VISITA AL MUSEU DE EL PRADO
L’EDIFICI
Carles III va concebre l’edifici dins dels seus afanys il•lustrats, com a Gabinet d'Història Natural, en el marc d'una sèrie d'institucions de caràcter científic pensades per al projecte de reurbanització de l'anomenat Saló del Prat (zona rural i suburbana fins al s.XVIII, creuada pels camins del Jerónimos i el del santuari d’Atocha, que sota el regnat de Carles III va constituir una reforma transcendental de la capital per a convertir-se el primer gran eix viari i articulador dels dos sectors més importants de la ciutat, el casc històric i l’eixample decimonònic) . Va comptar amb un dels seus arquitectes favorits, Juan de Villanueva, autor, a més de la seu del Museu, del proper Jardí Botànic. El projecte arquitectònic de l'actual pinacoteca va ser aprovat per Carles III el 1786, va suposar la culminació de la carrera de Villanueva i un dels cims del neoclassicisme espanyol.
LA COL•LECCIÓ IMPRESCINDIBLE
- Pintura espanyola. Amb gran diferència, la major col•lecció del món. Cronològicament abasta des de murals romànics del segle II fins a Goya (s. XVIII-XIX). Però, sobretot sobresurt l’obra del manierista (última etapa del renaixement) de El Greco (El caballero de la mano en el pecho, La fábula, La Trinidad) i les obres del Barroc de Zurbarán, Ribera, Murillo i Velàzquez, el gran siglo de Oro.Només les col•leccions d'aquests quatre autors sumen 200 pintures. També molt important, l’obra de Goya , des de la seva primerenca obra elegant entre el Rococó i el Neoclassicisme per als cartrons per als tapissos de la Real Fábrica de tapices de Santa Bárbara, per a decorar els palaus dels reis i prínceps, el futur Carles IV i María Luisa de Parma fins a “Los fusilamientos”, el muntatge de Las majas, els retrats de nobles, amics i de la casa reial fins a les avançades Pintures negres.
 |
| L'aquelarre, Goya, 1819-1823 |
- Pintura italiana. Des del primer Renaixement, amb uns pocs exemples de Fra Angelico (Anunciació), Mantegna (La mort de Maria), Antonello da Messina (Crist mort sostingut per unàngel) i Botticelli (Històries de Nastagio degli Honesti), passant per les 8 obres de Rafael (segon Renaixement) i el seu taller, i per les obres mestres del Renaixement tardà Bronzino ( el nen García de Médicci), Andrea del Sarto (retrat d’una dama), i la major col•lecció mundial de l'escola veneciana (el triomf del color per damunt del dibuix), Tiziano (Bacanal, retrat de Carles V amb el seu gos, retrat de Felip II, Venus, amor i organista ,Venus i Adonis , Dannae), Tintoretto, Veronés , fins al Barroc de Caravaggio (David vencedor de Goliat).
- Pintura alemanya. Reduïda en nombre, però de gran qualitat. Del Renaixement incipient quatre de les obres mestres d' Albrecht Dürer , entre elles el seu "Autorretrat" de 1498 i la parella de taules d' Adam i Eva, així com una Verge i dues curioses escenes de cacera de Lucas Cranach.
- Pintura flamenca i holandesa. Els Primitius flamencs aconseguiren amb la pintura a l’oli la minuciositat més precisa per a preparar el Renaixement( Van der Weyden i El davallament, Hans Memling) i El Bosch amb El jardí de les delícies i El carro de fenc, la imaginació més desbordant en relació als missatges moralitzants de l’època. Igualment excel•lent és la pintura de " de Pieter Brueghel, el Vell, "El triomf de la Mort”. Pintura flamenca del segle XVII: una enorme col•lecció de Rubens, més de 25 quadres de van Dyck, diversos de Jacob Jordaens, incloent el seu Autorretrat amb la seva família. És una de les millors col•leccions flamenques del món, només comparable amb la del museu de Viena. La pintura holandesa del XVII té una presència molt més curta, encara que inclou "La reina Artemisia" de Rembrant, el gran pintor barroc holandès que s’avançà amb l’ús del color.
 |
| El Descendiment de Van der Weyden |
Aquest recorregut d’uns 25 artistes, aproximadament , aconsegueix fer una ràpida passejada per la Història de l’art de l’Edat moderna (Renaixement i Barroc, amb l’epíleg final d’un Goya que s’avançà a la pintura que havia de venir al segle XIX ), moment en què es crearen i s’establiren els fonaments de la pintura només trencada per les Primeres avantguardes d’inicis del segle XX , la qual podrem continuar i seguir amb la visita del Museu Reina Sofia.
VISITA AL MUSEU REINA SOFIA
L’EDIFICI
L'edifici central del museu era l'antic Hospital de San Carlos, construït sota la direcció de José de Hermosilla, i posteriorment de Francesco Sabatini a finals del segle XVIII. A partir de 1980 es van fer renovacions i ampliacions extenses. En 1988 parts del nou museu es van obrir al públic, principalment en exposicions temporals. Aquest mateix any un decret el declarava Museu Nacional. En desembre del 2001 s'inicià una gran ampliació dissenyada per l'arquitecte francès Jean Nouvel (Torre Àgbar, Barcelona), inaugurada el 26 de setembre de2005. El seu director actual és Manuel Borja-Villel, antic director del MACBA de Barcelona.
 |
| Ampliació del Museu Reina Sofia per Jean Nouvel |
LA COL•LECCIÓ IMPRESCINDIBLE
La Col•lecció del Museu Reina Sofía comença a finales del siglo XIX, plantejant els conflictes entre una modernitat dominant entesa como a progrés i els seus múltiples descontentaments, constituint una ideología en impugnació constant tant en els frents social i polític, como cultural i artístic. L’ avantguarda en la seva reinvenció del subjecte, del públic i del mitjà artístic, es converteix en símptoma del nou segle XX.
 |
| Le table du musicien, Juan Gris, 1926 |
Mentre que el Cubisme defineix la moderna mirada, temporal i múltiple, el Dadaisme i el Surrealisme (gran col•lecció de Salvador Dalí i de Joan Miró) alliberen al subjecte de la repressió moral i social, donant via lliure al desig i al subconscient social i individual. Com a resposta a la naturalesa revolucionària de les avantguardes, en els anys vint i trenta es produeixen diverses tornades que suposen una relectura complexa dels gèneres tradicionals. En els anys trenta, l'avantguarda integra experimentació i construcció, individu i col•lectivitat, constituint-se en una forma poètica de reescriure el present. Davant l'amenaça dels feixismes, i la seva versió dogmàtica de la història, es produeix la vinculació entre avantguarda i política (Pau Gargallo i El gran profeta, Julio Gonzàlez), culminada en el Pavelló de la República de 1937 i el Guernica , de Pablo Picasso.
Fonts: Viquipèdia Museu El Prado
Col·lecció Museu El Prado
Col·lección La irrupción del siglo XX
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada