HEROÏNES INVISIBLES

Dones combatents, abnegades, que mai van defallir, però que la història pràcticament ha oblidat. Tres novetats editorials repassen la trajectòria vital de la marquesa de Sade, Tatiana Schucht i la reina Elisabet Cristina de Bunsvic

       SÍLVIA MARIMON Barcelona | Actualitzada el 27/12/2014 23:52 aRA.cAT

Els marquesos de Sade

Marquesa de Sade

El discurs de Donatien Alphonse François, marquès de Sade (1740-1814), és implacablement subversiu. Sade especula sobre la llibertat absoluta, sense restriccions. Unes idees que el van condemnar a passar molts anys a la presó. Gérard Badou, a Renée Pélagie marquesa de Sade (Ediciones del Subsuelo), descriu la seva antítesi: la seva abnegada i obedient muller, Renée Pélagie. Filla d’una família rica i burgesa, va ser durant vint-i-set anys la dona d’un home que mai va claudicar en la defensa del “dret natural”. En aquest relat de Badou, Sade és un marit egoista, cruel i tirà. I la seva dona, la seva fidel víctima.

La família de Renée Pélagie aspirava a formar part de l’aristocràcia. Renée era tímida, pragmàtica i, de les lectures que feia amb el seu preceptor, l’abat Gaudemar, la commovien profundament les històries dels màrtirs. Als 20 anys, segons el relat de Badou, era una noia innocent, a qui Sade va enlluernar. Pocs mesos després del casament, l’autor de Les 120 jornades de Sodoma va ser empresonat, acusat de torturar una noia. Quan va sortir van tornar les infidelitats i els escàndols. Renée Pélagie, però, estava enamoradíssima: “Només visc i respiro per tu. Amb tu trobo l’única felicitat”, escrivia després de cinc anys de matrimoni. Sade ridiculitzava aquests comentaris.

Pélagie, segons la descripció de Badou, va ser una dona abnegada que va patir les continues detencions del seu marit. Patia molt, perquè Donatien Alphonse va ser acusat de segrestar i assassinar diferents dones. Mentre era a la presó, Renée es desvivia per satisfer les incomptables exigències del seu marit. Va trucar a totes les portes de la Cort buscant l’alliberament del seu marit. Ell a vegades l’insultava per carta. “Heus aquí senyora, una mostra de les vostres abominables mentides. [...] Amb dos paraules, sou una imbècil que es deixa manipular a l’antull dels demés, i els que us manipulen són monstres que mereixen la forca, millor encara que els lliguin fins que els corbs els hagin devorat”. Ella, quan rebia aquestes missives, es deprimia. A més, vivia miserablement. Ni tan sols podia pagar l’hostalatge al convent de les carmelites, on vivia en una cel·la minúscula amb la seva filla, mal alimentada. Acabaria vivint en un racó del paller del convent. “Algunes vegades ja no suporta fer aquest paper d’esclava al servei d’un mestre invisible que la tiranitza ordenant-li, des de dalt d’una torre, missions absurdes”, escriu Badou.

Malgrat tot, durant quasi 30 anys, Renée Pélagie va intentar ajudar el seu marit sempre que tenia problemes. Cosa que passava sovint. Va negociar amb delinqüents, va subornar prostitutes i, fins i tot, es va disfressar d’home per intentar ajudar el seu marit a escapar-se de la presó. Quan va fer 48 anys, però, va començar a sentir només rebuig i repulsió per Donatien. Tot té un límit. I l’abnegada esposa va prendre una decisió que canviaria els seus últims dies i els de l’autor de Justine o les dissorts de la virtut : el va deixar.

El marquès de Sade va passar els seus últims anys al manicomi de Charenton, on va escriure la major part dels seus llibres i on es dedicava a fer representacions teatrals amb els altres interns del manicomi fent d’actors. Vivia amb la seva nova companya.

Amb Renée va tenir tres fills. La dinastia encara sobreviu. Un dels últims descendents, Xavier de Sade, va obrir els arxius del seu ancestre a historiadors i investigadors, va batallar perquè es publiquessin els seus escrits i fins tot va registrar el seu nom com una marca industrial pròpia.

Tatiana Schucht

Tatiana Schucht era la cunyada d’Antonio Gramsci (Ales, 1891 - Roma, 1937), escriptor, polític i filòsof sard. Gramsci defensava la idea que era necessari fer un front únic de les forces obreres que s’enfrontés a l’amenaça creixent del feixisme. Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià (PCI). L’abril del 1924 va ser elegit diputat, una condició que no va impedir que el 8 de novembre del 1926 l’arrestessin a Roma, acusat únicament de ser un dels líders del PCI. Durant el seu llarg periple carcerari es va escriure amb Tatiana Schucht, la germana de la seva dona Guilia. La malaltia l’assetjava però no va deixar d’escriure. Gramsci va aconseguir la plena llibertat el dia 21 d’abril del 1937, però estava molt malalt. No va poder deixar la Clínica Quisisana de Roma: hi va morir tan sols sis dies després, l’alba del 27 d’abril del 1937. Tatiana Schucht va estar al seu costat, epistolarment o en persona, fins a l’últim moment. Ella moriria poc després, l’any 1943, a l’URSS. Cartes des de la presó. Cartes a Tatiana Schucht (Edicions de 1984) és un recull de la correspondència entre Gamsci i Schucht. “Aquest recull no il·lumina solament la vida del Gramsci captiu. Al costat de la personalitat de Gramsci, que es perfila tan nítidament en les seves pròpies paraules, descobrim, amb la mateixa vivesa, si bé d’una manera més indirecta, la persona que va ser Tatiana: una dona culta, extremament sensible i inquieta, que vivia per ajudar els altres (a propòsit d’això, Gramsci li escrivia, el gener del 1930: “[...] Em fa l’efecte que has perdut el gust de viure per a tu mateixa i que vius només per als altres. ¿I no és un error, això? I si vius una mica per a tu mateixa, també, ¿no viuràs millor per als altres, si és això el que vols i l’únic que et dóna plaer a la vida”), escriu Alba Dedeu, que ha traduït l’obra, al pròleg.

