RADIOGRAFIA DEL JAPÓ I DE CATALUNYA A TRAVÉS DEL CATALANÒFIL KO TAZAWA

Ko Tazawa: "El Japó no ha superat la crisi ni s'ha refet del tsunami"

Ko Tazawa (Yokohama, 1953) ha traduït al japonès des de 'Tirant lo Blanc' fins a autors com Albert Sánchez Piñol, Jesús Moncada i Josep Maria Espinàs, entre d'altres. Home pont, és el catalanòfil japonès per excel·lència i el millor divulgador de la realitat i la cultura japonesa a Catalunya, on planeja venir a viure un cop es jubili. Fa anys que passa aquí els estius i va sortir "impressionat" de la Diada, a la qual va assistir.

IGNASI ARAGAY

| Actualitzada el 06/10/2012 00:00 Ara.Cat

 

 

Ko Tazawa: "El Japó no ha superat la crisi ni s'ha refet del tsunami" XAVIER BERTRAL

Vostè i la seva dona han passat uns mesos a Catalunya.
Fa vint anys que passem l'agost a Catalunya. Fins fa uns anys amb els fills, i ara sols. I aquest estiu hi hem estat més temps. Tenim un apartament a Queralbs, un lloc que vam creure que era ideal per als nens.
Per tant, són veïns de Jordi Pujol?
Sí, cada estiu xerrem una estona. Em pregunta com va el Japó. L'any passat vaig quedar molt impressionat quan em va dir que fins aleshores havia estat molt moderat, defensant l'autonomia dins l'estat espanyol, però que a partir del 2010 havia perdut les raons per calmar les opinions independentistes.
¿I aquest any com l'han trobat? No el president, sinó el país.
El més remarcable ha estat poder participar en la Diada. Va ser una sort. Va ser impressionant. Més o menys ho esperàvem, però una cosa és esperar-ho i una altra viure-ho. Vam anar-hi sols, la meva dona i jo, però hi vam trobar coneguts, fins i tot alguns de Queralbs... Si els catalans, després del tsunami, van descriure l'actitud dels japonesos com a admirable i exemplar, jo crec que també els catalans van ser exemplars durant la Diada. Va ser una manifestació meravellosa i digna d'admiració.
Què pensen els seus amics?
Tots s'han tornat independentistes, gairebé sense cap excepció. No és que siguin radicals, són els de sempre, però de cop estan realment farts del centralisme, del desequilibri fiscal, de la inconstitucionalitat de l'Estatut... El tret de sortida va ser l'estiu del 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Fa un quart de segle, quan vaig arribar per primer cop a Barcelona, el tema era la Transició, la llibertat. L'independentisme era molt minoritari. Els catalans estaven contents tot just de poder ser catalans. Ara amb això no n'hi ha prou. És normal i desitjable que un poble tingui un estat i que la seva pròpia cultura estigui ben protegida. Per a mi això és claríssim. Però no serà fàcil.
Té molts amics, aquí?
Hi vaig viure tres anys, aquí, amb la família. Avui d'amics en tenim més a Catalunya que al Japó. Sobretot la meva dona s'hi troba millor. Al Japó la gent no es diu mai res clarament. Aquí si dius "sí" és "sí". De fet, estem comprant un pis a Barcelona, per al nostre futur. Tenim el projecte de fer més vida aquí, un cop em jubili, als 65 anys. Voldria tirar endavant una col·lecció de literatura clàssica japonesa en català, amb textos curts. Al Japó ara té poca sortida la literatura estrangera, no només la catalana.
¿Els fills mantenen lligams amb Catalunya?
Sí, van venint-hi. El petit vol fer una tesina sobre nacionalisme català!
Vostè va ser el primer catalanòfil japonès. Té deixebles?
Pocs. El problema és que al Japó un no es pot guanyar la vida ensenyant o estudiant només el català. Per això no puc aconsellar als meus estudiants que s'hi dediquin en exclusiva. Jo mateix forçosament també he d'ensenyar la llengua castellana i la cultura hispànica. Ara porto una mena de seminari sobre llengua i cultura catalanes també obert a persones de fora de la universitat. Aprofito l'interès per Gaudí i el Barça. Ara mateix estic escrivint un llibre sobre la rivalitat entre el Madrid i el Barça, un pretext per parlar del catalanisme i de tantes altres coses.
A Catalunya tenim el catalanisme. Al Japó hi ha un fort patriotisme.
