d’obra barata del 3r món: cobrar drets de duana als productes que es fabriquin als països sense prestacions socials de manera que s’igualin els preus. I després es poden enviar a Taiwan aquests diners per crear un sistema de seguretat social que encara no tenen i d’aquí 4 dies els de Taiwan ja voldran fer marxa endavant i gaudir de les nostres prestacions socials.

Un altre component de l’Estat del benestar és el paper de l’Estat en la redistribució de la renda: treure diners dels més rics per donar-los als més pobres. L’Estat no ha abandonat aquesta política, però cada vegada la pot fer menys, ja que a qui més li tocaria pagar, els més rics, són els que més en saben d’escaquejar-se i posen diners a paradisos fiscals.

Segons la revista nordamericana Fortune, el Sr. Emilio Botín té un patrimoni personal de 400.000 milions de ptes., però les 2/3 parts de la seva fortuna no les té declarades a Espanya, sinó que les té col·locades en paradisos fiscals. O sigui que el Sr. Botín és el segon Sr. més ric d’Espanya (el primer es el propietari de Zara, Massimo Dutti, etc.) i també és el màxim evasor d’impostos del país. I el més curiós és que quan el Sr. Botín es troba pel carrer el Sr. Rodrigo Rato, que és el responsable que nosaltres paguem els impostos, sempre l’abraça efusicament. I és perquè el pare d’en Rato té molts negocis gairebé en situació de fallida (i de fet va estar molts anys a la presó per negocis bruts) i l’únic que va donar-los crèdit de 1.000 milions de ptes. va ser el Sr. Botín.
 

6è element: La globalització no deixa circular gairebé gens la tecnologia. Aquells que disposen d’avenços tecnològics se’ls guarden. Hi ha molts països del tercer món que no poden comprar les patents del primer món però que com a mínim tenen gent que podria investigar. Però aquesta gent que podria investigar al seu país acaba investigant pel 1r món. Per exemple, a USA hi estan treballant 32.000 científics de la Índia. I la Índia només pot gaudir dels fruits dels seus investigadors pagant les patents corresponents a USA, quan de fet els Estats Units no han pagat ni un duro a la Índia pel fet d’haver-los proporcionat gent preparada.

I com que els Estats Units han vist que aquest negoci és molt rendible, han decidit, des d’aquest mes de gener, publicar a tots els diaris anuncis que ofereixen permís de treball i permís de residència a fins a 600.000 persones que vulguin anar a viure a Estats Units, sempre que tinguin el títol de doctor.

I això no només passa a Estats Units. També passa a molts altres països, com per exemple, el fet que a França hi ha més metges senegalesos que no pas metges senegalesos al Senegal. Perquè hi ha un pacte post colonial on qualsevol persona que acaba la carrera al Senegal se’n pot anar a viure a França. Però d’aquesta manera el Senegal paga tota la formació dels metges fins que tenen uns 25 anys i després se n’aprofiten els francesos. I les estadístiques de la ONU diuen que a França hi ha 1 metge per cada 300 persones i al Senegal hi ha un metge per cada 18.000 persones.

 
7a qüestió: Les migracions: Tot circula excepte la tecnologia i les persones. Deixem circular els capitals, deixem circular les mercaderies, deixem circular les empreses... però les persones com a treballadors, tothom a casa seva. Hem fet tot un seguit de lleis al 1r món per evitar l’entrada de treballadors del 3r món.

Estic radicalment en contra de la llei d’estrangeria. No tenim cap mena de dret per frenar l’entrada d’estrangers.

1r) Perquè no hem de perdre la memòria històrica. I si algú ha estat emigrant per excel·lència, aquest ha estat Europa. El primer va ser Cristòfol Colom, on els Azteques segur que no li van demanar cap visat quan va arribar. I durant 500 anys Europa ha anat invadint tot el que li ha semblat sense cap tipus d’escrúpul (res a veure amb la discreció com ho fan els immigrants ara, amb una pastera i sense fer soroll). Sense cap escrúpul, ens hem endut tota la plata americana, hem fet desaparèixer totes les ètnies que hem volgut, hem destruït tot el que ens ha semblat i això ho hem fet al llarg d’anys i anys. I entre el 1850 i el 1908, 50 milions d’europeus van emigrar d’Europa a fer les Amèriques. I gràcies a això Europa va poder tenir un excedent agrari i es va poder industrialitzar. I Espanya també ho va fer, una segona vegada, als anys 60 del segle XX, quan el 10 % dels espanyols van anar a Alemanya. I ara sembla que això se’ns hagi oblidat.

A Gran Bretanya va emigrar un 30 % de la població, Irlanda va quedar buida, Escandinàvia es va reduir també en un 30 % de la població, Itàlia es va reduir en un 40 % de la població (sobretot cap a Amèrica del sud).

A Melilla s’han creat uns murs semblants als que hi havia a Berlín per impedir l’entrada d’immigrants del Marroc. I això està finançat i mantingut pel pressupost de la UE d’ajuda al desenvolupament. Quina hipocresia!