Tatiana Schucht va seguir el periple vital de Gramsci. Si a ell el traslladaven de presó, ella el seguia i canviava de ciutat. No importava si estava malalta i dèbil, sempre va fer costat a Gramsci. El polític i filòsof sard s’escrivia més amb Tatiana Schucht que no amb la seva dona. Amb Tatiana es desfogava, li abocava tot: els seus neguits intel·lectuals, la seva tristesa, les seves angoixes, el seu dolor físic. Sovint li parlava de Guilia i de la impossibilitat de comunicar-se amb ella: “És per aquesta raó que tampoc aquesta vegada no vull escriure a la Guilia. No sé pas què li he d’escriure. I no vull fer una carta de compromís, com se sol dir. Encara he de resoldre alguns problemes, i sense haver-los resolt no aconsegueixo escriure”, escriu Gramsci.

Tota la correspondència, fins i tot la que Gramsci adreçava a la seva família, passava per la diligent Tatiana. A vegades, Gramsci li demanava que fes d’intermediari entre ell i Guilia: “Tan sols m’has de respondre a una cosa: ¿estàs disposada fer d’intèrpret del que et vaig escriure per a la Guilia o ho consideres impossible? Un sí o un no, això és el que desitjo saber. Qualsevol cosa que s’assembli a una discussió em desagradaria immensament”. Li escrivia paraules molt tendres, però també li feia retrets: “El teu comportament és inconscientment cruel. Tu veus un home que està lligat (en realitat no veus que està lligat ni et pots representar els lligams), que no es vol moure perquè no es pot moure (no veus que, pel fet d’haver-se mogut, els lligams ja li han segat la carn), i aleshores vinga burxar-lo amb ferro roent”.

Elisabet, reina dels catalans

Elisabet Cristina de Brunswick

Des del setembre del 1711 al març del 1713, Catalunya va estar governada per una emperadriu, Elisabet Cristina de Brunsvic (Brunsvic, 1691 - Viena, 1750). Quan Carles d’Àustria va abandonar Barcelona per tornar a Viena, on va ser investit emperador, va nomenar la seva muller lloctinent, governadora i capitana general de Catalunya. Xavier Amat descriu al llibre Elisabet Cristina de Brunsvic. La reina dels catalans a Mataró (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) com va ser l’arribada d’Elisabet a Mataró el juliol del 1708. En aquell moment, era una noia alemanya d’uns disset anys: “Una ingent gernació de mataronins van sortir a rebre la jova comtessa i reina que desembarcava, procedent de Gènova, a la Península per la platja de Mataró”, escriu Amat. Els mataronins van poder observar la intensa religiositat de la reina. A l’església de Santa Maria es va agenollar i, segons les cròniques de l’època, es va colpejar el pit: “ Puesta de rodillas, al adorar la Vera Cruz, advirtieron, que se hirió los pechos tres vezes ”. No era un gest casual. Per casar-se, la reina havia hagut d’abandonar la religió protestant, i havia de contrarestar la propaganda borbònica sobre el suport dels heretges a l’arxiduc Carles. Va ser a Mataró on, segons alguns historiadors, Elisabet es va trobar per primera vegada amb Carles. Ell la va anar veure i van estar tres hores junts. El rei en va deixar una anotació al seu dietari: “A cavall a Mataró, la reina molt bella, molt content”.

L’1 d’agost del 1708 la reina va deixar Mataró i va emprendre el seu viatge fins a Barcelona. Allà, a l’església de Santa Maria del Mar, es va casar amb Carles. La mort del germà de Carles, l’emperador Josep I, va capgirar-ho tot. Carles va passar a ser l’hereu i va haver de abandonar Barcelona per ser coronat emperador a Viena. Elisabet es va quedar sola. Era una idea estesa que les coses funcionaven millor quan ella estava al capdavant del govern i que tenia més bona fama entre els catalans que el seu marit. La reina va haver de fer front a un període extremadament dur. Havia de combatre els problemes de defensa i de finançament, que encara es van agreujar més quan els britànics van deixar la guerra. Va gestionar derrotes i va aturar conspiracions amb molta habilitat. Era una gran negociadora i tenia grans dots per la diplomàcia.

El 4 de març del 1713, amb el pretext que Carles volia al seu costat la seva dona per tenir descendència, Elisabet va marxar a Viena. Abans d’embarcar va prometre garantir als catalans les seves institucions a nivell internacional. A la cort de Viena va acollir molts catalans exiliats. Quan va morir el seu marit, el 1740, va tornar a situar-se en primera línia. La seva filla Maria Teresa havia d’heretar el tron, però els gendres del germà de Carles, l’emperador Josep I, també volien la Corona. Finalment va esclatar la Guerra de Successió Austríaca, que es va allargar fins al 1748. Va desenvolupar una frenètica activitat diplomàtica. Va reeixir: la seva filla, l’emperadriu Maria Teresa I d’Àustria, va regnar en pau.

