ELS GRAFITERS PINTEN L'ALTAR MAJOR

REALITZACIÓ I COREOGRAFIA= art amb les noves tecnologies sense oblidar les relacions humanes

Trish Sie: Avui coneixem la Trish Sie, realitzadora i coreògrafa, famosa pels seus videoclips que s'han convertit en  tot un fenomen viral a Internet. Gossos que ballen o coreografies sobre cintes de gimnàs desafien l’impossible. Poc pressupost i creativitat al poder per seduir a la xarxa.

 

Entrevista i part de la gravació del video Skycrapers

 

 

Video Srycrapers

 

OK Go + Pilobolus - All Is Not Lost - Official Video

ESCALADA DE FISURES: Pink Flamingo ( 8a+ ) Katie Brown

PUBLICACIÓ HISTÒRICA: !CU-CUT!, Primera publicació satírica catalanista

Un llibre commemora l'efemèride de la desaparició

Un segle sense el '¡Cu-Cut!', el rei de la premsa satírica

Acudits de fa cent anys sospitosament vigents. Aquesta és la grandesa del ¡Cu-Cut!, una de les revistes més populars d'un segle enrere i que ara reivindiquen amb un nou llibre.

 

ÀLEX GUTIÉRREZ M. BARCELONA. | Actualitzada el 18/10/2012 00:00 Ara.Cat

 

 

Les tesis de la Lliga Regionalista apareixien a la portada del ¡Cu-Cut!, sovint en forma de queixa pel tracte que Catalunya rebia d'Espanya.

"Se us fa saber que desde l'any nou sortirà á Barcelona un setmanari festiu titolat ¡Cu-Cut!, quin principal objecte serà desterrar las caras serias de tots aquells indrets ahont s'entengui y llegeixi'l catalá". Així anunciava la seva aparició la que s'havia de convertir en una de les revistes fonamentals de la història de la premsa en català. Venia 60.000 exemplars en el seu moment més àlgid, una xifra inèdita avui per a qualsevol setmanari en català, tot i que hi ha molts més catalanoparlants.

Ahir es va presentar el llibre ¡Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats , coordinat per Jaume Capdevila, àlies Kap, i que commemora els cent anys de la desaparició d'aquesta publicació "de gresca amb ninots", com s'autodefinia. Creada el 1902, la publicació era afí a la Lliga Regionalista i va ser utilitzada com a ariet contra el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració.

Però va ser la mateixa Lliga la que en va precipitar el final, arran d'una portada de Joan Llaverias al·legòrica al viatge que l'Orfeó Català havia fet a Madrid. La caricatura representava el mestre Millet, encarnat en Orfeu, tocant la lira als inferns i envoltat d'una colla de bèsties simbòliques com rates i rèptils i també un ós amb l'escut madrileny. En aquells moments, la Lliga negociava amb Canalejas la Mancomunitat, i es va témer que el satirisme del ¡Cu-Cut! pogués torpedinar el procés. L'equip va assumir la decisió i va traslladar-se al Patufet , adreçada al públic infantil.

Durant la dècada que va publicar-se, però, va fixar tot un estil de fer caricatura gràcies a l'estil gràfic del pinyol de l'equip: Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Però més enllà d'aquest nucli, responsable del gruix de dibuixos, hi van desfilar fins a 150 firmes més, entre les quals Josep Costa, àlies Picarol , i Eduard Ferrés.

De publicacions satíriques n'hi havia un bon ventall, però aquesta va ser la primera inequívocament catalanista. El xarop d'estopa es repartia, sobretot, a dues bandes. La primera, a Espanya, posant el dit a la nafra en l'ocàs de l'imperi -la pèrdua de Cuba encara recent- i al maltractament secular envers Catalunya. La segona, a Esquerra i els anarquistes, no en va la Lliga era el partit de la gent d'ordre.

La revista va ser famosa pels seus problemes freqüents amb la justícia, fins al punt de tenir un director general de palla la funció del qual, fonamentalment, era anar entrant i sortint dels jutjats o del calabós. L'ensurt més gran el va viure, però, el 25 de novembre del 1905, quan un grup d'uns 300 militars van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari (i del diari La Veu de Catalunya , també de la Lliga). A més, després va venir una suspensió de cinc mesos. Tot per un acudit de Junceda que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols.