Hi ha un sentiment molt complex, al Japó, respecte del país, fruit en bona mesura de la Segona Guerra Mundial, quan alguns japonesos van cometre atrocitats tant a Corea com a la Xina; després els governs japonesos no van demanar perdó als pobles xinès i coreà degudament. Jo mateix tinc un sentiment patriòtic, és el meu país. Però no puc ser-ho plenament per aquest complex històric. El Japó hauria d'haver actuat millor amb les víctimes de la guerra. M'estimo el Japó, però d'una manera complicada, críticament. En canvi, des de la dreta política, n'hi ha que volen tapar aquesta part fosca de la història, hi ha els que volen que el govern tingui una postura més taxativa en els conflictes territorials amb la Xina i Corea, que els estudiants rebin una educació més patriòtica.
¿Després de la Segona Guerra Mundial, en lloc de passar comptes, el Japó va fer una fugida endavant de la qual ara paga les conseqüències?
Diria que senzillament no hi va haver cap sentit històric. Només un desig de viure bé, tan bé com els occidentals. L'occidentalització va ser la normalitat. Després ens vam adonar que no tot era de color rosa: vam descobrir els problemes que vosaltres teniu. Tot va perdre una mica el sentit però es va seguir pel mateix camí. Per exemple, tenim el doble de màquines expenedores de menjar i begudes per càpita que als Estats Units, i són màquines que consumeixen molta energia. Ens hem instal·lat en unes comoditats potser innecessàries. Crec que la majoria dels japonesos es van perdre en aquest procés, per això, com un dia em va dir Mikimoto al programa Afers exteriors, semblem "orientals desorientats". En la literatura de Murakami això es nota molt. Ell qüestiona molt per què s'ha de treballar tant.
¿La crisi econòmica que el país arrossega de fa uns anys i el desastre del tsunami han enfortit aquest patriotisme mal entès?
Sí, certament. Existeix un polític que s'ha posat de moda, l'alcalde d'Osaka, Toru Hashimoto, molt jove. És molt popular. No és un polític professional típic. No té les habituals relacions amb el món empresarial ni dins el mateix món polític. Diu les coses molt clarament. Diria que és populista. Detecta el que vol la gent, el que la gent vol sentir. Al principi, per exemple, estava en contra de les centrals nuclears... Però hàbilment combina aquests gestos amb una doctrina ultrapatriòtica: per exemple defensa que els estudiants han de respectar més la bandera i l'himne nacional i que els professors que no els facin respectar han de ser acomiadats. També propugna que el govern japonès ha de ser més taxatiu en els conflictes territorials. Qui sap si un dia començarà a dir que s'hauria de tornar a instaurar el servei militar, que s'han de defensar les illes, que la millor defensa és un bon atac...
I té projecció nacional?
Hi ha qui opina que aviat serà el primer ministre del Japó. Està formant el seu partit i segurament es presentarà a les pròximes eleccions generals. I podria perfectament guanyar.
S'ha refet el país del tsunami?
No, no. El govern vol que la gent cregui que les centrals estan sota control. Però no és veritat. A l'edifici número 4 de Fukushima, on hi ha la piscina que guarda residus nuclears, la construcció és molt precària i és molt difícil fer-hi bé les reparacions. Si hi hagués un altre terratrèmol es podria escampar la radioactivitat. Fa uns mesos va haver-hi una avaria a causa de la qual la temperatura de l'aigua de la piscina va pujar molt i encara no se'n sap la causa.
¿El seu dietari sobre el tsunami va ser ben acollit a Catalunya?
Fa uns dies, a la granja de Gombrèn on comprem el formatge, una noia em va comentar que li havia agradat molt i que fins i tot havia plorat llegint-lo. Em va emocionar.
Quin és el futur de l'energia nuclear al Japó?
Al principi el govern va dir que era necessari ser un país sense energia nuclear. Després va dir que no era realista eliminar-la totalment i ràpidament. Ara ja parla de trobar una proporció adequada entre l'energia nuclear i les alternatives. Són molt fortes les pressions del món empresarials i hi ha molts interessos creats particulars d'alts funcionaris.
I la sortida de la crisi s'allarga.
El govern vol que creguem que n'estem sortint, però els símptomes no són bons. Cada cop hi ha més joves a l'atur. No tants com aquí, però es nota. El ien està fort enfront de l'euro o el dòlar però sense cap raó objectiva perquè sigui així. I la indústria està perdent terreny davant la coreana o xinesa. La sortida de la crisi no serà fàcil.