PLANTA D'UN MONESTIR DEL CÍSTER

MONESTIR
Edifici on viuen en comunitat unes persones que dediquen la seva vida a la oració. L’espai central d’un monestir és el claustre, a l’entorn del qual es poden trobar l’església, la cuina, el refetor, el calefactor, la biblioteca, la sala capitular, els dormitoris, el locutori o el celler. Era també un espai on els monjos havien de fer silenci i meditació, per això existia un àmbit, el locutori, de relació, conversa i comunicació entre els monjos L'orde del Cister Els orígens Buscar les arrels de l'orde del Cister és buscar les arrels del monaquisme benedictí, que té el seu origen en la forma d'entendre i de viure les comunitats monacals. Sant Benet de Núrsia (480-547) escriu les regles de vida comunitària als monestirs, coneguda com a Regla de Sant Benet, inicialment redactada amb setanta-set capítols. Els benedictins tenen dues branques, una, els anomenats monjos negres, al monestir de Cluny (Borgonya), fundat l'any 910, que es converteix en el monestir central de l'orde benedictí que s'expandeix fortament per tota Europa, fins que a finals del segle XI no segueixen la regla de sant Benet de forma plena. L'altra branca, els monjos blancs, neix de la necessitat de tornar a la primitiva regla, per això, l'any 1098, Robert de Molesme (1024-1111) funda un monestir allunyat de Cluny, en un indret anomenat Cistercium en llatí, Citeaux en francès i Cister en català. La fundació del monestir es posà sota l'advocació de la Mare de Déu, vet aquí la vocació mariana dels noms dels monestirs catalans, Santa Maria de Poblet, Santa Maria de Vallbona, Santa Maria de Santes Creus. Els tres monjos considerats fundadors del Cister, Robert de Molesme, Esteve Harding i Alberic El tret definitori del cistercencs és la solitud i aïllament, per això els monestirs es basteixen en plena natura, això els permet donar un paper important a la vida en comunitat que ha d'ajudar a cada membre de la comunitat a portar el seu camí religiós. Un altre tret definitori dels cistercencs és la necessitat de retornar a l'esperit ascètic que la regla de sant Benet propugnava, amb l'ascetisme hi va lligada la pobresa, que condicionarà la vida monàstica, la litúrgia i l'arquitectura dels mateixos monestirs. Dotze anys després de la fundació del Cister, arriba al monestir Bernat des Fontaines, que donarà un fort impuls a l'orde monàstic, i el portà a la fundació de nous monestirs filials de Cîteaux, així apareixen La Ferté (1113), Pontigny (1114),Morimond (1115) i Claravall (1115) fundada pèl mateix Bernat des Fontaines, per això és conegut com Sant Bernat de Claravall. Sant Bernat de Claravall La personalitat de Bernat de Claravall féu que fos conegut i admirat arreu i ostentà una forta influència en el món eclesiàstic, tan és així que un deixeble seu, monjo cistercenc, es convertí en Papa amb el nom d'Eugeni III. S'ha descrit Bernat de Claravall com un home de combat que va saber conjuminar d'una forma extraordinària amb el misticisme, permetent reformular l'espiritualitat al segle XII. L'organització cistercenca A fi de mantenir una organització eficaç es va redactar la Carta de Caritat, atribuïda a l'abat Esteve, que intentava mantenir en equilibri el poder de l'abat i l'obediència al Capítol General de l'Orde. Així cada monestir s'organitzava de forma autònoma, sota la direcció del seu abat, que en principi tenia mandat vitalici i jurisdicció plena dins el seu monestir, però que, a la pràctica, quedava sotmesa a l'autoritat del monestir de Cîteaux mitjançant dos fets, un era la visita canònica, que era anual i que consistia en la visita que realitzava l'abat del monestir fundador als seus monestirs filials. El segon fet era el Capítol General , que era la reunió de tots els abats una vegada l'any, el 14 de setembre, i que presidia l'abat de Cîteaux. La Carta de Caritat, a part de mantenir els lligams amb els diferents monestirs tractava sobre el treball, que ha de ser obligatori per a tots els monjos, car, en l'orde del Cister, els mateixos monjos treballaven la terra de forma directa. També regulava qui i com vivia al monestir i establia la figura dels conversos, que treballaven la terra, feien vot d'obediència a l'abat i tenien menys obligacions litúrgiques que els monjos, a part de portar un hàbit diferenciat d'aquests. Així les terres properes al monestir eren treballades pels monjos, deixant per als conversos les terres més allunyades i les granges, unitats agràries que aportaven béns als monestir i ajudaven al seu sosteniment econòmic. La Carta de Caritat també establia que els monestirs podien fundar nous monestirs filials, amb la condició que tinguéssin com a mínim de dotze monjos, i que se situessin allunyats de pobles i nuclis habitats. Tots els nous monestirs havien de seguir la Regla de Sant Benet, utilitzar els mateixos llibres litúrgics, el mateix hàbit, etc. Amb l'expansió de l'orde es féu necessària la instauració de les Congregacions Cistercenques, donada la inoperativitat del Capítol General; així, l'any 1616 es creà la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó que englobava tots els monestirs d'aquesta àrea i a la qual, el monestir de Santes Creus, tot i la seva oposició inicial, hi quedà adscrit. El model arquitectònic cistercenc La Regla de Sant Benet i la Carta de Caritat obliga l'orde del Cister a crear una arquitectura d'acord amb la filosofia que contenen els dos textos. Bernat de Claravall ho deixa molt clar, res ha de distreure l'oració, contemplació i la lectura dels monjos. Les construccions han de ser sòbries, han de renunciar a allò que és innecessari i superflu, parets nues com a símbol de recolliment i puresa interior, simplicitat i ordre geomètric representen la puresa de Déu. Cal allunyar dels claustres tota representació de figures i colors, paradoxalment Santes Creus no segueix aquest precepte, i els capitells del claustre contenen una ornamentació figurativa excel·lent. A Catalunya, el gòtic nasqué fortament influït per l'arquitectura que arribava de França de la mà dels monjos cistercencs. L'element central d'un monestir ha de ser el claustre, entorn d'ell hi ha disposades totes les estances, és l'element ordenador de l'espai del monestir. Ha de satisfer totes les necessitats materials i espirituals dels monjos obeint a criteris simbòlics i racionals: el refetor a l'ala oposada de l'església, els cellers a occident, els dormitoris a orient. El temple en un lloc enlairat, de planta de creu llatina, amb tres naus en els monestirs masculins i una en els femenins, al mig de la nau central, el cor, encadirat. L'església comunica amb el claustre per la porta dels monjos, a l'axil.la del creuer, i per la porta dels conversos al final de la nau. Unes escales porta directament els monjos del dormitori comunitari a l'església, és el primer viatge diari. També una porta comunicarà l'església amb el cementiri, ésl'últim viatge dels monjos. A la galeria del claustre adossada a la nau hi haurà l'armarium, que conté els llibres de lectura dels monjos, seguit de la sala capitular, al costat una altra escala que porta al dormitori comunitari i al costat el locutori, espai reservat per donar instruccions als monjos en iniciar-se la jornada laboral. A la galeria sud hi ha d'haver el calefactor, única estança calefactada del monestir, que ha de servir de refugi als monjos vells, al costat el refetor; davant d'aquest, el templet que ha de servir per rentar-se les mans abans dels àpats. Font: L'orde del Císter S'ha de tenir en compte que el monestir del Císter també posseeix estances per als  conversos o llecs, també religiosos, però no ordenats com a monjos, que realitzaven tasques agrícoles, de construcció i manteniment del monestir per a permetre als monjos centrar-se en les seves activitats espirituals i litúrgiques. Els conversos i els monjos no podien mantenir cap tipus de contacte i, per tant, tenien estances ben diferenciades i, fins i tot, dins de l'església també hi havia una separació a través del cor. Els recintes interiors del monestir de Poblet: http://usuaris.tinet.cat/ablasco/Poblet/poblint.html   model de monestir cistercenc 1. El claustre 2. L’església 3. La cuina 4. El refetor 5. El calefactor 6. La sacristia 7. La sala capitular 8. La biblioteca 9. El dormitori de conversos 10. El refetor de conversos Planta del monestir de Poblet Planta del monestir de Santes Creus Planta del monestir de Vallbona

MOBILE HISTORY MAP

Amb Mobile History Map alumnes de primària i secundària descriuen i geolocalitzen sobre un mapa interactiu el seu entorn cultural, històric i natural.
  