2n) La immigració a l’Estat espanyol és petitíssima. Tan petita, que ara el ministeri de l’Interior va fer una revisió de la regularització i va dir que a l’estat espanyol hi ha 500.000 immigrants no comunitaris amb papers i entre 100.000 i 200.000 sense papers. En total, 700.000 immigrants com a màxim, per una població de 40 milions d’habitants, que significa l’1,7 % de la població. A Europa la immigració és el 4,6 % de la població. A França és el 7,5 %, a USA és el 14 % de la població, i nosaltres, amb l’1,7 % i això fent un càlcul generós.

Als 60’s a Espanya van marxar 3 milions d’espanyols, dels quals van tornar només 1,5 milions i l’altra es va quedar allà. Per tant, saldo de sortida: 1,5 milions. Saldo d’entrada: 700.000 màxim. Saldo total: -800.000 immigrants. Aquesta és la realitat espanyola.

Una cosa diferent és el fet que hi ha zones amb molta presència d’immigrants formant ghettos. Però això té a veure amb el preu de l’habitatge, amb l’organització de les escoles... però no és un problema d’immigració.

3r) Està extesa la idea que la immigració ens treu llocs de treball. L’atur és un problema molt seriós, probablement el que més ens preocupa als espanyols. Però l’atur és fruit del fet que la tecnologia progressa molt de pressa i nosaltres no hem estat capaços de reduir les nostres hores de treball en la mateixa proporció en com la tecnologia avança.

Primer les jornades laborals eren de 16 hores, després 14, després 12, després 10, i ara 8. Però encara es pot reduir molt més. Ara ens dirien bojos si pensem a treballar 4 hores, però una persona del segle passat pensaria igualment que ens hem tornat bojos de treballar 8 hores en comptes de 16 com feien ells.

A més a més, la immigració està ocupant aquells llocs de treball que els espanyols no volem fer. Els immigrants han anat treballant en ocupacions molt concretes: filipines per assistència social i ajudes laborals (especialització), també se sap de quin lloc vénen els que cullen fruita, i els que reparteixen butà, etc. Per tant, NO ENS TREUEN LLOCS DE TREBALL.

4a) La Universitat Pompeu Fabra va encarregar un estudi per estudiar el fenomen migratori a casa nostra. Ara fa pocs mesos van sortir les conclusions, que deien que els immigrants van aportar a Catalunya, en concepte d’aportacions a la seguretat social, 80.000 milions de ptes. I van tenir una despesa sanitària de 7.000 milions de ptes. És a dir, que regalaven en els catalans 73.000 milions de ptes. en la seguretat social, que ens serviran per pagar les pensions.

5a) Marta Ferrussola i Heribert Barrera, cadascun per la seva banda, van fer unes declaracions poc afortunades sobre què passaria amb la cultura catalana el dia que entressin massivament immigrants. Pensaven que la cultura catalana es podria perdre. Es van fer enquestes i el 80 % de la població van pensar que aquestes dues persones tenien raó. Però NO TENEN RAÓ.

La cultura catalana no és altra cosa que el fruit, el sediment, el pòsit, de totes les migracions que hem anat rebent al llarg de la història. I si els catalans avui som el que som és perquè a aquí hi ha passat els íbers, els fenicis, els cartaginesos, els grecs, els romans, l’islam i els jueus. I si no, si us plau, facin una prova.

Demà que és diumenge, dediquin-lo sencer a la cultura catalana. Per exemple, anem a Girona i anem a l’oficina de turisme per anar a visitar una zona emblemàtica i ens diuen que visitem el call jueu i els banys àrabs. Ho visitem i, acabat el passeig, ens en anem a la Bisbal, capital de la sardana, per ballar la nostra dansa. Mirem a l’enciclopèdia a veure què hi diu sobre la sardana i llegim: sardana: dansa bizantina. Ui. Amb tot això s’ha fet l’hora de dinar i demanarem panallets o turrons per postres. I tant els panallets com els turrons són uns postres típicament magrebins fruit de la barreja de la mel amb els pinyons, les ametlles i les avellanes.

Després, se’ns acudeix posar-nos una barretina, que el diccionari ens diu que és un gorro de l’àsia menor. Llavors anem a Montserrat, on fins fa poc la verge era negra i que ara el seu color està sota sospita. I sortint de Montserrat ens en anem al camp del Barça, que el va fundar un suís, i on els nostres jugadors són brasilers, argentins, holandesos, etc. I tot això és la cultura catalana.

Per tant, hem d’anar molt en compte amb el rebuig a la immigració. És un fenomen inexorable que hem d’aprofitar i aprendre a conviure. I no rebutjar-lo d’aquesta manera tan absurda i estúpida com està fent el nostre govern.

 

8è element: Aquesta globalització nostra està vigilada pels exèrcits. Els exèrcits ens diuen que són per protegir-nos d’aquesta globalització.