ESCALADA A LA COVA MÉS ESPECTACULAR. Gétû Valley, de la Xina

RED RIVER GORGE Kentucky: Adam Ondra a 8c+/9a

Per conèixer la zona i Parc Natural: http://en.wikipedia.org/wiki/Red_River_Gorge

L'ART RESSUSCITA EL BOSC CREMAT I LES FORCES DERROTADES

L'ànima del bosc

'Després del foc: art al bosc' Un grup d'artistes han fet una exposició en un dels boscos de Capmany que aquest estiu van quedar arrasats per l'incendi. La capacitat de supervivència de la natura és el tema central d'una reflexió col·lectiva marcada pel dol, l'energia de continuar vivint i la força de la comunitat

BRU ROVIRA

| Actualitzada el 11/11/2012 00:00

Als boscos de l'Alt Empordà, enmig del paisatge desolador, s'hi escampen obres d'art sobre la força de la natura. BRU ROVIRA

Uns dies després de l'incendi que va arrasar els boscos a l'Alt Empordà, Corry Oudijk, artista holandesa, veïna de Capmany, va voler caminar sobre la terra cremada, encara fumejant. I enmig d'aquell paisatge desolador en blanc i negre, on tot el sotabosc havia quedat arrasat, convertit en una crosta, i els arbres havien perdut el seu fullatge i només en quedaven les soques i les branques inermes, socarrimades, esquelètiques, la Corry es va fixar en un petit bri d'herba que creixia al peu del mur d'una antiga feixa. "Em va semblar un miracle", recorda.
El dia de l'incendi, la Corry i el seu marit, Stel Stokhol, també artista, s'estaven a casa quan les flames els van sorprendre. El foc avançava tan de pressa que una persona caminant normalment corria el perill de quedar-hi atrapada. "Et pensaves que el tenies davant teu, t'hi abraonaves amb la mànega o una galleda plena d'aigua però quan giraves cua per anar-la a omplir una altra vegada, resulta que ja t'havia avançat". La Corry i l'Stel no van poder, doncs, evitar que les flames cremessin el seu taller, convertissin en ferralla el Land Rover i en cendres un magatzem on guardaven tota la seva obra artística i també la dels pares de la Corry. Pintures, teixits, peces fetes amb vidre, amb coure, amb paper. Tot havia quedat convertit en una massa sense forma, sense color, sense vida: 7.000 quilos de brossa camí de la deixalleria. "Per això -recorda la Corry-, després d'haver viscut l'experiència aclaparadora de la destrucció, aquell bri d'herba verda em va semblar un miracle".
Una obra col·lectiva quilomètrica
La Corry va quedar tan fascinada de la capacitat de sobreviure que té la naturalesa, de com la vida pugnava per fer-se visible entre la mort i anunciava que aviat s'imposaria sobre la tragèdia, que va anar a buscar un tros de neumàtic del Land Rover, li va fer un peu cònic de fusta, i el va clavar enmig dels arbres calcinats, com si fos un altar. "Vaig voler construir un lloc de meditació, un espai per reflexionar sobre la dissort i al mateix temps la gran capacitat que té la natura per recuperar-se; una capacitat que, potser, també tenim els humans", explica la Corry. També va voler fixar l'hora de l'incendi i, com si fos un rellotge de sol en aquella mala hora, va construir amb pedres l'ombra del foc