Cinc tastos en facsímil

Els autors són conscients que la millor manera d'experimentar i entendre què era el ¡Cu-Cut! és endinsar-se en les seves pàgines, així que el volum es completa amb cinc números que es reprodueixen en versió facsímil. Es tracta del primer exemplar, l'últim, el número previ a les eleccions espanyoles del 1907, el número posterior a la data electoral (en la qual es proclama vencedor el partit de Maura) i el número 100, una autèntica raresa estrambòtica: tot el número està ple de dobles sentits escatològics i la revista intenta que el recambró per anar de ventre -que popularment s'anomenava el Número 100- passi a dir-se Can Felip, en honor a Felip V. Més encara: la revista està impresa en un color blau idèntic al del paper d'embolicar que la majoria de cases de l'època feien servir per netejar-se després de fer el fet.

¡Cu-Cut! Sàtira política en temps trasbalsats és un llibre de l'editorial Efadós. El treball compta amb les col·laboracions de Sebastià Roig, Antoni Gurial, Lluís Solà i Dachs, Ramon Folch i Camarassa i Josep Maria Cadena, entre d'altres.

SUPERACIÓ PERSONAL: RÉCORD A L'EIGER (ALPS SUÏSSOS). IMPRESSIONANT!

MEMÒRIA DEL FUEL

Els que van combatre la marea negra ho recorden amb emoció i ràbia

FERNANDO VARELA

LA CORUNYA | Actualitzada el 16/10/2012 00:00 Ara.Cat

 

Un voluntari neteja chapapote de les roques De la gallega Costa de la Mort el novembre del 2002. AFP

AJuan Manuel Gómez Leis encara li cauen les llàgrimes quan recorda la primera vegada que va veure les platges cobertes de chapapote . Llavors era el patró major de la confraria de pescadors de Lira, una petita parròquia del municipi gallec de Carnota, a la Costa de la Mort, la més afectada pel vessament del Prestige . Va ser l'1 de desembre, tot just unes hores després que el llavors vicepresident, Mariano Rajoy, el cités a una reunió que no es va arribar a produir i que tenia com a únic objectiu allunyar-lo, a ell i la resta de representants del sector pesquer, de la manifestació convocada per Nunca Mais aquell mateix dia a Santiago.
El Juan Manuel encara s'esgarrifa quan evoca les trucades dels seus companys de Lira, desesperats en veure l'horror que havia començat a cobrir tota la costa. I això malgrat que feia setmanes que tots s'esperaven el pitjor. Entre la trucada d'auxili del vaixell, el 13 de novembre (el seu fill, que llavors treballava a la conselleria de Pesca, li va explicar aquella nit que un petrolier navegava avariat a 50 quilòmetres de la costa gallega), i l'arribada massiva de fuel a la costa va passar un temps preciós durant el qual, subratlla, l'única informació que van rebre va ser la que sortia a la premsa. "Des de la conselleria només ens deien que no passaria res", lamenta.
Quan va esclatar el pitjor, 77.000 tones de dens i viscós fuel a mercè dels vents i els corrents, els pescadors de Lira es van adonar de la dimensió de la catàstrofe. Van agafar pales i roba de feina i van anar cap a la platja, a les roques. Però "no era possible moure'l". Arribava més ràpid del que podien treure'l.
Tornarà a passar? El Juan Manuel creu que no és un problema de mitjans sinó de persones. Ho van causar "mandataris que no saben actuar amb responsabilitat", sentencia sense cap mena de dubte. No hauria passat res si haguessin enviat el vaixell a un port de refugi, sosté. La indecisió de les autoritats durant dies, passejant el petrolier ferit de mort davant la costa, va ser el pitjor de tot. "El que no es pot fer és estar preguntant els uns pels altres" mentre la nau es bat enmig de les onades. Com altres protagonistes de la catàstrofe, el Juan Manuel seguirà atentament el judici que arrencava ahir. "No sóc jutge, però espero que els culpables tinguin un càstig". "Però no una sola persona -detalla-, no es pot castigar només el capità. Ell només demana socors i a partir d'aquell moment el responsable és el que es fa càrrec del vaixell".
A O Grove, a la ria d'Arousa, no va arribar tant chapapote com a la Costa de la Mort perquè els mariners van sortir a barrar-li el pas i van recollir-lo amb les seves pròpies mans, mentre les autoritats negaven el perill que avançava cap a les Ries Baixes. Dolores Gondar, una mariscadora d'O Grove, recorda que era a la platja, treballant, quan li va arribar la notícia. Igual que el Juan Manuel, no pot contenir l'emoció quan fa memòria d'aquells dies. "Primer t'enfonses", però després la necessitat de frenar la marea negra mana. "De seguida ens vam posar a buscar cabassos i pales per als mariners. Van ser dies i nits d'angoixa", recorda.