Mobile History Map 

LA BELLESA DE LA VIDA: Bon Iver - Holocene (Official Music Video)

EL TAPÍS DE LA CREACIÓ

Esquema compositiu del tapís, en el que s'hi representen una hipòtesi  sobre els fragments perduts.
1.Tigris. 2.Juliol. 3.Agost. 4. Setembre. 5. Octubre. 6.Novembre. 7. Desembre. 8. Eufrates. 9. Eva. 12.Terra. 15. Adam. 16. Fison. 17.Gener. A la zona 18, segons les hipòtesi més plausibles, una doble franja desenvoluparia la invenció de la Vera Creu i, a sota, escenes apocal·líptiques.

Font:http://www.pedresdegirona.com/separata_tapis_1.htm

Conclusions sobre la restauració del Tapís de la Creació: http://centrederestauracio.gencat.cat/web/.content/crbmc/pdf/arxiu/la_restauracio_del_tapis_de_la_creacio.pdf

Per saber-ne més i bones imatges: http://www.artmedieval.net/Tapis%20de%20la%20creacio.htm

JOHN BUTLER: "ocean", guitarra acústica en estat pur

CATALUNYA CONTINUARÀ REFUSANT EL "FRACKING" MALGRAT LA SUSPENSIÓ DE LA LLEI DE LA GENERALITAT PER PART DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

"La Generalitat trobarà la manera de prohibir el 'fracking' a Catalunya amb qualsevol altre instrument". Així de contundent s'ha mostrat Pere Torres, secretari d'empresa i ocupació de la Generalitat després de saber que el Tribunal Constitucional (TC) ha suspès la modificació de la llei d'urbanisme catalana que a la pràctica implicava la prohibició la fractura hidràulica a Catalunya, una tècnica d'extracció de gas i petroli del subsòl molt agressiva.

1- Com va prohibir el 'fracking' la Generalitat?

El 'fracking' divideix els països europeus entre partidaris i detractors. Mentre la UE ha decidit inhibir-se'n, Catalunya va decidir tirar pel dret i prohibir-ho buscant una drecera per esquivar l'Estat, que hi està a favor. El 30 de gener de 2014 es va afegir un paràgraf a l'apartat 10 de l'article 47 de la llei d'urbanisme del 2010 mitjançant la llei d'acompanyament dels pressupostos 2014, que diu: "En l'explotació de recursos naturals en sòl no urbanitzable, en el cas d'aprofitament d'hidrocarburs, no és permès d'utilitzar la tecnologia de la fracturació hidràulica quan pugui tenir efectes negatius sobre les característiques geològiques, ambientals, paisatgístiques o socioeconòmiques de la zona, o amb relació a altres àmbits competencials de la Generalitat". El Govern no ho prohibia directament, però posava unes condicions impossibles de complir allà on ell sí que té competències, que és l'urbanisme. Ara aquest article ha quedat en suspès.

2- Per què la suspensió del TC és estèril?

A dia d'avui la Generalitat no té cap petició sobre la taula per fer una investigació d'hidrocarburs en subsòl català. També és difícil que n'hi hagi ja que segons un informe elaborat per tècnics del Govern, a Catalunya només hi ha una petita zona de 300 quilòmetres, al Pre-Pirineu, on està detectat que hi ha gas esquist. És una extensió molt petita perquè surti a compte econòmicament. Malgrat això, davant el rebuig social que hi havia en algunes partit del territori català contra aquesta tècnica, el Govern va decidir buscar aquesta drecera per prohibir el 'fracking', tot i que admetia llavors que, si haguessin descobert que hi havia molt més gas esquist sota el sòl català, "el debat seria un altre".

3- Algú ha demanat mai poder fer servir la fractura hidràulica a Catalunya?

Abans que la Generalitat modifiqués la llei d'urbanisme, el Govern va rebre tres peticions per practicar el 'fracking' a Catalunya. La primera va ser la que va demanar l'empresa Ceredo Oil Consulting per investigar al municipi de Ridaura (La Garrotxa), que va ser acceptada, tot i que aquesta no va dir que volia fer servir la fractura hidràulica d'entrada. Va ser quan es va generar un fort rebuig de la població, amb pancartes per tot Ridaura que clamaven "No al 'fracking'", que el Govern va demanar explicacions a l'empresa, però es va fer l'orni. Llavors, la Generalitat va aprofitar un error administratiu de Ceredo Oil Consulting per extingir-li el permís. Al cap de poc, un altra empresa –Montero– va demanar permís pel fracking també prop de Ridaura, i en una altra zona de la Catalunya central. En aquests casos, la petició no complia els requisits, i no van obtenir el permís. Després d'això, va demanar als tècnics que fessin un informe, que ho desaconsellava en territori català i per això el Govern va modificar de la llei d'urbanisme. I cinc mesos més tard, va ser el Parlament que va aprovar per majoria –tots els grups menys el PP– una moció en contra del 'fracking'. 

4- Per què està tan molesta la Generalitat amb el govern espanyol?

Catalunya no té competències amb el subsòl, i per tant, no pot prohibir que una empresa hi faci prospeccions, però sí que té competències exclusives en urbanisme,  l'escletxa que va fer servir el Govern per prohibir el 'fracking' de facto. Per aquest motiu el secretari d'empresa i ocupació, Pere Torres, està tan molest amb el govern espanyol: "El recurs de l'Estat atempta contra la competència exclusiva de la Generalitat en matèria urbanística. Estan obsessionats amb la uniformitat de mercat, i per això descarten qualsevol iniciativa de la Generalitat per intentar conformar un model que sigui propi i que respongui a la voluntat i a les expectatives de la societat civil".

5- Què és el 'fracking' exactament?

