dimecres, 20 de febrer del 2013

DELACROIX, ENAMORAT DE GOYA

 

05/04/12 02:00 - montse frisach El Punt Avui email protegit

El gravat dels ‘Caprichos', ‘Allá va eso', de Goya (esquerra) va inspirar el Mefistòfil de Delacroix  Foto: ARXIU.
El gravat dels ‘Caprichos', ‘Allá va eso', de Goya va inspirar el Mefistòfil de Delacroix  Foto: ARXIU.

Goya i Delacroix. Mestre i deixeble. Espanyol i francès. Dos pintors a mig segle de distància. Si a l'època de tots dos eren possibles els duels físics –aquell sistema absurd que tants homes va matar inútilment–, ara podem contemplar en viu i en directe un duel artístic entre aquests dos grans mestres de la història de l'art a Caixafòrum Barcelona, on coincideixen fins al 20 de maig de 2012, en dues imprescindibles exposicions. Goya i Delacroix van saber obrir portes a les formes noves, i encara que Goya sigui un artista molt més arriscat i personal, tots dos són preludi de la modernitat.

Les relacions entre els dos artistes són molt fructíferes, encara que més aviat unilaterals perquè és Delacroix qui rep directament l'influx de l'aragonès. La influència de Goya en l'autor de La llibertat guiant el poble és notable i, el més interessant, absolutament reconeguda per part de Delacroix. El francès era un gran admirador de la pintura espanyola, sobretot d'autors com Velázquez, Murillo, Claudio Coello o Zurbarán. Havia pogut veure obres d'aquests artistes a la Galeria Espanyola de Lluís Felip, que havia obert les seves portes a París el 1838. Algunes de les obres de Delacroix com La matança de Quios o Dones d'Alger al seu apartament acusen aquesta influència espanyola.

Amor pels gravats
Però el cert és que Delacroix havia quedat especialment tocat pels gravats de Goya. Està documentat que el pintor francès havia vist algunes de les obres de Goya a casa de Ferdinand Guillemardet, que posseïa dos retrats del pintor. Guillemardet era amic de l'escriptor Leandro Fernández de Moratín i d'altres afrancesats espanyols i va ser un dels estrangers que van comprar una edició dels Caprichos que es van posar a la venda el 1799. Delacroix també els va veure i els esmenta en el seu diari quan parla d'un pròxim projecte de caricatures per al diari Le Miroir: “Projectes magnífics sobre aquest tema. Caricatures dins el gènere de Goya.” Ja s'havia produït l'amor a primera vista.
Segons explica Manuela de Mena, comissària de l'exposició de Goya i conservadora de l'obra del pintor al Museu del Prado, Delacroix va mantenir correspondència amb el primer biògraf de Goya, Laurent Matheron, qui li va dedicar el seu llibre. “La meva simpatia pel mestre és molt gran i només puc sentir-me honorat amb el projecte”, li escrivia a Matheron el 1857. Delacroix elogia en aquests papers els gravats de Goya: “Goya va fer una sèrie d'aiguaforts sobre les desgràcies de la guerra en què va plasmar escenes de la guerra d'Espanya. Algunes d'aquestes planxes tenen una gran eloqüència sense tenir en canvi la inspiració i l'elevada execució dels Caprichos, que són probablement la seva obra mestra.”
La prova de l'admiració de Delacroix per Goya està en el fet que en morir es van trobar entre els seus béns tretze estampes de l'espanyol, entre elles sis aiguaforts dels Caprichos i uns altres de còpies de l'aragonès de quadres de Velázquez.
No és estrany, doncs, que en l'obra de Delacroix es puguin veure clares cites i al·lusions a l'obra de Goya. Una de les més clares és la figura de Mefistòfil pels aires, que obre la impressionant sèrie de litografies per il·lustrar el Faust de Goethe (molt ben representada a l'exposició), una figura que té moltíssim a veure amb la bruixa voladora del Capricho número 66 ‘Allá va eso'. La semblança és molt eloqüent (vegeu les fotografies).
Hi ha també una altra cita interessantíssima de Delacroix a Goya quan copia la parella del Capricho número 10, ‘L'amor i la mort', en què la dona sosté el cos de l'home ferit per una estocada. Delacroix s'inspira en aquesta dramàtica escena quan realitza la seva romàntica versió de Romeu i Julieta: Romeu i Julieta a la tomba dels Capuleto. En aquest cas és el cos de Julieta, inert i seminú, el que és sostingut per Romeu.
Goya, romàntic?
És desconeix si Goya va veure mai una obra de Delacroix. Segurament no, però hi ha alguna cosa, alguns moments, en l'obra de l'autor que anticipa el romanticisme de Delacroix. El que hi ha d'irracional en Goya fa de preludi del romanticisme, però Goya és bàsicament un il·lustrat, un home de la Raó en majúscula, a qui li interessen sobretot els éssers humans més que no pas la força de la natura.