a partir del tronc d'un arbre. L'Stel, el seu marit, va agafar, per la seva banda, una cinta vermella de plàstic i va teixir entre els arbres una estrella de cinc puntes. Al peu de cada punta, hi va gravar quatre noms: Pascal, Océane, Arturo, Tony, que són els noms de les persones que van morir en l'incendi. A la cinquena punta hi va escriure bosc . A la bassa d'aigua sobre la qual s'aixeca l'estrella hi va dibuixar un peix platejat. Ha titulat la seva obra SOS, salvem les nostres ànimes .
La Corry i l'Stel són dos dels artistes que han volgut reflexionar a través de l'art sobre els incendis d'aquest estiu en una exposició: Després del foc: art al bosc , que es pot veure en un dels boscos que va des de la Nacional II fins a Capmany. De fet, l'artífex de l'exposició i la persona que hi va fer la seva obra d'una manera espontània va ser Ariane Patout, la qual, impressionada per les imatges de l'incendi, va agafar la furgoneta i va viatjar des de la Floresta, on té el seu taller, fins al bosc esmentat per cobrir amb pa d'or un arbre completament calcinat, una obra que ha titulat Golden dark . Francesc Carbonell, animador de la galeria Populart, de Capmany, recorda que va trobar l'Ariane al bosc, vivint a la furgoneta, la va convidar a casa, van parlar i, després, a poc a poc, es van anar animant la resta d'artistes que participen d'aquesta obra col·lectiva que es visita caminant quasi bé un quilòmetre a través del bosc.
A prop de l'altar de la Corry, Josep Fernández ha empeltat una aixeta de coure a la soca d'una alzina i, al peu de l'aixeta, una gibrella que recull l'aigua amb la paraula munus , una paraula del llatí que expressa el do de donar. Segons Josep Fernández, les comunitats humanes es construeixen a partir d'aquesta idea de "donar", de "donar i rebre". I és aquesta relació generosa i compensatòria la que ens permet sobreviure a les desgràcies, perquè més enllà de les dèries que pot tenir un mateix, l'hospitalitat, l'acollida i el goig de donar ens ajuden a enfortir la comunitat i a tirar endavant. Davant d'una pineda socarrimada, fantasmagòrica com un exèrcit carbonitzat, Mercè Ribera i Carlos Maronna han construït l'obra Blanc sobre negre , que és un cant a la resiliència, la capacitat de resistir a les adversitats. Es tracta d'un arbre pintat de blanc que té unes branques trencades, enfonsades, a causa de les nevades de fa uns anys, i unes segones branques verticals que aleshores van sobreviure fins que ara han sucumbit al foc. Malgrat això, sota la soca de l'arbre, el bosc torna a rebrotar: aquest és el clam de l'exposició, la possibilitat de sobreviure, la creativitat com l'energia que ens permet ser, la necessitat del dol, la força interior, la força de la natura expressada amb altres artistes com Eugeni Penalva, Josep Canals, Assumpció Mateu, Karl Maue, Mercè Riba, Núria Efe i P.B.C. Plàstics.
-Què li sembla? -li pregunto a un pagès d'una vinya pròxima.
-Bé, què vol que li digui... és art.
-Però a vostè li agrada?
-Si és art, és art, cagundéu! I què n'haig de fer jo si no m'agrada?