La fractura hidràulica és una tècnica que permet extreure gas i petroli del subsòl de roques poc poroses amb un mètode molt agressiu -la injecció d'aigua a pressió amb una combinació de sorra i productes químics-, però amb uns beneficis econòmics notables, com està passant als Estats Units, on el preu del gas, gràcies al fracking, és tres vegades més baix que a la UE.

ALBERT SOLÉ Barcelona | Actualitzada el 19/11/2014 20:20 Ara.Cat

http://www.ara.cat/premium/Generalitat-TC-seguira-prohibint-fracking_0_1251475095.html#a_comments

CASTOR I ALTRES FIASCOS (CENTRALS NUCLEARS, CARBÓ ...) DE L'ESTAT QUE ACABA PAGANT EL CONSUMIDOR

El govern espanyol ja ha pagat a Escal UGS la indemnització que va pactar amb l’empresa per la renúncia a la concessió del magatzem de gas Castor: 1.350 milions d’euros. ACS, l’empresa de Florentino Pérez i propietària del 66% d’Escal UGS, va informar ahir a la Comissió Nacional del Mercat de Valors que el dimarts 11 de novembre havia cobrat dels bancs -Santander, Bankia i CaixaBank- els diners de la indemnització (al 4,27% d’interès). Avui vencia el termini per fer el pagament. Tot i la petició del síndic de greuges per presentar un recurs al Tribunal Constitucional (TC) perquè adoptés mesures cautelars, el pagament dels 1.350 milions no s’ha pogut evitar. La Generalitat va iniciar dimarts el tràmit del recurs al TC, i la defensora del poble encara està estudiant la petició del síndic. Aquest és el primer cop que es repercutirà una decisió política discutible en la factura del gas, tot i que la factura de la llum està plena d’altres Castors. La política energètica espanyola de centrifugar aquest tipus de costos energètics a la butxaca dels consumidors en lloc de carregar-los en els pressupostos no està gaire ben vista a la Unió Europea.

EL CASTOR

Els terratrèmols aturen un projecte faraònic

L’Estat només té dos magatzems de gas per a casos d’emergència, i el 1996 el govern d’Aznar va començar a estudiar la possibilitat de construir-ne més. Amb el govern Zapatero es van començar els tràmits perquè ACS, juntament amb una empresa canadenca, construís un magatzem submarí en un antic pou de petroli, l’Amposta, davant la costa d’Alcanar i Vinaròs. Tot i l’oposició del territori, el Castor va rebre tots els permisos, també els ambientals -sense estudi sísmic- en un temps rècord, i el juny del 2013 va començar a fer proves d’injecció de gas. A finals de setembre, però, el terra va començar a tremolar. Durant un mes es van produir mig miler de sismes, els més importants de 4 graus en l’escala de Richter. L’Estat va paralitzar la planta per seguretat -26 de setembre del 2013- i ja no ha tornat a obrir-la. El juny del 2014 Escal UGS va renunciar a la concessió, i el 3 d’octubre el govern espanyol va aprovar un reial decret llei que ordenava la hibernació del Castor i el pagament dels 1.350 milions de manera immediata a l’empresa de Florentino Pérez. L’Estat va demanar un crèdit a tres bancs per aquest valor a través d’Enagás -el màxim accionista de la qual és l’Estat-, que ho repercutirà amb l’augment dels peatges de les factures del gas dels consumidors. Aquesta repercussió durarà 30 anys. 

MORATÒRIA NUCLEAR

El PSOE evita la fallida de les empreses elèctriques

El 1975 Espanya va fer un pla elèctric estatal -que es va ratificar tres anys després, ja en democràcia- que preveia la construcció de 14 noves centrals nuclears (ja n’hi havia tres). Les empreses que les construïssin tindrien l’aval estatal per finançar-se, i a més els asseguraven uns beneficis per garantir-ne la rendibilitat. Les previsions de consum d’electricitat, però, no van ser les esperades, i els interessos del crèdit es van disparar. Això va fer que moltes empreses elèctriques es trobessin en una situació de fallida tècnica quan van arribar Felipe González i el PSOE al govern el 1982. L’executiu socialista va aplicar l’anomenada moratòria nuclear, que va consistir a acabar les set centrals que estaven a mig construir en aquell moment -que són les que hi ha ara en funcionament-, i aturar les altres inversions a l’espera que les condicions econòmiques canviessin a millor. Hi va haver una excepció: la central nuclear de Lemoniz, a Biscaia. Aquesta central ja estava acabada, però la pressió social, i l’assassinat de l’enginyer en cap, José María Ryan a mans d’ETA, va fer que el govern espanyol tanqués la central i la inclogués dins de la moratòria, a canvi de Vandellòs II, que estava en una fase molt inicial. El 1994, però, el PSOE va descartar definitivament la construcció de les altres set centrals nuclears previstes perquè va decidir apostar pel gas natural. Llavors va optar per reconèixer el deute que l’Estat tenia amb les elèctriques, uns 4.300 milions d’euros, i van avalar aquest pagament amb un recàrrec a la factura de la llum del 3,54%. Era el primer cop que l’Estat repercutia un deute a tots els consumidors, i es tractava d’un mecanisme innovador. Com que el consum elèctric va anar pujant, els governs espanyols van anar reduint el percentatge a les factures, del 3,54% a l’1,72% i al 0,33%. Està previst que els consumidors deixin de pagar aquells més de 4.000 milions a finals del 2015.

VANDELLÒS I

El desmantellament no se sap quant costarà

Fa poques setmanes es van complir 25 anys de l’incendi de la central nuclear Vandellòs I, que podia haver acabat en tragèdia i que va provocar la decisió de tancar i desmantellar la planta de la costa tarragonina. A Europa encara no s’havia desmantellat cap planta i no se sabia com fer-ho ni quant costaria. La fase 1 i la fase 2 del desmantellament de Vandellòs I es van acabar el 2012 i van tenir un cost de 700 milions d’euros. Ara el nucli radioactiu està cobert i s’haurà d’esperar uns 25 anys més perquè perdi tota la seva càrrega per poder iniciar la fase 3, que tampoc se sap quant costarà. L’Estat obliga totes les centrals nuclears a posar uns diners en un fons comú, gestionat per l’empresa pública Enresa, per al futur desmantellament de cada central, per a la gestió dels seus residus i per netejar tota la radioactivitat. Al fons hi ha uns 5.000 milions d’euros, i ja se n’han gastat 700 en Vandellòs I. Els diners que aporta cada central els paga el consumidor.