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/525081-delacroix-enamorat-de-goya.html
Capricho nº 10: El amor y la muerte de Goya, sèrie Los Caprichos, 1799

Aquesta clara relació artística també sol articularse en la historiografía en aquella célebre frase que Delacroix  va escribiure en una carta al seu amic Pierret en fer una parada en el seu viatge cap al nord d' Àfrica a la ciutat de Sevilla. El paisatje espanyol li semblà a Delacroix ple d'aquell retrat de la vida quotidiana que havía fet Goya en pintures i gravats, i ho va resumir en la famosa expresió: Tout Goya palpitait autour de moi, és a decir, Tot Goya bategava al voltant meu. Un sentiment que Delacroix va plasmar amb els seus pinzells de forma de forma molt més concreta.
Eugene Delacroix, La Matança de Quios
                                                                   
  







La Barca de Dante, Delacroix, 1822

Eugene Delacroix. La dona de les mitges blanques
Francisco de Goya. La Maja Desnuda
Francisco de goya. Capricho nº 62. ¡Quién lo creyera

dimecres, 6 de febrer del 2013

LA VEU DELS DESNONAMENTS: MÉS CONTUNDENT IMPOSSIBLE



http://www.ara.cat/societat/Vinc-problema-social-intervencio-Colau_0_860314175.html

Si amb aquesta ILP (Iniciativa Legislativa Popular que a Espanya necessita més de 500.000 signatures i aquesta ha estat de més d' 1.ooo.ooo de signatures) portada al Congrés no es belluga res, la política espanyola haurà d'examinar-se sota la forta pressió de la ciutadania a què això la sotmetria, ja que el ridícul seria espantós davant de l' exposició tan clara que va fer ahir Ada Colau, la portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) la qual ha firmat una intervenció especialment contundent a la comissió d'Economia del Congrés.
Era el primer cop que la PAH podia expressar-se en seu parlamentària i Colau no ha estalviat crítiques a la gestió política del drama dels desnonaments. Ha començat lamentant que se la fes parlar en el darrer torn d'intervencions -a les vuit del vespre- i que no s'hagués convidat cap magistrat al debat. I ha atacat de forma directa el vicesecretari general de l'Associació Espanyola de la Banca, Javier Rodríguez Pellitero, a qui ha acusat de parlar en condició de "criminal" i no d'expert. Colau, moments després, ha declinat retirar aquestes acusacions, com li demanava el president de la comissió. Aquest és el resum de la seva intervenció en cinc frases:

1. "No sóc ningú important, no tinc càrrecs, la meva presència aquí no és important. Sóc una cara visible d'un moviment que no para de créixer, de la gent a qui una llei injusta ha condemnat a la mort civil de per vida".

2. "Els desnonaments són una estafa generalitzada i no un problema social. Hipotecar-se no ha estat una opció lliure. A l'estat espanyol tot conduïa a hipotecar-se i, a més, es venia com la inversió més segura. Van dir que no hi havia bombolla i que l'habitatge era la millor inversió. La gent va fer el que l'Estat li va recomanar. És una estafa".
3. "El representant de la banca que ha intervingut anteriorment -el vicesecretari de l'Associació Espanyola de la Banca- ha dit que la legislació actual és estupenda, quan hi ha gent que s'està suïcidant. Aquest senyor és un criminal i així l'hauríem de tractar, no com a un expert".