Mariners i voluntaris
Han passat deu anys, però la Dolores té clar que si el problema es torna a repetir la solució no dependrà de tenir més o menys mitjans. "Va ser culpa de les decisions de les persones que n'estaven a càrrec". Per això, ella només confia en els mariners, que si cal "tornaran a fer front" a la catàstrofe com van fer fa deu anys. I en els voluntaris, per als quals no s'estalvia paraules d'agraïment. Igual que fa l'antic patró de la Lira. "Van arribar de tot Espanya i de tot el món", remarca, i van fer una feina que per a ell és una demostració del valor de la gent jove i que l'allunya molt de tòpics com el del botellón .
Però no tot el voluntariat va ser exemplar. L'entrega de la gent sí, subratlla Antón Noceda, que va coordinar els voluntaris de Malpica, però no l'actitud de l'administració, incapaç de gestionar variables tan bàsiques com el material de neteja i l'alimentació per als que es van desplaçar a la costa per fer un cop de mà. "Va ser un desastre absolut", condemna sense pal·liatius l'Antón. Es va unir el desconeixement de la zona amb la improvisació de recursos i l'assignació de tasques.
Ara tots estan pendents del procés que ha arrencat a la Corunya. També Ramón Noceda (BNG), l'alcalde de Carnota, que deu anys després continua trobant a faltar mitjans amb els quals fer front a una altra marea negra. Especialment un port de refugi, la inexistència del qual va fer que les autoritats de Salvament Marítim estiguessin dies sense saber què feien amb el vaixell. També es lamenta de la lentitud de la justícia, que ha trigat una dècada a iniciar el procés. Un argument que coincideix amb el del seu homòleg de Finisterre, José Manuel Traba (PP), que també entén que "fa falta un protocol d'actuació per afrontar el problema quan torni a produir-se". L'Antón admet que avui hi ha "més mitjans" i comença a existir personal capaç d'utilitzar-los, però sospita que si torna a passar els que han de prendre les decisions tornaran a no saber què cal fer. Les gravacions incorporades a la causa, diu, demostren la "incompetència" de les persones que prenien les decisions i la incapacitat dels tècnics. Potser per això, no confia gaire en la justícia, perquè al banc dels acusats no s'hi asseuran molts dels responsables del que va passar.

MASOS I MASIES EN EVOLUCIÓ



Masia catalana. Conca de Barberà

Els masos, i les masies que en són el nucli organitzador, són unes empreses familiars agroalimentàries molt eficients i, per tant, de llarga durada. Les terres de conreu, les vinyes, els prats, els boscos i els erms d'un mas podien sumar extensions molt diverses: de 15-20 hectàrees a 200-300 hectàrees. Els masos es van emplaçar al camp obert, o prop d'un bosc, amb accés a una mina o un corrent d'aigua canalitzada, o a pous. Relativament lluny dels centres urbans i no, és clar, a alta muntanya.

Els principals productes d'aquestes empreses multisectorials foren, inicialment, els cereals (i el pa), les olives (i l'oli), el raïm (i les panses i el vi), les hortalisses, els farratges, la carn (d'aviram, de be, de vaca, de porc), els embotits, la llet (i els formatges), la llenya (i el carbó vegetal). També, llanes, pells, fustes, algunes eines simples, fils, teixits, espardenyes.

Les masies, a més de centres productius i magatzems (amb cisterna, era, forn, premsa, celler, trull, estable, galliner, femer, golfes, pous de glaç), eren també habitatge de la família de masovers, que incloïa fàcilment tres generacions, i dels mossos i les dones que hi treballaven.

Tenim notícia de masos creats a partir de la revolució de l'any 1000, però la seva difusió, i el seu èxit, és conseqüència del marc polític i econòmic dissenyat a partir de 1485-86, és a dir a l'inici dels temps moderns. En aquells anys, el Compromís d'Amer (8 de novembre de 1485) i la sentència arbitral de Guadalupe (21 d'abril de 1486) signada pel rei Ferran II, dit el Catòlic, van posar fi, de forma positiva, a les dues guerres dels Remences, que havien enfrontat violentament, durant dècades, pagesos i senyors feudals. De la sentència, el 1498, se'n feu una edició impresa de 500 exemplars.