TRENCAR ESTEREOTIPS: parlar-los de la realitat de l'Àfrica

 

XAVIER TEDÓ. Ara.Premium. Ara.Cat

| Actualitzada el 10/11/2012 00:02

 

FOTO: FARMACÈUTICS MUNDI

L'article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans de l'any 1948 reconeix el dret a la salut, però desgraciadament el continent africà i especialment l'Àfrica subsahariana conviuen amb tot un seguit de malalties que afecten greument el seu desenvolupament. La pandèmia de la sida i el ressorgiment de la malària i la tuberculosi expliquen que l'esperança de vida arribi a ser 40 anys inferior respecte d'Europa. La falta de metges i centres sanitaris agreugen aquesta crua realitat.
Davant d'aquest escenari, les ONG Farmacèutics Mundi i Medicus Mundi Catalunya han posat en marxa la campanya Dret a la Salut a l'Àfrica, que pretén abordar els diferents factors que impedeixen gaudir d'aquest dret al continent africà. Una de les potes educatives de la campanya que han portat a diferents centres educatius i de lleure del país ha estat l'espectacle Un petit gest, grans canvis , creat per la companyia de teatre Frec a Frec i que serveix perquè els joves vegin escenes que reflecteixen la seva vida quotidiana i que contrasten amb el dia a dia a l'Àfrica, un fet que els permet analitzar i reflexionar amb un debat posterior sobre les diferències entre el Primer i el Tercer Món.
Ara les dues entitats estan organitzant la segona activitat educativa amb el concurs Recreactiva't: projectem per Àfrica , adreçat a joves de 14 a 18 anys i que busca augmentar el coneixement que tenen sobre les principals problemàtiques en l'accés a la salut a l'Àfrica, amb un component de recerca, creativitat i implicació social. Laia Pibernat, coordinadora d'aquesta iniciativa educativa, deixa clar que l'objectiu general de la campanya és "defensar el dret a la salut com un dret universal, perquè és un dret oblidat i l'Àfrica és la gran oblidada". La implicació dels centres docents és, a parer seu, clau: "Fomentar el debat públic és l'essència de la campanya, i l'escola com a eina de transformació social n'ha de ser un dels pilars".
Fora falsos mites
L'afropessimisme és la visió que ha dominat la interpretació d'Àfrica. La fam, les guerres i les tragèdies humanitàries són alguns dels fotogrames que han configurat la imatge d'aquest continent les últimes dècades. Mostrar una altra visió d'aquesta zona castigada del planeta és un dels pilars del projecte: "Que els més joves tinguin un coneixement crític amb una mirada més optimista, perquè no tot s'explica dient que són pobres i estan malalts, cal trencar estereotips perquè més enllà de la pobresa i les malalties l'Àfrica té altres cares".
Explicar les iniciatives locals que estan funcionant és una manera eficaç d'allunyar-se dels prejudicis, tot remarcant prèviament que les malalties són fruit de les "condicions a les quals estan sotmesos els seus habitants" i la pobresa "de les relacions comercials amb el Primer Món", precisa la Laia Pibernat. El concurs, que consisteix en l'edició d'un curtmetratge i el disseny d'un projecte de sensibilització en l'entorn, se sustenta sota aquest plantejament de "promoure un debat crític per cultivar una