4. "En quatre anys, la PAH ha fet el que havia d'haver fet l'administració, ha liderat la detecció del problema i la proposta de solucions, i per això ara han d'escoltar els que portem més temps debatent i patint el problema. Sabem exactament del que parlem. Es dóna massa crèdit als representants d'entitats financeres i poc als afectats".
5. "Veuríem intolerable que la ILP no s'admetés a tràmit. Ha arribat un punt d'inflexió: si les majories parlamentàries insisteixen a desprestigiar la demanda de la ciutadania, farem una passa més. S'hauran d'enfrontar al fet que públicament els assenyalem. Demanem als diputats que facin examen de consciència i s'imaginin què vol dir que et destrueixin la vida d'un dia per l'altre. Els que no es comprometin amb la ILP veuran com els perseguim. Mai amb violència, però no tolerarem la impunitat"

dimarts, 5 de febrer del 2013

GOYA PER REDESCOBRIR: LA TRADICIÓ CARNAVALESCA I L'ONIRISME

Alemanya observa la influència de Goya en set artistes contemporanis

L'exposició, que s'ha pogut veure fins al gener del 2013 al museu de Rüsselsheim, inclou obres dels germans Chapman, Marcel Dzama, Cornelia Renz i Nadin Maria Rüfenacht, entre d'altres

'World gone wrong', obra de Marcel Dzama'
World gone wrong', obra de Marcel Dzama

La localitat alemanya de Rüsselsheim, prop de Frankfurt, inaugurà l'octubre de l'any passat una exposició que mostra la influència del pintor espanyol Francisco de Goya en l'obra de set artistes contemporanis. Jake i Dinos Chapman, Marcel Dzama, Michael Pfrommer, Cornelia Renz, Nadin Maria Rüfenacht i Gitte Schäfer es converteixen en 'Els hereus de Goya', títol d'aquesta exposició, que presentà uns 200 dibuixos, gravats i objectes.El retoc no exempt de polèmica de la sèrie de gravats 'Els desastres de la guerra' (1810-1829) per part dels germans Chapman fa uns anys constitueix "l'intent més radical de traslladar a l'actualitat" aquest cicle de Goya (1746 -1828), indica la Fundació Opelvillen (Viles Opel), organitzadora de l'exposició."Goya reestructurava i reagrupava una i altra vegada les seves sèries de gravats. Recorria a determinades línies temàtiques i les variava, de manera que en el seu cicle 'Els capritxos' (1793-1799) va començar a difuminar els límits entre la realitat i la fantasia" , afegeix el comunicat.
Distorsió i figures grotesques

A l'exposició es podia veure com Rüfenacht reprèn aquest estil en els seus "exemplarment estranys éssers híbrids, en part demoníacs, en part fantàstics".
"La inclinació de Goya per l'intercanvi de rols -les víctimes es converteixen en criminals, els autors en víctimes- és també una de les temàtiques entre els artistes contemporanis", assenyala la fundació, que afegeix que "constantment s'experimenta amb noves constel · lacions i punts en comú ". Així, "aquesta concepció cíclica i versàtil no és característica només del treball de Goya d'una manera molt particular, sinó que té continuïtat en els processos d'agrupació de Dzama, Pfrommer, Renz i Schäfer de manera insospitada".L'art contemporani inspirat en Goya i redescobert en aquests últims anys es caracteritza per "grotesques distorsions, espantoses figures i estranyes deformacions de la realitat". L'exposició es pogué visitar fins al passat  27 de gener de 2013.



Però, el món de Goya encara té molt per redescobrir. Els gravats de Goya conservats a la Masia d'en Cabanyes són proves d'assaig de la sèrie 'Disparates' .

El Consell Comarcal del Garraf ha presentat els resultats de l'estudi elaborat per la Universitat de Barcelona (UB) sobre els dotze gravats de Francisco de Goya (1746-1828) que es conserven a la Masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. L'autora de l'estudi, Rosa Vives, ha explicat que es tracta d'unes proves d'assaig i que són rellevants per "l'alt valor documental que aporta la seva raresa". Aquesta mena d'assajos es feien per provar el tipus de tinta o paper abans de començar el tiratge definitiu. Les estampes pertanyen a la sèrie 'Disparates', les planxes de la qual l'artista va realitzar entre 1815 i 1823, abans d'exiliar-se a França.