El nou marc va eliminar les formes de control personal dels senyors feudals (els dits mals usos) i obria el pas a la generalització dels contractes d'emfiteusi, i de la figura de l'hereu, o la pubilla. El propietari feudal rebria una quantitat anual i el pagès podia actuar lliurement com a empresari i transmetre el mas al fill, que en seria l'hereu. Aquesta situació de llibertat d'actuació era insòlita a l'Europa d'aquells temps, i, de fet, en molts països, com per exemple Rússia, el feudalisme dura fins al segle XIX. La figura de l'hereu, a Europa, existiria només en alguns països, que, si seguim els mapes d'E. Todd, acabaran tenint alguns trets comuns.

La fórmula mas i masia experimentarà un gran desenvolupament a partir del segle XVI. La gran època dels masos serà als segles XVII i XVIII, però al XIX, i a la primera meitat del XX, segueixen funcionant eficaçment. La revolució agroalimentària del segle XX, però, ha anat canviant bona part dels paràmetres en què s'han situat les masies durant 500 anys.

La seva gran capacitat d'adaptació, però, va anar generant diverses variants de mas i de masia. Per exemple, en certs períodes de la seva llarga història (especialment, entre 1500 i 1700), amb forta difusió del bandolerisme i la pirateria, va caldre construir masies fortificades. En aquestes, la funció productiva i la funció militar –fonamentalment, de defensa- es barrejaven. D'altra banda, els allotjaments forçosos a masies i cases de pagès, a partir del 1639, dels soldats de l'exèrcit imperial, va provocar seriosos problemes. Per exemple, la guerra dels Segadors.

Els masos i les masies experimenten un gran creixement a partir del 1670-80, com a conseqüència de l'ampliació dels mercats agroalimentaris (i del vi i l'aiguardent), al nord d'Europa i a les Amèriques. Durant el segle de la Il·lustració, molts dels masos existents s'engrandiren, i se'n construïren de nous, de vegades de grans dimensions.

Del segle XIX al XX, els masos, el seu model organitzatiu i les seves produccions, perden el seu caràcter central, però progressivament s'han anat obrint camí les lliçons de la seva història.

Cerdà, urbanitzar i ruralitzar

L'enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), un dels grans teòrics i pràctics de la ciència urbanística, va

néixer al mas Cerdà, al Pla de la Garga de Centelles (Osona). Una gran contribució seva a l'avenç social i econòmic fou el model d'eixample urbà en xarxa, basat en mansanes. La paraula mansana és un neologisme seu que vol dir “conjunt articulat de masos urbans”. El seu objectiu fou, amb les seves paraules: “Urbanitzeu el camp, ruralitzeu la ciutat”. L'urbanisme modern neix d'un mas dinàmic i exportador.

Francesc Roca.https: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01352&PatronBusquedaDescripcion=francesc+roca 

LA MEITAT DE LES EMISIONS DE CO2 PODEN CONVERTIR-SE EN NEGOCIS RENDIBLES

Entrevista a José María Figueres, expresident de Costa Rica, país que treballa per la protecció del medi ambient

Experiència. José María Figueres (San José, Costa Rica, 1954) va ser president del seu país entre el 1994 i el 1998. Els seus avis eren catalans, és expert en polítiques de sostenibilitat i actualment dirigeix Carbon War, una organització sense ànim de lucre

MÒNICA L. FERRADO. Ara.cat

| Actualitzada el 10/10/2012 00:00

 

 

José María Figueres dirigeix una organització que busca alternatives per reduir les emissions de carboni. CRISTINA CALDERER

 