Al Sr. Bush, abans dels atemptats de l’11 de setembre, li van preguntar per què volia construir l’escut antimíssils. I ell va dir: per defensar-nos dels enemics. I li van dir: però de quins enemics? I llavors va dir: simplement, el que volem és donar més seguretat al poble americà. El que no va dir era que l’empresa que fabrica aquest escut antimíssils és propietat del seu pare.

Al llarg de la història el que hem après és que l’exèrcit només ha servit per protegir la riquesa dels rics, no fos cas que els pobres també ho volguessin. I prou.  I això des de sempre.

L’any passat, la despesa militar espanyola va ser de 6.300 milions de ptes. diàries. Això ens surt caríssim a tots i és un pur negoci d’uns quants.

1) Els diaris haurien de dir cada dia: avui han mort 60.000 persones de gana gràcies a la globalització, dels quals 40.000 eren nens. Això al diari d’avui, de demà, demà passat, etc. Mai cap guerra ni fenomen de cap tipus ha matat 60.000 persones cada dia. Només la gana. I això en un planeta que produeix cada any aliments suficients per cobrir les necessitats de tota la població mundial en calories, i que en sobrin un 10 %. I per què es moren de gana? Doncs per què es moren de gana? Perquè no tenen diners per comprar els aliments. Aquests països, o paguen el deute, o compren aliments. Però les dues coses a la vegada no poden fer.

2) No podem acceptar que, gràcies a la globalització, les diferències econòmiques siguin cada vegada més grans.

Als 60’s un Sr. del Canadà tenia uns ingressos 30 vegades més grans que un Sr. de la Índia (de Bangladesh). Als anys 80, la diferència ja no era de 30 a 1 sinó de 60 a 1. Avui en dia, la diferència és de 82 a 1. I això gràcies a la globalització.

3) Reducció de l’esperança de vida. A començaments dels anys 90 tot Àfrica havia superat els 40 anys d’esperança de vida. Avui en dia molts països africans ja estan als 36 anys d’esperança de vida. Per què? Perquè els hem sotmès a guerres i misèria.

El país del món que té menys esperança de vida és Sierra Leona, que ara és de 36 anys. I què li passa a Sierra Leona? Que està sotmesa a una guerra, que des d’aquí ens diuen que és trival però que no és trival. És una guerra entre una ètnia recolzada per una empresa de diamants de Sudàfrica i una altra empresa de diamants d’Estats Units, que recolza una altra ètnia. Llavors lluiten aquestes dues ètnies a veure qui s’emporta els diamants a casa. I el propietari de l’empresa de diamants d’USA va cada matí a la borsa de NY (a Wall Street) i és saludat amb grans reverències.

Hem de mirar que la política torni a dominar l’economia.

Cal posar normes en contra de l’especulació financera internacional, democratitzar la ONU (on cada país té un vot, independentment del seu número d’habitants: el vot d’Andorra val igual que el de la Índia) i el Fons Monetari Internacional (on té més vots el país que més paga).

Qüestionari

1.    Esmenta els punts que tracta l’autor sobre la globalització

2.    Com sabem que vivim en un món globalitzat? És correcte dir “antiglobalització”?

3.    Com veu l’autor les multinacionals?

4.    Explica el concepte de “consumidors sofisticats”

5.    El fet que hi hagi “comerç internacional” és bo o dolent?

6.    Què afirma Arcadi Oliveras sobre el preu dels productes?

7.    Comenta la frase: “els països del primer món fem de “Repsol” i els països del 3r món fan de nosaltres

8.    Explica el problema del cafè i els seus intermediaris

9.    A quina conclusió arriba després d’analitzar el comerç internacional?

10.  Comenta la frase “El president de la General Motors té més poder que el president de Polònia”

11.  Què diu l’autor sobre la Telefònica? Quines altres multinacionals espanyoles cita en la seva conferencia?

12.  Qui és Solos?

13.  Quina és la institució que especula més a l’actualitat?

14.  Què diu sobre el deute extern?

15.  Què és l’Estat del Benestar?Estem fent marxa enrere?

16.  Quines solucions proposa per competir amb la mà d’obra barat del 3r món?

17.  Quin element no deixa circular la globalització?

18.  Què fan els Estats Units per captar nous investigadors?

19.  Quina visió té sobre la immigració?

20.  Està d’acord amb la “Llei d’Estrangeria”?

21.  Quins avantatges ha comportat la immigració al llarg de la història?

22.  Com qualifica la immigració a l’Estat espanyol?

23.  Què és un ghetto?

24.  Segons l’autor quina és la causa de l’atur?

25.  Els immigrants treuen llocs de treball?

26.  Quina visió té sobre la cultura catalana?

27.  Segons l’autor perquè han servit, al llarg de la història, els exèrcits?

28.  Esmenta les conclusions negatives de la globalització?

29.  Quines solucions apunta l’autor per millorar la situació mundial?

30.  Quina opinió tens d’aquesta conferència?