Aquests gravats són difícils de catalogar i d’interpretar, ja que no existeix cap text on Goya n’expliqui el significat. Alguns mostren escenes de Carnaval; d’altres, il·lustracions de proverbis, i en general tracten diversos temes relacionats amb les preocupacions iconogràfiques de Goya en l’època negra, incorporant aspectes de crítica social i política i amb una visió onírica i grotesca característica de l’artista.

L’estudi tampoc no ha pogut precisar una datació exacta dels gravats. L’únic que se sap és que les plaques de coure, que Goya va fabricar entre 1815 i 1823 abans d’exiliar-se a França, es van utilitzar per a un primer tiratge de 300 exemplars l’any 1864 per part de la Real Academia de San Fernando. Les estampes de prova, per tant, devien realitzar-se abans d’aquesta data, probablement entre 1848 i 1863.

La raresa d’aquests gravats n’augmenta el valor documental, ja que es conserven poques proves d’aquest tipus i són molt diferents les unes de les altres. De les 22 estampes originals que componen la sèrie ‘Disbarats’, actualment quatre s’exhibeixen al Museu del Louvre de París, i les 18 restants són propietat de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Madrid. Sobre les imatges prèvies de prova, a part de les dotze que es conserven a la Masia d’en Cabanyes n’existeixen sis més, el parador de les quals es desconeix.

Els gravats que s’han sotmès a estudi formen part del llegat de la família del poeta Manuel de Cabanyes. Sembla que la família les va adquirir al voltant de 1895 i des d’aleshores han estat custodiades a la biblioteca del palau senyorial, que actualment pertany a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i que s’ha convertit en un centre d’interpretació del romanticisme literari i pictòric. El següent pas del procés de documentació de les peces, que ha dut a terme la UB i en què ha participat el Consell Comarcal del Garraf i l’Obra Social de Caixa Penedès, serà restaurar-les, divulgar-les i exposar-les al públic a la mateixa Masia d’en Cabanyes.




ELS NOSTRES PREJUDICIS DE CADA DIA segons Ignasi Aragay (ENCERTADÍSSIMS!!!)

 

La gent -tantes parelles encantadores, tants joves agosarats, tants avis tranquils- amaga els seus sentiments i després, de tant amagar-los, ja no els troba.

La gent -per exemple vostè, lector, o jo mateix- s'acostuma als seus prejudicis i després, de tan acostumats, ja no els reconeix.

La gent -posem per cas els polítics- es deixa seduir per les pròpies mentides i després, de tant dir-les, les considera veritats incontrovertibles.

La gent -diguem els europeus de classe mitjana- inconscientment es consola relativitzant el malestar dels altres i després, de tant consolar-se, ja no s'adona del seu privilegiat benestar.

La gent -ara mateix penso en nosaltres, els catalans- se sent segura quan identifica un bon enemic i després, de tan obsedida amb l'enemic, ja no sap reconèixer els propis amics.

La gent -absolutament tota la gent- es creu nascuda per a la felicitat i després, de tan conveçuda com n'està, oblida que la felicitat no ve sola ni ve donada, sinó que es troba quan es busca i quan es dóna.

La gent -començant per alguns periodistes molt i molt savis- considera que té dret a jutjar els altres i després, quan els altres exerceixen aquest dret sobre seu, se sent incòmoda i ofesa.

La gent -potser sobretot els adolescents... i algun entrenador de futbol- opina que quan guanya és per mèrits propis i quan perd per alguna injustícia; i després, de tan convençuda, no s'adona que a la vida tots guanyem i perdem sempre una mica.

A la gent -en això no hi ha fronteres d'edat- li costa déu i ajut reconèixer els propis errors i després, ves per on, s'estranya quan els altres no reconeixen els seus.

La gent -tots els escèptics d'aquest món i fins i tot algun compromès- no creu en els bons propòsits i després, de tant fer-se l'orni, aconsegueix no complir-ne cap ni un.

La gent -fins i tot la bona gent- es decanta més per Hobbes que per Rousseau i després, de tan present com té la maldat, troba ridícula la bondat.

La gent -quin afany de ser moderns que tenim!- s'ha abocat a les xarxes socials i després, de tan enganxada, no troba la manera de sortir de la xarxa.

La gent -també l'erudit més solitari- s'ha acostumat a no tenir temps per a res i llavors arriba un dia que, de tan apressada com ha viscut, veu que el temps ha passat i que ho té tot per fer.