A Costa Rica se la coneix com la Suïssa de l'Amèrica Llatina. Perquè és un país sense exèrcit, per la prosperitat que té (en comparació amb altres països de la zona), per la política d'impostos i per la conservació del medi ambient. Durant la seva presidència, Figueres va instaurar algunes mesures que han situat Costa Rica com un dels països que ha aconseguit blindar millor dels abusos el seu ric patrimoni natural i, a més, treure'n profit econòmic. Ara aboca la seva experiència en polítiques de sostenibilitat a l'organització Carbon War. Aquest dies ha estat a Barcelona, durant el Global Clean Energy Forum, organitzat pel Herald Tribune amb la col·laboració del diari ARA.
Expliqui'ns què és Carbon War.
Som una organització sense ànim de lucre dedicada a identificar sectors de l'economia global en els quals es pot reduir les emissions de carboni. Si no ho convertim en una oportunitat de negoci no atraurem capital, ni talent, ni emprenedors.
De les emissions de CO actuals, quina quantitat creu que es podria convertir en negoci?
Aproximadament la meitat es podrien convertir en models de negoci rendibles. De l'altre 50% se n'haurien d'ocupar els acords intergovernamentals que fa anys que es negocien i que esperem que puguin concloure amb èxit malgrat les dificultats.
En l'última conferència sobre el canvi climàtic no es va aconseguir un compromís clar. ¿Des de Carbon War parlen amb els governs?
Nosaltres ens concentrem en el que realment es pot fer ja. Per nosaltres, el suport del govern és fonamental, però sobretot ens adrecem al sector privat. Creiem que en aquest moment, en què a més cal sortir d'una crisi, pot ser una manera de crear llocs de treball i riquesa.
Richard Branson posa diners i imatge a Carbon War. I les idees?
Branson és un emprenedor que té molt clar que el futur és l'economia de baix carboni i que cal capgirar la situació.
Quin negoci relacionat amb el CO és molt rendible?
El transport marítim. Hi ha entre 20.000 i 30.000 grans embarcacions que naveguen pels nostres oceans, portant mercaderies per tot el món, i que emeten una quantitat de carboni que, en el seu conjunt, equival a tot el que emetria un país que estaria entre Alemanya i el Japó. És a dir, que seria el sisè emissor a escala global. Aquests grans vaixells han de pujar a dic sec cada 5 anys per renovar-los. Si s'aprofita per invertir entre 3 i 4 milions per instal·lar-hi tecnologia neta ja provada, quan surtin del dic seran vaixells que consumeixen un 30% menys de combustible. Estalviaran en transport, en emissions, s'haurà creat ocupació i es recuperarà la inversió en un màxim de tres anys. No hi ha dubte, és rendible. Nosaltres ja estem treballant amb empreses navilieres i hem creat la web Shippinefficiency.org.
¿I als nostres empresaris quina idea de negoci els donaria?
Aquí un dels motors tradicionals de l'economia ha sigut la construcció. D'altra banda, molts estudis demostren que hi ha maneres perquè els habitatges arribin a estalviar fins a un 40% en consum energètic. Seria molt beneficiós muntar un programa de reconversió energètica dels edificis ja existents. La remodelació es podria pagar amb el mateix estalvi que s'obté quan s'aplica.
Però qui ho pagaria? ¿El propietari del pis, sovint hipotecat?
La possibilitat de crear el negoci existeix. Crea llocs de treball, suposa un estalvi per al consumidor i dóna valor afegit a la construcció. Ara bé, cal trobar la manera d'impulsar-lo.
Com a president de Costa Rica va aplicar alguns impostos ambientals. Quins van ser els beneficis?
Vam implementar un impost a les emissions de carboni que es cobra en la venda de combustibles. Els diners van a parar a un fons per pagar serveis ambientals. Per exemple, als agricultors de Costa Rica que són propietaris de boscos situats a les conques hidrogràfiques en les quals hi hagi un projecte hidroelèctric se'ls paga perquè conservin els seus boscos i no talin els arbres perquè l'entorn no es degradi i es conservi el curs fluvial. És un ingrés per a l'agricultor i una garantia perquè la hidroelèctrica disposi d'aigua.
¿I vostè va pagar aquest impost amb vots?
No hi ha cap impost que sigui popular. Quan el vam implementar, segons les enquestes vaig perdre entre 10 i 12 punts. Però el temps ens va donar la raó, era un benefici per a tothom, i vaig sortir reelegit.
També se'n va beneficiar el turisme rural, molt reconegut a Costa Rica.
Si, aquestes inversions que ajuden a conservar al medi també ens han portat a promoure una altra activitat, l'ecoturisme, que en àrees rurals s'ha convertit en una font d'ingressos i en motor econòmic. Actualment és la segona activitat econòmica del país.
Barcelona aposta pel turisme massiu i a les nostres costes l'ecoturisme no l'hem practicat gaire. Què en pensa?
El seu model és un altre... [Silenci, amb un ampli somriure.]

