LA MISÈRIA DEL BRASIL DELS GRANS ESDEVENIMENTS ESPORTIUS: ÈXIT A LES XARXES D'UNA JOVE QUE HO DENUNCIA

Les protestes de les últimes setmanes als carrers del Brasil han posat en primer pla el debat sobre les despeses que generen els grans esdeveniments esportius en països amb importants desajustos socials. Però abans que els carrers de Rio o Sao Paulo s'omplissin d''indignats' una brasilera, Carla Dauden, ja explicava al món els motius pels quals està en contra de la Copa del Món. Els seus motius, recollits en un vídeo de sis minuts penjat a YouTube, ja han sigut escoltats per més de 3 milions de persones.
"Cada cop que dic a un estranger que sóc del Brasil em diu que vindrà a la Copa del Món, així que em vaig decidir a explicar per què jo no hi aniré". Aquest és l'argument que va moure Carla Dauden, una jove doctora brasilera, a explicar els seus motius per boicotejar un esdeveniment el cost del qual ha tret al carrer milers de ciutadans. Ella, però, va gravar el vídeo abans que les protestes es fessin massives. A hores d'ara, acumula més de tres milions de visites.
En el vídeo, Dauden es demana com és possible gastar-se 30.000 milions de dòlars en l'organització de la Copa del Món "en un país que ocupa el lloc 85 en l'Índex de Desenvolupament Humà, on 13 milions de persones passen gana, on milions de persones moren per falta de tractament i on l'analfabetisme arriba al 21% de la població". "Un país així necessita més estadis?", es demana Dauden, que nega l'argument segons el qual un esdeveniment d'aquestes característiques deixa rèdits positius per a l'economia del país. Segons l'autora, els que se'n beneficien són només uns pocs. A més, Dauden denuncia que milers de persones, entre elles indígenes, hagin sigut expulsades de casa seva per tal de construir les infraestructures necessàries no només per a la Copa del Món sinó també per als Jocs Olímpics. "Quina mena de democràcia és aquesta?", es demana.
"No necessitem més estadis, necessitem educació. No necessitem més festes, necessitem llocs de treball", diu la doctora, que acaba el seu vídeo amb unes declaracions de Dilma Rousseff, presidenta del Brasil, a les quals se sobreposen imatges d'un país amb problemes de misèria i inseguretat.

EL CENTRALISME ESPANYOL DE L'AVE HA VENÇUT

 

AVEa iacta est'! 

GERMÀ BEL

| Actualitzada el 28/06/2013 00:00 Ara .Cat

És la frase que va pronunciar Juli César en creuar el riu Rubicó, començant la segona guerra civil romana: Alea iacta est ! ("la sort ja està llançada"). Ja feia temps que la guerra era inevitable, però llavors va vessar el got. I ja fa temps, ben bé sempre, sabíem que l'AVE no ens lligaria a Europa. Pur romanticisme decimonònic. De fet, l'AVE no es va pensar amb relació a Europa (tret de les subvencions), sinó per lligar tot Espanya amb Madrid, com els ferrocarrils del segle XIX. Més val ben centralitzats que no pas desenvolupats. A França no faran en dècades la connexió amb la frontera. No hi preveuen prou ús, tenen pocs diners, i ho dedicaran a Rodalies. A Espanya es busquen més recursos per a més AVE. Els molt nacionalistes veuran terror francès a la competència espanyola sobre el sud de França. Jo ho veig diferent: no s'escurçarà el viatge a l'emigració dels nostres joves més formats, a la recerca d'un futur que la nostra hipermodernitat -de la qual l'AVE és la gran icona- els hi nega.

VIOLÈNCIA EXERCIDA PER LA POLICIA

 

L'acudit de Barron del diari Ara d'ahir és molt eloqüent sobre un tema tan actual com aquest: les protestes  a Turquia contra la reestructuració especulativa i immobiliària del centre d'Estanbul o la substitució de les bales de goma per canons d'aigua a pressió com a recurs per als mossos d'esquadra de mètode dissuasori a les manifestacions.