CARBÓ SUBVENCIONAT

El carbó espanyol és més car i de més mala qualitat

Les centrals tèrmiques produeixen electricitat amb gas natural i amb carbó, però estan obligades a fer servir només carbó produït a Espanya -a les mines d’Astúries i Lleó-, que és més car, amb menys poder calorífic i més contaminant que el carbó xinès, rus o sud-africà. L’Estat protegeix la producció espanyola i en subvenciona el cost, que ha arribat al 80% del preu. El 2012 l’Estat va pagar 187 milions de subvencions, però és un preu que s’ha anat reduint a mesura que tancaven les empreses mineres (ara només hi ha 5.000 miners). Aquestes subvencions, per evitar la coneguda conflictivitat laboral dels miners (l’última vaga data del 2011), es van mantenir fins i tot quan el PP va eliminar les ajudes a les energies renovables el 2012, però ja tenen data de caducitat. El 2010 la Unió Europea va fer un pla per tancar totes les mines no rendibles a Espanya abans del 2019, que implicaria una reducció dràstica i progressiva de les subvencions estatals a partir d’aquest any.

LA HISTÒRIA OCULTA DEL POLÈMIC MAGATZEM DE GAS CASTOR

Miguel Sebastián va ser el ministre d’Indústria encarregat de signar el 2008 el reial decret llei de concessió del magatzem de gas Castor, que incloïa la famosa clàusula 14: “Té dret al cobrament del valor net comptable de la instal·lació excepte en cas que s’acredités dol o negligència; en aquest cas, el dret serà el cobrament del valor residual”. Molts l’assenyalen a ell com a responsable inicial del fiasco del Castor, però un alt càrrec del ministeri d’aquella època ha explicat a l’ARA les circumstàncies del dia de l’aprovació d’aquell polèmic reial decret llei. Eren els primers dies del nou executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, després de la reelecció del 2008, i els nous ministres, com Miguel Sebastián, feia poques setmanes que havien estrenat la cartera. Aquell divendres de consell de ministres, Sebastián no tenia cap tema important sobre la taula, dels qualificats amb índex vermell, i havia anat a Brussel·les per assistir a una reunió de la Comissió Europea. Aquell dia es va aprovar el reial decret llei del Castor, però el ministre del ram no hi era. Segons explica aquest alt càrrec d’Indústria socialista, els temes que anaven a la reunió de l’executiu estan dividits entre els que tenen índex verd i índex vermell. Els vermells eren els polèmics, que generaven debat, i que cada ministre exposava al consell per ser debatut. Els verds eren els que s’aprovaven sense debat, els menys destacats. I qui decidia quins temes tenien índex verd o vermell? La comissió de subsecretaris d’estat, que presidia llavors la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega. El reial decret del Castor va ser qualificat per aquesta comissió amb índex verd, i, per tant, va aprovar-se al consell de ministres per la via ràpida, i sense el ministre responsable present. Miguel Sebastián va signar el reial decret llei posteriorment.

La responsabilitat del PP

El govern socialista, igual que l’executiu popular d’Aznar, estaven d’acord que Espanya havia de tenir més magatzems de gas per a casos d’emergència, a més dels dos que ja hi havia -Yela i Gaviota-. Aquest alt càrrec socialista explica, però, que la polèmica clàusula 14 no era tan dolenta, i que amb aquell redactat no hauria fet falta pagar una indemnització tan elevada. Segons ell, l’error va ser del PP quan va convèncer Florentino Pérez perquè demanés el finançament per construir el Castor (1.400 milions) al Banc Europeu d’Inversions (BEI) a través dels bonds project. El BEI va posar la data del 30 de novembre del 2014 com a límit per tornar els 1.400 milions als bonistes, i quan hi va haver els terratrèmols i el ministre José Manuel Soria va paralitzar el Castor, tot va començar a trontollar. Florentino Pérez va renunciar al magatzem i va pactar que l’Estat li tornés l’import exacte de la inversió per poder tornar a temps els bons. Per fer-ho possible en tan poc temps, el PP va haver de redactar un altre reial decret llei per esquivar el del 2008 i fer el pagament exprés dels 1.350 milions.

ALBERT SOLÉ Barcelona | Actualitzada el 14/11/2014 00:00Ara.Cat

LES TRAMPES FISCALS QUE EMPRESES COM PEPSI, IKEA I MOLTES ALTRES COMETEN GRÀCIES A LUXEMBURG

Els documents descoberts pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (ICIJ) que han posat al descobert els complexos acords impositius que 340 multinacionals amb Luxemburg per evadir el pagament de milions d'euros en impostos, requereix una complexa planificació financera. Les empreses que fan servir aquests acords, anomenats 'tax rulings', i negociats per l'auditoria PricewaterhouseCoopers, aconsegueixen reduir l'impost de societats de Luxemburg del 29% a pràcticament zero, amb una sèrie d'exempcions pel cobrament de dividends, interessos o 'royalties'.

Un cop assegurat aquest descompte, les empreses tenen una sola missió: traslladar els diners de les seves filials repartides per tot el món –que són les que generen activitat i, per tant, beneficis– a Luxemburg. Així, eviten pagar impostos als països on es genera la facturació, i tampoc no els paguen –o en paguen molt pocs– a Luxemburg. Un negoci rodó. Per fer-ho, tenen esquemes societaris molt complexos que aprofiten escletxes legals. 

Préstecs a les filials

Una de les maneres més comunes de portar els diners a Luxemburg és muntar una empresa al gran ducat que doni préstecs financers a les filials distribuïdes per tot el món. Aquests crèdits poden ser per a finalitats diverses, i no cal que tinguin res a veure amb les despeses operatives de la filial que els rep. Per exemple, pot servir comprar accions d'altres empreses del mateix grup en altres països del món, segons explica l'inspector d'Hisenda José María Peláez. Però un cop s'ha enviat el préstec ja hi ha una via per desviar beneficis. És el que feia, per exemple, Pepsi, que utilitzava subsidiàries a Luxemburg per prestar diners a companyies filials que van permetre a l'embotelladora reduir els impostos derivats de la compra d'una empresa a Rússia. També és una fórmula semblant a la que fa servir Ikea, tot i que en el cas del gegant suec del moble és a través d'un complicat entramat societari, amb empreses a Suïssa i Lichtenstein, que envien préstecs a les filials.