REPRESSIÓ FISCAL A CATALUNYA DESPRÉS DE LA DERROTA DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

Gairebé tres-cents anys després de la derrota a la guerra de Successió, les relacions entre Catalunya i Espanya passen per un dels moments més tensos. La darrera i multitudinària manifestació de l’11 de setembre ha posat sobre la taula el malestar d’amplis sectors de la societat del nostre país amb un estat que, afirmen, no respecta ni la singularitat catalana ni els recursos econòmics amb què els nostres ciutadans contribueixen a aquest mateix estat.
Una eina essencial per ajudar-nos a entendre la magnitud d’aquestes desavinences és la història. Així, retrocedint fins al passat, podem trobar les arrels del problema i entendre les causes que ens han dut a la situació actual. En els darrers anys, els investigadors de l’època moderna han avançat molt en el coneixement de les diferents facetes de la repressió desencadenada per les forces borbòniques després de la derrota catalana. Així, avui sabem de manera detallada que milers de ciutadans de casa nostra van haver de marxar fins a un exili incert a les terres de l’emperador; que desenes i desenes de poblacions al llarg del país —des de Xàtiva fins a Prats de Lluçanès i d’Alcoi a Lleida— van ser cremades com a represàlia pels exèrcits filipistes; que els principals dirigents militars austriacistes van patir represàlies molt dures o que la totalitat de les universitats catalanes van ser clausurades per ordre dels vencedors.
I també sabem que una part d’aquesta repressió va ser econòmica, amb uns impostos que, en realitat, van esdevenir un càstig més sobre el conjunt de la població derrotada, que va veure com la fiscalitat pujava d’una manera objectivament abusiva.
Poques vegades, doncs, tenim l’oportunitat de plantejar un tema de tan rabiosa actualitat. I des de Sàpiens, com no podia ser d’una altra manera, ho fem analitzant, de la mà dels millors especialistes, aquests darrers tres-cents anys de relació econòmica entre Catalunya i Espanya. A través de les pàgines d’aquesta revista viurem les penúries dels ciutadans catalans provocades per la introducció, a partir del desembre del 1715, del cadastre, un impost que va multiplicar per set la fiscalitat existent; remembrarem les pugnes entre els lliurecanvistes i els proteccionistes, entre els quals es comptaven els empresaris catalans, durant un segle XIX que es va distingir per l’elevada quantitat de diners pagada pels ciutadans del nostre país en concepte d’impostos i la migradesa de la inversió pública de l’Estat a Catalunya. I també repassarem les primeres dècades del segle XX, la República i la dictadura franquista, fins a acabar el trajecte en l’actualitat. I lògicament, recordarem la vaga de tramvies del 1951, el Tancament de Caixes del 1899 o els orígens remots del mite de la insolidaritat catalana amb la resta de l’Estat. Un mite que encara perdura.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 123 del Sàpiens
http://blogs.sapiens.cat/amblupa/2012/10/02/300-anys-despoli/

PRESSIÓ ATMOSFÈRICA, DEPRESSIONS I ANTICICLONS

La pressió atmosfèrica és la pressió exercida per l’aire atmosfèric en qualsevol punt de l’atmosfera. Quan l’aire és fred, és més dens i pesa més que el càlid; per això tendeix a descendir. L’aire fred origina àrees d’altes pressions, provocant un anticicló. Quan l’aire es càlid és un aire poc dens i pesa poc. Per això tendeix a pujar i origina una àrea de baixes pressions que s’acostuma a anomenar depressió.

La pressió atmosfèrica es mesura amb el baròmetre i s’expressa en mil•libars. La pressió normal al nivell del mar és de 1013 mil•libars, que és el límit entre les altes pressions i les baixes pressions. Quan el baròmetre mostra un nombre més elevat, aleshores es diu que hi ha una pressió alta o un anticicló. En el mapa del temps es representa amb una A. Si, en canvi, el baròmetre ens indica un nombre per sota dels 1013 mil•libars, es parla d’una depressió atmosfèrica. En els mapes del temps se sol representar amb una D.
A les zones anticiclòniques o d’altes pressions, l’aire sol estar estabilitzat i el temps no es mou, és estable. En canvi, a les àrees de baixes pressions hi ha temps inestable: vents, precipitacions, etc.

Quan l’aire puja, el vapor d’aigua es refreda, cosa que en provoca la condensació en gotes diminutes que s’uneixen entre elles, es fan més grosses, es tornen visibles i formen els núvols. Les gotes d’aigua que formen els núvols continuen suspeses en l’aire perquè són extremament petites i lleugeres.
Si l’aire continua pujant o refredant-se a causa dels canvis de temperatura, encara s’afegeixen més gotes a les anteriors; aleshores es van fent més grosses, fins que el seu pes fa que precipitin en forma de pluja. Hi ha tres tipus de mecanismes que produeixen les precipitacions: les pluges de convecció, les pluges orogràfiques i les pluges frontals (que ara no explicarem).