altra mirada sobre l'Àfrica, que els alumnes donin una visió realista, crítica del que passa, però no pessimista", subratlla Pibernat, que advoca per "l'afrooptimisme com a contraeslògan, malgrat que no és fàcil canviar les coses". Les temàtiques abracen tres àmbits: l'accés a la salut, els drets sexuals i reproductius i l'accés a l'aigua i les condicions dels habitatges. D'aquesta manera els alumnes poden saber que molta gent ha de caminar quilòmetres i quilòmetres per anar a un centre mèdic o que centenars de milions de persones no tenen aigua potable.
Tota aquesta informació consta al dossier pedagògic, que ofereix alguns enllaços per ampliar coneixements, així com una guia per fer un audiovisual des d'un punt de vista tècnic: "Hi ha tots els recursos necessaris per dur a terme el curt". El grup o els alumnes que dissenyin un projecte per fer activitats al barri o al poble relacionades amb el dret a la salut a l'Àfrica i amb la implicació de nouvinguts d'aquests països rebran acompanyament tècnic per fer-lo realitat més un premi econòmic de 300 euros i una càmera digital. El millor curt s'endurà un projector ecològic per a l'escola i la participació, juntament amb els altres quatre millors, a la Mostra de Films i Documentals de Montcada del 2013.
Treballar per projectes
L'Institut de Sils és un dels centres que s'han inscrit al concurs, tot i que encara hi ha temps fins al 19 de novembre -omplint el formulari de la pàgina web de la campanya (www.dretalasalutalafrica.org)-. Marta Guillaumes, coordinadora pedagògica del centre de Sils, explica que van rebre la proposta per correu electrònic i ho va comentar als tutors de tercer, i els va semblar bé apuntar-s'hi". No és la primera iniciativa d'aquest tipus que fan, perquè la idiosincràsia d'aquest institut de Girona és treballar els valors a partir de projectes. "La transmissió de valors és un dels nostres pilars, sobre el qual se sustenta tot" apunta Guillaumes.
La millor prova n'és el particular bon dia que han ideat: alumnes de primer i de segon parlen de cooperació, solidaritat o d'algun altre valor a partir d'un fet o d'una notícia. Aprofitant que els alumnes de tercer treballen els drets humans, alguns prendran part en el concurs. El projecte es durà a terme a les classes de tutoria, ja que disposen de dues hores a la setmana, més que la majoria d'instituts, per afavorir aquesta mena d'iniciatives. Guillaumes destaca els beneficis de treballar d'aquesta manera: "Treballem per projectes des del primer dia i els alumnes estan acostumats a abordar problemàtiques".
Noves realitats
Un dels motius que ha portat l'equip docent a sumar-se al concurs té a veure amb el perfil del seu alumnat: "A Sils no tenim gaire immigració africana, a diferència de Girona o Salt, i per a nosaltres suposa la possibilitat de conèixer una realitat desconeguda i que els alumnes se sensibilitizin". Aprendre a tenir un pensament universal i prendre consciència sobre la importància de canviar d'actitud davant les desigualtats perquè totes les persones puguin viure en condicions i gaudeixin del dret a la salut és el pòsit que quedarà d'aquesta campanya. I també conèixer noves realitats culturals.