Com es pot explotar aquesta escletxa fiscal?

L'empresa filial al país amb alts impostos –que és la té una facturació i uns beneficis elevats, i per tant, altes obligacions fiscals– demana un préstec a la companyia de Luxemburg. Aquest préstec, que és una despesa financera, redueix el benefici de la filial, de vegades a zero, i d'aquesta manera la companyia queda exempta de pagar l'impost de societats al país on fa negoci –a Espanya és un 30%–. Amb els diners del crèdit pot comprar accions d'una altra empresa del mateix grup a un altre país –o fins i tot a un paradís fiscal– i començar a fer rodar uns diners que acaben invertits a través de fons d'inversió en altres negocis. També poden ser tractats com a dividends i estar subjectes a una exempció fiscal. Els interessos del préstec que la filial paga al vehicle financer de Luxemburg, per la seva banda, estan exempts de tributació. D'aquesta manera es tanca el cercle dels diners sense pagar gairebé cap impost.

Pagament de 'royalties'

Una altra via per traslladar diners de països amb impostos alts a Luxemburg és a través dels 'royalties', les patents, o els drets d'ús. Aquesta pràctica, molt habitual en algunes empreses de serveis, ja està sent investigada per la Comissió Europea en relació amb Amazon, per exemple, que va aconseguir reduir el pagament d'impostos al 5,3% entre el 2007 i el 2011 a través de Luxemburg.

Com es pot explotar aquesta escletxa fiscal?

La propietària dels drets de marca o de les patents és una empresa amb seu a Luxemburg que els cedeix a les seves filials repartides per tot el món a canvi d'uns diners –els que vulgui, perquè aquests acords no tenen un preu marcat–. D'aquesta manera, si el preu és molt alt, les filials ubicades en països amb impostos alts poden veure reduïts dràsticament els seus beneficis i amb ells, l'obligació de pagar impostos. De tornada a Luxemburg, aquells ingressos tenen una exempció fiscal del 80%, amb l'excusa de fomentar la innovació.

Altres fórmules

Les empreses també poden aconseguir rebaixes fiscals a Luxemburg gràcies a crèdits fiscals que permeten apuntar-se com a pèrdua la depreciació dels actius de la companyia. A més, també existeix la possibilitat d'enviar diners des de les filials al gran ducat amb fórmules com el 'factoring', on la matriu avança diners a la filial, que després els torna amb interessos, i amb un descompte fiscal gairebé total a Luxemburg, mitjançant el pagament de serveis com l'assessoria a la filial de Luxemburg o altres fórmules. "Estan exprimint clarament la fiscalitat internacional per no pagar res", explica Peláez.

L'OCDE ja ha aixecat la veu d'alerta sobre aquestes fórmules d'elusió d'impostos de les grans multinacionals, que no són, en principi, il·legals, però que acaben generant una situació problemàtica, sobretot en temps d'ajustos pressupostaris. La Comissió Europea també ha posat fil a l'agulla, amb expedients oberts a Amazon i Fiat per aquestes pràctiques. Caldrà veure, però, què passa a partir d'ara, sobretot tenint en compte que la revelació arriba la mateixa setmana que l'ex primer ministre luxemburguès Jean Claude Juncker s'ha estrenat com a president de la CE.

SELAH SUE, VEU RICA EN MATISSOS I TONALITATS

ENHORABONA, JORDI SAVALL PER LA TEVA PROTESTA CONTRA LA POLÍTICA CULTURAL DEL GOVERN ESPANYOL!

Aquest matí Jordi Savall ha anunciat al Ministeri de Cultura que renunciava al Premio Nacional que li havien concedit ahir en la modalitat d'Interpretació i que estava dotat amb 30.000 euros. Com ha avançat, el músic igualadí ha enviat una carta a José Ignacio Wert comunicant-li que "amb profunda tristesa" no acceptava el guardó.

Aquests són els cinc motius del perquè de la renúncia:

1. "No podria acceptar [el premi] sense trair els meus principis i les meves conviccions més íntimes".

2. Perquè el premi del ministeri de Cultura, "la principal institució de l'estat espanyol responsable del dramàtic desinterès i de la greu incompetència en la defensa i promoció de l'art i dels seus creadors".

3. "¿Podríem imaginar un Museu del Prado en el qual tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això és el que ocorre amb la música".

4. "No podem permetre que la ignorància i la falta de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d'Espanya erosionin impunement l'ardu treball de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics".

5. "Espero que aquest sacrifici [la renúncia al premi] sigui comprès com un acte revulsiu en defensa de la dignitat dels artistes i pugui, potser, servir de reflexió per imaginar i construir un futur més esperançat per als nostres joves".

Font:

 http://www.ara.cat/premium/cultura/Jordi_Savall-Premio_Nacional-renuncia-Wert_0_1239476245.html

 http://www.lavanguardia.com/musica/20141030/54418428110/jordi-savall-renuncia-premio-nacional-de-musica.html

ELS 20 MÉS RICS D'ESPANYA TENEN TANTS DINERS COM ELS 14 MILIONS MÉS POBRES

Un informe d'Oxfam Intermón denuncia que 85 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial

A l'Estat espanyol, només 3 fortunes acumulen una riquesa que duplica la del 20% de la població més pobra

 

Les vint persones més riques d'Espanya tenen tants diners com el 30% més pobre de la població, això és, uns 14 milions de persones. Si més no, així ho indica l'últim informe anual de l'ONG Oxfam Intermón, on denuncia que l'últim any les vint fortunes més grans han augmentat la seva riquesa en 115.400 milions de dòlars. Més encara. L'1% dels més rics de l'Estat tenen tants diners com el 70% dels ciutadans, i només 3 fortunes acumulen una riquesa que duplica la del 20% de la població més pobra.
El director general d'Oxfam Intermón, José María Vera, considera que Espanya “ha de deixar de ser el segon país més desigual de la Unió Europea” i, per això, “no és suficient amb què l'economia repunti”. I és que, segons ha remarcat, “el creixement econòmic per sí mateix no crea societats més justes”.
L'informe, titulat Iguals: acabem amb la desigualtat extrema. És hora de canviar les regles, que analitza la situació a més de cinquanta països, entre els quals hi ha Espanya, indica que la diferència entre rics i pobres s'ha incrementat a tot el planeta de manera alarmant. Segons les seves dades, des que va començar la crisi s'ha duplicat al món el nombre de persones que acumulen més de 1.000 milions de dòlars. És més, l'ONG denuncia que 85 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial.
“Són necessàries polítiques més redistributives que apostin per reduir la desigualtat”, ha afirmat Vera, que ha aprofitat per assegurar que el govern espanyol “va en la direcció contrària”.
Així, l'entitat també indica que la crisi amenaça amb portar la lluita contra la pobresa a nivells de fa dècades i amb generar nivells de desigualtat inèdits, degut al que anomena la “dictadura del mercat”. En aquest sentit, Oxfam Intermón ha denunciat que les lleis es fan a mida dels interessos dels més poderosos.