Les precipitacions es mesuren amb uns recipients anomenats pluviòmetres, que recullen la pluja. La precipitació caiguda es mesura en mil•límetres, que equivalen al nombre de litres que han caigut per metre quadrat. Si la suma supera els 600 mm, es tracta d’un clima humit; en cas contrari, si la quantitat resultant se situa per sota dels 600 mm, es tractarà d’un clima sec. Es consideren deserts a les zones on les precipitacions no superen els 250 mm (250 litres a l’any).

Un mapa del temps representa l’estat de l’atmosfera en una zona determinada i en un moment concret. Per elaborar-lo, els meteoròlegs localitzen els punts de l’aire que, segons el baròmetre, tenen la mateixa pressió. A continuació els uneixen amb una línia imaginària, que s’anomena isòbara. Aquestes línies gairebé sempre formen línies corbes concèntriques.
Les isòbares d’un mapa meteorològic donen informació de la força del vent i de la direcció d’aquest en una zona determinada. Quan més juntes estan les isòbares, el vent bufarà més fort; si estan molt separades, el vent serà més fluix.

Si les isòbares representen columnes d’aire que pesen més de 1013 mil•libars, la pressió augmenta cap al centre de la zona. Això vol dir que en aquella zona hi ha un anticicló. Mentre hi hagi l’anticicló, el temps serà estable i sec, i normalment no farà vent ni plourà.
En canvi, si les isòbares representen columnes d’aire que pesen menys de 1013 mil•libars, la pressió disminueix cap al centre de la zona. Això vol dir que en aquella zona hi ha una depressió atmosfèrica. Mentre hi hagi una depressió, el temps serà inestable i humit, i normalment farà vent o hi haurà precipitacions.

En el mapa del temps,a més, pots observar la direcció dels vents si mires l’orientació de les fletxes de les isòbares. També hi pots veure els fronts, que són les línies de contacte entre masses d’aire que tenen característiques tèrmiques diferents.
* Un front fred porta baixes temperatures i pluges, i sorgeix quan una massa d’aire fred empeny i desplaça una massa d’aire càlid. Els fronts freds solen estar representats de color blau i amb punxes.
* Un front càlid s’origina quan una zona d’aire càlid en desplaça una altra d’aire fred, de manera que provoca temps estable i suau. Els fronts càlids solen estar representats de color vermell i arrodonits.

A l’hemisferi nord les depressions giren en sentit contrari al de les agulles d’un rellotge; en canvi, a l’hemisferi sud giren en sentit contrari, o sigui, en el mateix sentit que les agulles d’un rellotge.

El vent és una massa d’aire en moviment que s’origina quan entre dos llocs o dues regions es registren pressions atmosfèriques diferents. L’aire sempre bufa de la zona d‘altes pressions, on l’aire és més dens i està més comprimit, cap a la zona de baixes pressions, on l’aire és menys dens. La intensitat del vent és més gran com més gran és la diferència entre les pressions atmosfèriques.
Hi ha diversos tipus de vents. Hi ha vents constants, com els alisis, que sempre ho fan des dels tròpics cap a l’equador. També hi ha vents estacionals, com és el cas dels monsons. Finalment, hi ha vents locals que bufen de manera variable, com passa amb el cerc a Aragó i el llevant al País Valencià i a Andalusia, o la tramuntana a Catalunya.

UN PENYAL A LA SABATA: GIBRALTAR

La qüestió gibraltarenya és l'únic conflicet que enfronta dos membres de la UE i de l'OTAN

Paola Lo Cascio Dimecres, 3 d'octubre de 2012

'The Siege and Relief of Gibraltar', del pintor John Singleton Copley

    

“You can get married in Gibraltar near Spain”, cantava John Lennon el 1969 a The Ballad of John and Yoko. El tema fou molt polèmic, no solament per la sonada comparació amb Jesucrist. A Espanya la cançó no es va estrenar, concretament per un adverbi. Aquell near (‘a prop’), que un règim franquista no podia tolerar. Gibraltar, abans i després del franquisme, pel nacionalisme espanyol fou considerat sempre territori nacional, injustament ocupat pels britànics.