La gent -els occidentals en especial (i potser també en general)- ha desterrat del seu univers mental qualsevol pensament transcendent o espiritual; i després, de tan materialista que s'ha tornat, no sap apreciar el misteri ni la bellesa.

La gent -la gent de bé i com cal, esclar- acostuma a tenir por dels seus propis desitjos i després, quan per fi els accepta, aleshores ja és massa tard.

La gent -aquí i arreu- també té por a la llibertat i després, de tant privar-se'n, esdevé presonera de la poruga mediocritat.

La gent -també la gent gran-, encara que hagi tingut por de viure, al final sempre sent alguna mena de por davant la mort, però mai fins al punt de morir-se de por.

dilluns, 4 de febrer del 2013

ASHIMA SHIRAISHI, NENA PRODIGI DE L'ESCALADA : encadena 8c+ amb11 anys



Ha aconseguit encadenar “Southern Smoke” 8c+ a Red River Gorge-USA, transformant-se en la persona més jove en aconseguir aquest grau (escalador/a).

Però, no només aconsegueix encadenar aquesta via.  Ashima en  el seu viatge a Red River Gorge (Parc Natural: http://en.wikipedia.org/wiki/Red_River_Gorge), se'n  durà el seu primer 8b+, “God’s Own Stone”, i al día següent aconsegueix “Omaha Beach” 8b+ al flash (explicada la via des de baixi/ o havent mirat abans com hi pujava algú). Amb aquestes ascensions Ashima es transforma, per ara, en un dels millors escaladors del planeta….i només amb11 anys. 29-octubre 201: http://soloboulder.com/ashima-shiraishi-encadena-8c-con-11-anos/  Font: dpmclimbing.com

El mes de març passat ja va encadenar  el boulder (via de traçat curt on no es necessita corda)  més dur aconseguit  per una noia. Les úniques altres  escaladores que s' han adjudicat un V13 (8b)  són Angie Payne de USA i Anna Stöhr d' Austria (però cap d' elles era tan jove).
La conquesta va ser “Crown of Aragon”, un  boulder obert per Fred Nicole el 1996 a Hueco Tanks. A diferència de moltes ocasions en què se sol discutir el grau del boulder, aquesta vegada no va passar, essent corroborat per Nalle Hukkataival després d' encadenar-lo el decembre de l'any  2011.
Ashima va començar  a escalar l'any 2006 a la ciutat on viu, Nova York, i tres anys després va encadenar un V10 (7c+). L' any passat no l'altre  encadenà a vista ( per primera vegada i sense cap "flash") “The Return of Darth Moll” (5.13b/c) i va encadenar equipant (posant-se ella els seguros “Swingline” (5.13d). Alguns dels seus encadenaments més importants són “Power Of Silence” (V10), “Chablanke” (V11/12) i “Rogered in the Shower” (V11), tots a Hueco Tanks.
Les conquestes d' Ashima marquen un fita en la història de l' escalada ja que és  l'escaladora més jove en aconseguir  aquests graus  (home o dona). D'una manera comparativa (i per a fer-se una idea del nivell d'aquesta escaladora), el primer V13 d' Adam Ondra fue als 15 anys i el seu primer 5.13d als 11 (8b).
Les capacitats i habilitates d' Ashima són inqüestionables, malgrat tot, és fàcil trobar-se amb molts debats al voltant d' ella i les seves conquestes. És el mateixo un V13 per una nena de petites mans que per un adult? Clarament ella resol els problemes de forma molt diferent que escaladors que li doblen el pes  i el tamany. És possible que una ínfima regleta pogui resultar-li bona a aquesta edat i que en la mesura que creixi no ho segueixi sent? Indepenment de les múltiples i potser qüestionables opinions que se pueden generar en aquest aspecte, les capacitats d' Ashima com a escaladora la porten a una categoria superior a nivell mundial i ens recuerden que l' escalada no és només saber fer-li força a les petites preses sinó també saber conjugar de la millor manera possible ment i cos, aspecte que Ashima demostra que domina.
Actualment el seu entrenador és Obe Carrion, el qual va ser un escalador professional que mai es va imaginar que es dedicaria a formar a nens escaladors.  http://chileclimbers.cl/?p=10380

Entrevista a Ashima Shiraishi:. http://chileclimbers.cl/?p=14346