Darrera actualització ( Dijous, 30 d'octubre del 2014 13:13 )El Punt Avui: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/790768-els-20-mes-rics-despanya-tenen-tants-diners-com-els-14-milions-mes-pobres.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=nacional&utm_source=rss&utm_medium=nacional&utm_campaign=rss&f=El+Punt+Avui

 

CLAM CONTRA LA PENA DE MORT I PER ALS DRETS DE LA DONA A L'IRAN

Les autoritats iranianes executen una dona que va matar l'home que l'havia intentat violar

Reihané Yabari, en una foto cedida per la seva família, durant el judici que organitzacions defensores dels drets humans van considerar poc trannsparent, en el qual va ser condemnada a la forca

Les autoritats judicials iranianes han penjat a la forca aquesta matinada Reihané Yabarí, dona de 26 anys condemnada a mort perquè va matar l'home que, tal i com va assegurar, havia intentat violar-la. La seva mare, la coneguda actriu iraniana Shole Pakravan ho ha confirmat a Efe.

Pakravan temia aquest final tràgic després de les reiterades negatives de la família de la víctima, un metge amb vincles amb el ministeri d'Intel·ligència, de perdonar-la i cancel·lar la pena capital.

A finals de setembre, la jove, que tenia 19 anys en el moment dels fets i portava ja set anys i mig a la presó, va ser traslladada des del centre penitenciari en el qual complia condemna a la presó de Rajaishahr, prop de Teheran, on es realitzen execucions. Aleshores, es van reactivar les campanyes i les crides internacionals per evitar l'execució, que va ser suspesa temporalment.

Organitzacions defensores dels drets humans, com Amnistia Internacional o Human Rights Watch, van demanar anul·lar la sentència al considerar que el judici a Yabarí no va comptar amb les garanties necessàries. La Unió Europea també va instar a les autoritats iranianes a revocar la decisió judicial i celebrar un nou procés.

En aquest últim mes, les autoritats iranianes han mediat sense èxit per aconseguir el perdó per part de la família de la víctima, que s'ha negat a exercir el dret a perdonar que li atorga la llei islàmica de retribució, segons la qual la sang es paga amb sang. “Vull que el dret de la sang del meu pare es cobri el més aviat possible”, va declarar fa dues setmanes Yalal Sarvanndí, fill de la víctima.

Reihané Yabarí va explicar que el metge la va contractar per ajudar-li a decorar la seva oficina, la va portar a un edifici on va intentar violar-la i ella es va defensar amb un petit ganivet amb el qual el va ferir en una espatlla però no el va matar.

Darrera actualització ( Dissabte, 25 d'octubre del 2014 10:41 )

Font: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/789310-les-autoritats-iranianes-executen-una-dona-que-va-matar-lhome-que-lhavia-intentat-violar.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=nacional&utm_source=rss&utm_medium=nacional&utm_campaign=rss&f=El+Punt+Avui

Informació sobre l'aplaçament de la pena de mort durant 10 dies. http://www.univisionsandiego.com/2014/10/01/iran-pospone-la-ejecucion-de-una-joven-condenada-por-matar-a-su-agresor-sexual/

UN CANT A LA TERRA D'ANGELINE LONATOS

5 TÍTOLS ESSENCIALS DE PATRICK MODIANO, EL NOBEL DE LITERATURA D'ENGUANY

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) acaba de ser guardonat aquest dijous amb el premi Nobel de literatura 2014. Aquests són els cinc títols clau de la seva trajectòria literària.

1. La seva carrera comença amb una trilogia sobre l' ocupació (1968-1972): 'El lugar de la estrella', 'La ronda nocturna' i 'Los paseos de circunvalación', la primera protagonitzada per un jueu col·laboracionista, la segona per un agent doble i la tercera relata la recerca del pare.

• 

Trilogia de la ocupació, de Modiano

2. 'El carrer de les botigues fosques' (1978) va ser el títol que va consagrar l'autor, la seva sisena novel·la, amb el qual va guanyar el Goncourt. Torna a abordar la recerca del pare -que se li acabava de morir- a través d'un detectiu dels 60 que intenta esbrinar la seva identitat i ha d'investigar sobre l'època d'ocupació. Després vindrien títols com 'Una joventut' (1981), 'Barri perdut' (1984), 'Diumenges d'agost' (1986) i 'La petita joia' (2001) i una gran producció també als 90, tot i que aleshores no es va traduir. 

• 

'Carrer de les botigues fosques' de Modiano

3. 'En el cafè de la joventut perduda' (2008), premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007, va aparèixer després d''Un pedigrí' (2004). Hi descriu el cafè Condé dels anys 60, un paradís de la bohèmia literària i artística on hi fa un compendi d'altres cafès i altres temps. 

• 

'En el cafè de la joventut', de Modiano

4. 'L'horitzó' (2010). Una novel·la amb un protagonista, Jean, que és l'alter ego de l'autor. Rere persecucions i intriga, Modiano fuig d'aquell present habitual en la seva obra i evoca amors que s'extravien, somnis, altres horitzons.

• 

'L'horitzó', de Modiano

5. 'L'herba de les nits' (2012) descriu la recerca d'una dona que l'escriptor va estimar 50 anys enrere. Una novel·la breu, que es recrea en la investigació del passat des de les claus de la novel·la negra. 'Le Monde' en va dir "autoficció poètico-policial del passat".

• 

L'herba de les nits, de Modiano