LA CATALUNYA QUE ESTUDIA I QUE VOTA DIFERENT

*'El pati descobert' és un blog escrit per Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume

EL PATI DESCOBERT*

| Actualitzada el 10/11/2012 00:00 Ara.Cat

Els estudiants representen un col·lectiu amb un pes moderat dins de l'electorat català. Segons dades de l'Idescat, entre universitaris i persones que cursen cicles professionals actualment a Catalunya hi ha 220.000 persones que estudien. En general solen ser joves i pensen força diferent del conjunt dels catalans. Fins avui sabem que el seu vot es caracteritza per un suport menor, en relació al conjunt de catalans, a les dues forces polítiques majoritàries (CiU i PSC) i major a les opcions d'esquerres (ERC, ICV) però també per l'abstenció, que ja resulta endèmica entre els votants de menys edat.
Ara bé, seria un error acabar aquí l'anàlisi atribuint aquestes dinàmiques a casuístiques únicament de caràcter històric. Els universitaris i estudiants de formació professional s'enfronten a les urnes amb una incertesa enorme sobre el seu present i futur immediats. Els augments sense precedents de taxes de matriculació aplicades pel departament que dirigeix Andreu Mas-Colell, del 67% segons l'Observatori del Sistema Universitari (OSU), han posat més obstacles per accedir als estudis superiors, que ja són els més cars de l'Estat. A més a més, la reforma de Bolonya ha establert un calendari acadèmic que fa de molt mal compaginar amb feines a temps parcial o fins i tot de temporada d'estiu, unes feines que amb la crisi econòmica gairebé s'han esvaït.
Pel que fa la formació professional, enguany ha estat el primer curs en què el departament d'Ensenyament, de la consellera Irene Rigau, ha introduït una matrícula als mòduls de formació públics (de 900 a 1.000 euros) en un ensenyament que fins al curs passat era gratuït. Aquest augment de preus no sembla que estigui justificat per la qualitat que s'ofereix si fem cas de la valoració de l'educació a Catalunya, que és molt més baixa que als països del nostre entorn i que a la resta de l'Estat. Per si no n'hi hagués prou, el context econòmic general no fa ser gaire optimistes els estudiants, que a casa nostra se'ls presenta un futur laboral més aviat magre, amb un atur juvenil (de 16 a 24 anys) del 49,4% segons l'Idescat.
No és estrany, doncs, que el càstig a CiU sigui considerable, amb una intenció de vot entre aquest col·lectiu fins a 15 punts per sota que entre el conjunt de catalans, tal com ens mostra el baròmetre d'opinió política del CEO del juliol del 2012. D'altra banda, el suport a la independència entre els estudiants és sòlid (61%) i amb pocs dubtes -l'abstenció dels estudiants seria inferior al 20% en un hipotètic referèndum-. Ara bé, no sembla que sigui CiU qui capitalitza aquest elevat suport a l'estat propi sinó més aviat ERC, SI o fins i tot la CUP.

 

ANGOLA, EL MIRALL AFRICÀ

Espoli Angola és un bon mirall del món d'avui. Rica en petroli, la seva classe dirigent i les empreses estrangeres en són els principals beneficiaris, mentre la població viu en la pobresa i el país ocupa un dels últims llocs en la llista mundial de la corrupció Eleccions El president ho té guanyat: del marxisme als petrodòlars, l'antic guerriller governa des de l'any 1979

BRU ROVIRA

 

| Actualitzada el 02/09/2012 00:00

 

 Un grup de nens i adolescents a la barriada de Boa Vista, als afores de la capital del país, Luanda. STÉPHANE DESAKUTIN / AFP

 