Bé,  sigui el que sigui, la violència mai està justificada en cap cas, i a més , no és un abús de poder utilizar recursos d'aquesta envergadura, en què l'afectat queda abatut de forma agressiva i sense possibilitat de defensa? No és també un abús de poder i una tergiversització de l'ús de l'aigua quan és un bé escás a la Terra i, també, als països mediterranis?

ANDREU NIN: HOMENATGE A UN PERSONATGE DIGNE D'UN TREBALL DE RECERCA

Andreu Nin entra al Parlament i s'hi queda

El líder revolucionari rep, 76 anys després de la seva mort, el primer homenatge nacional

SÍLVIA MARIMON

Barcelona | Actualitzada el 18/06/2013 00:00Ara.Cat

De Gispert, al costat de la presidenta de la Fundació Andreu Nin, Teresa Rebull FUNDACIÓ ANDREU NIN MANOLO GARCÍA 

    

Encara avui no se sap ni on ni quan va morir Andreu Nin. Fa 76 anys va ser assassinat i torturat per agents soviètics enviats per Stalin. "Va desaparèixer sense deixar rastre", explicava ahir l'home que persegueix el fantasma de Nin des de fa 40 anys, l'historiador Pelai Pagès. "És una de les figures més emblemàtiques i maltractades de la història contemporània", denunciava Pagès a l'Auditori del Parlament. No hi havia ni una cadira buida. L'esdeveniment era històric: "És el primer homenatge que se li fa a nivell nacional després de la seva mort", lamentava Pagès. "Ha hagut de morir molta gent perquè es fes aquest homenatge", explicava Lluís Juste de Nin, un dels familiars del líder revolucionari. Ni a l'esquerra ni a la dreta els interessava gaire reivindicar-lo.
Ahir, però, el fundador del POUM va reunir tots els sindicats, partits d'esquerres i, fins i tot, un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya. La presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va reivindicar el llegat d'un "polític notori": "Va ser un català que es va projectar més enllà de les fronteres. En molt poc temps va fer una tasca ingent com a conseller de Justícia", va recordar De Gispert.
Nin va rebre moltes lloances per part de partits i sindicats. A les primeres files hi havia alguns dels que van ser els seus companys de partit. Els veterans del POUM van rebre l'aplaudiment més llarg. Han superat els 90 anys però continuen aixecant el puny i reivindicant la revolució. Els va saludar efusivament l'actual presidenta de la Fundació Andreu Nin, Teresa Carbonell: "Teresa Rebull té 95 anys i continua lluitant. Josep Colom, 98 anys, ha conservat el seu entusiasme. Josep Maria Moratalla, 95 anys, i una memòria fabulosa. Sempre al peu del canó. Jo també sóc veterana, però només tinc 85 anys". Al costat hi havia alguns familiars de Nin.
El dirigent polític no només va tenir una vida política convulsa; també la seva vida familiar va ser agitada. Va formar dues famílies: va tenir dos fills amb Maria Andreu i Baget i dues filles amb la seva companya russa, Olga Tarèeva. Ahir, la néta de Nin i Andreu, la Cristina, era a les primeres files.
L'homenatjat complia el prototip de militant revolucionari. "El trobem amb tots els escenaris polítics", explicava Pagès. Des de la Setmana Tràgica -tenia 17 anys i va participar en el sabotatge d'un tren- fins a la Guerra Civil, passant per la República. "Va ser un militant obrer honest. Va defensar les seves idees amb passió i honestedat. Va ser intransigent en la defensa del seus principis", va destacar l'historiador.

"Hem esperat massa temps"
"Tenia qualitats que voldríem que tinguessin tots els polítics d'esquerres. Tenia una gran preparació intel·lectual, un gran coneixement de la història, una bona ploma, coratge, honradesa i integritat", va dir Maurici Lucena (PSC). Hi havia una especial expectació per escoltar els portaveus d'ICV i EUiA, hereus del partit amb qui es va enfrontar Nin, un partit que va ser còmplice del seu segrest i mort. "És ignominiós el que li va fer una part de l'esquerra. Més enllà de la llarga mà de l'estalinisme", va afirmar el coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera. "Hem esperat massa temps. Hi ha hagut moments de desconcert i d'ignomínia entre l'esquerra més dogmàtica", va admetre Joan Josep Nuet, coordinador general d'EUiA.
Ara, però, el reivindiquen. Un dels impulsors de l'acte, David Companyon (ICV-EUiA), ha volgut que Nin l'acompanyi sempre. Una hora abans de l'homenatge, el retrat del líder revolucionari va entrar al seu despatx per quedar-s'hi.

 

ITINERARI HISTÒRIC PER LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XX AMB 4t ESO

Escut humà  gelidenc de la casa Atmetller de Piug i Cadafalch

El dia 23 de maig, de camí cap al Museu d'Història de Catalunya amb la colla de 4t de Gelida per conèixer la República, la Guerra Civil i el Franquisme, vam passar abans per l'inprescindible recorregut modernista del passeig de Gràcia, en concret per la Mansana de la Discòrdia o, més modernament, Illa de la Discòrdia. Aquest és el nom que rep un tram del Passeig de Gràcia de l'Eixample de Barcelona, situat entre els carrers d'Aragó i de Consell de Cent. Es tracta d'un conjunt de 5 edificis: casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, casa Mulleras d'Enric Sagnier, casa Bonet de Marcel·lià Coquillat, casa Amatller de Puig i Cadafalch i casa Batlló d'Antoni Gaudí. Si bé totes són d'arquitectes reconeguts del modernisme, l'apel·latiu popular de «mansana de la discòrdia» es referia a la rivalitat professional entre Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí i, molt especialment, a les façanes dels seus edificis. Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec de la casa Batlló ja sabia el que havien fet els altres dos. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom. I, efectivament, la seva participació va ser sorprenent.

                          

La «mansana de la Discòrdia» abans i després de la transformació de la casa Lleó Morera i la casa Batlló

Casa Amatller i casa Batlló inclinant-se sota la força 

dels nostres joves de Gelida

Al pas de la Cecília la Sra Batlló s'ha adreçat

Després de la sorprenent Discòrdia que causà la casa Batlló, en Gaudí tornà a rebre un nou encàrrec, aquest cop de nou en nou, amb la casa Milà o anomenada despectivament en el seu moment , la Pedrera. Construïda en el moment de la Setmana Tràgica (eclosió d'una etapa d'ineficàcia de la Restauració i estudiat a classe) i obra mestra del Modernisme, no podia faltar la visita exterior de l'edifici més original, no només d'en Gaudí  i del Modernisme, sinó també de Barcelona.

La Pedrera amb una bona base als seus peus

Després d'aquesta visita fugaç, però imprescindible, vam baixar cap a mar, al Museu d'Història de Catalunya, el Palau de Mar, l'edifici que originàriament havia estat els Magatzems Generals de Comerç, l'únic edicifi conservat del vell port de Barcelona que data de 1881.
 Aquí, dos monitors van explicar molt bé, amb plafons i documents diversos, un repàs introductori del segle de la Revolució industrial a Catalunya i,després, dels inicis del segle XX per què els alumnes treballessin  per sí sols amb grups de 4 o 5 i amb un dossier les tres etapes clau dels dos primers terços del segle XX: la República (1931-1936 o 1939), la Guerra Civil (1936-1939) i el Franquisme (1939-1975).

Visió introductòria d'inicis del segle XX

Àmbit Guerra Civil

L'àmbit de la República

El Nodo al Franquisme

Una cuina de principis del segle XX

La visita es va acabar amb un període que, per sort, es va superar, però, malgrat tot, ens ha deixat un pòsit de poca tradició democràtica que encara pesa. Està a la mà dels nostres joves, que ja no han viscut gens el franquisme, de superar aquest llast històric. Ells són el nostre futur i la nostra esperança.





- Sobre la Mansana de la Discòrdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Mansana_de_la_disc%C3%B2rdia
- Sobre la casa Milà: http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Pedrera
- Sobre la ruta del modernisme de Barcelona de l'Institut del paisatge urbà i la qualitat de vida: http://www.rutadelmodernisme.com/default.aspx?idioma=ca&contenido=body_rutamodernisme_03.htm
- Sobre el Museu d'Història de Catalunya: http://www.mhcat.cat/