No cal esperar els resultats de les eleccions d'Angola que es coneixeran aquesta setmana per saber que el president Eduardo dos Santos i el seu partit, l'MPLA, continuaran còmodament instal·lats en el poder. Només un canvi radical, una revolta, podria transformar un dia un país amb uns dirigents que han sigut capaços d'adaptar qualsevol doctrina política -des del marxisme-leninisme a la democràcia parlamentària- a l'objectiu únic d'aprofitar-se de les riqueses del país en benefici propi, cosa que ha condemnat la majoria de la població a la pobresa.
En aquest llarg camí per apoderar-se del control de l'estat i de l'economia, els dirigents angolesos han comptat amb la col·laboració i l'ajuda inestimable dels països occidentals i de les gran potències, les quals, especialment a través de les empreses petrolieres -totes les multinacionals del sector estan presents al país- s'han servit de la corrupció de l'estat per treure'n un màxim de benefici, i han ajudat així a construir aquest mecanisme depredador -també avui per als països occidentals- que consisteix a convertir l'estat en una eina de gestió del sector privat d'amics i coneguts, que no redistribueix la riquesa a la societat i deixa que s'esfumi en la gran teranyina del sistema financer mundial, on els diners són convenientment blanquejats i perfumats per tornar a les butxaques privades.
Quan es va acabar la Guerra Freda hi havia una certa esperança consistent a pensar que després de dècades d'enfrontaments armats entre els dos blocs en escenaris del Tercer Món -mai a dins de casa-, començava una nova època en què els països desenvolupats i les democràcies occidentals s'oferirien a liderar i arbitrar un nou escenari que tingués com a base ideològica i política els drets humans i la democràcia parlamentària. Aviat, però, es va veure que els vencedors ideològics de la desfeta del comunisme no tenien cap projecte global més enllà de les possibilitats que els oferia l'economia sense restriccions, i que es prioritzava la possibilitat de fer negocis de qualsevol manera -fent també ús, si cal, dels exèrcits- per sobre del projecte polític de l'interès comú, la llibertat, la pau i la democràcia, ràpidament desdibuixat.
Angola és un bon exemple d'aquesta deriva, de com el món de la Guerra Freda, un món amb un gran domini de la política i de la ideologia, s'ha convertit en un món on el guany és l'únic credo, amb un poder creixent dels individus privats i de les societats multinacionals, i una enorme pèrdua de la sobirania dels pobles. De la Ideologia i les Lletres de la Guerra Freda s'ha passat a la Filosofia i els Negocis sense que s'hagi reeixit a conciliar l'acció transformadora amb els valors humans.
Perversitat europea
Quan els portuguesos van deixar la colònia després de la Revolució dels Clavells i els diferents grups guerrillers van agafar el poder l'any 1975, Ryszard Kapuscinski va escriure una sèrie de cròniques de les quals sobresurt l'evocació de l'olor de fusta tallada que planava sobre la ciutat de Luanda, on els portuguesos construïen les caixes per empaquetar-hi tot el que s'enduien, des de les vaixelles de porcellana als pianos de cua. Aquesta imatge de la fugida, aquest olor de la fusta africana acabada de talar per a la mudança, contrasta més de quaranta anys després amb la visita que va fer el primer ministre portuguès l'any passat, quan va ser rebut pel president Dos Santos, i el líder europeu va demanar a l'antic guerriller de l'antiga colònia ajuda financera, liquiditat.
Entremig, hi ha una història que ens ajudaria a pensar, potser, sobre la deriva de la qual parlàvem i, també, si finalment no ha estat aquella "Àfrica, pecat d'Europa", com va escriure Luis de Sebastián, el laboratori d'aquesta nova Europa marcadament econòmica, que es va despullant del sentit del que hauria de ser la vida en comú. I si el que s'ha volgut experimentar al continent negre, aquesta perversió de la política, aquest foment de la corrupció, no ha estat precisament un sistema i un estil que ha acabat encomanant el nostre propi sistema: potser el que ens ha passat és que l'Àfrica ens retorna les nostres males pràctiques, anuncia el camí cap on ens dirigim, la barbàrie tan ben narrada per Coetzee. Per dir-ho d'una manera simple: no es pot robar a la casa del costat sense pensar que el lladre acabarà sent també un lladre a la casa pròpia, que tot el sistema acabarà corromput. A Angola, un cas molt clar d'aquesta perversa relació va ser el de la petroliera Elf. Aquesta petroliera francesa disposava d'un fons de diners per corrompre polítics africans a canvi de concessions privilegiades en l'explotació del petroli. Però ho havien lligat bé políticament: els dirigents africans corruptes -com el gabonès Bongo, per exemple- finançaven els polítics francesos i tancaven el cercle de complicitats. El corruptor es corrompia.
Angola, que és un país molt ric -el segon exportador de petroli africà, que aviat podria ser el primer, i un dels primers productors de diamants-, ocupa el lloc 172 a la llista de la corrupció dels 183 països estudiats pel Banc Mundial. La seva classe política-empresarial forma part del club dels més rics del món. El poble, del club dels més pobres. En el llarg camí que els angolesos han recorregut des del marxisme als petrodòlars, hi ha hagut quaranta anys de guerra civil, més de sis-cents mil morts, un milió de desplaçats. Cada barril de petroli, cada diamant que surt d'Angola per a benefici de les empreses multinacionals i de les butxaques de la nomenclatura local segueix essent un barril carregat de sang i de vergonya.

Ara.Cat