De fet, amb l’excepció d’una petita franja de territori ocupat a la segona meitat del segle XVIII, el penyal de Gibraltar és territori britànic des del 1713, segons va establir el tractat d’Utrecht, que posava fi a la guerra Successió espanyola. En aquella circumstància, la corona anglesa s’arrenglerà amb el pretendent arxiduc Carles. Finalment els Borbó guanyaren la guerra, però el territori, juntament amb l’illa de Menorca, fou la moneda de canvi que va permetre als nous regnants espanyols relaxar la pressió militar britànica, que mai no havia cessat al llarg del conflicte. El tractat de pau era molt explícit: la corona espanyola deixava en perpetuïtat el penyal a la corona britànica, amb una única condició: quan aquesta última decidís de deixar Gibraltar, Espanya tindria una mena de dret de prelació respecte a la resta d’estats europeus.

Malgrat la signatura del tractat, al llarg del segle XVIII, Espanya va continuar intentant recuperar militarment la zona. Els setges més destacats es van produir entre el 1779 i el 1783, però l’any 1830 va quedar definida del tot la situació jurídica del territori: Gibraltar era declarada oficialment colònia de la corona britànica.

Una pugna latent i de baixa intensitatAquesta declaració del 1830 va posar fi a una situació política confosa, però no va tancar pas el conflicte. Ans al contrari. El penyal va continuar sent un element d’alta conflictivitat diplomàtica entre Espanya i la Gran Bretanya al llarg dels gairebé dos segles següents. Prova d’això és que un segle més tard, el 1909, els britànics van decidir aixecar una barrera a la frontera, coneguda popularment amb el nom de “la verja”.

De fet, per més petit que sigui, convé recordar que és un territori que no arriba als 7 km2 d’extensió i que està poblat per menys de trenta mil habitants. Gibraltar es troba en una posició geoestratègica decisiva, encara més després de l’obertura del canal de Suez el 1869. Durant la Primera Guerra Mundial, aquesta rellevància va quedar demostrada amb contundència quan Gibraltar es va transformar en una peça clau de les posicions de l’entesa a la Mediterrània. Fou una base logística insubstituïble per a la distribució de recursos entre els exèrcits aliats durant la batalla de Gal·lípoli, i, al llarg de tota la guerra, un centre naval que garantia mantenir obertes i segures les rutes marítimes, tant comercials com militars, sobretot després del començament de la guerra submarina.

Encara més evident es va demostrar la importància del penyal durant la guerra civil. Ja des del primer moment després de l’Alzamiento, la Royal Navy no hi intervingué —o, més ben dit, es dedicà a facilitar les comunicacions dels militars revoltats. Més tard, el penyal es va convertir en un centre comercial important que, des del port d’Algesires, enviava subministraments a tots els ports sota control franquista. En esclatar la Segona Guerra Mundial, la seva importància es va tornar a fer evident. Els britànics hi construïren un aeroport i l’Exèrcit alemany plantejà el 1941 una operació d’invasió, que finalment no prosperà.

El franquisme va utilitzar la reclamació de sobirania sobre el penyal com una poderosa eina de cohesió interna, i alhora com un instrument diplomàtic intermitent per negociar en l’escenari internacional. El 1960 el govern franquista plantejà davant de l’ONU la qüestió de la descolonització del penyal i l’assemblea adoptà dues resolucions en les quals s’instava els dos governs a encetar negociacions, amb la condició de respectar la voluntat dels habitants de Gibraltar. Sobre la base d’aquestes resolucions se celebrà un referèndum el 1967 que convertí el penyal en territori britànic d’ultramar, concedint algunes quotes d’autogovern. El conflicte amb el govern franquista no tardà a arribar: el 1969 Espanya tancava les fronteres argumentant que el procés posat en marxa amb la consulta era una flagrant violació del tractat d’Utrecht. El tancament afectà tant l’economia de Gibraltar com les condicions dels treballadors espanyols del penyal, que foren obligats a marxar.

Fou el govern de Felipe González, el 1982 qui tornà a obrir les fronteres (només al trànsit a peu), posant en marxa un procés de negociacions que portà el 1986, i malgrat que la reivindicació de sobirania espanyola mai no hagi desaparegut, a l’anomenat procés de Brussel·les, en el marc de la Comunitat Econòmica Europea. Amb tot, no fou fins al 2001 que es presentà un acord, però les autoritats del penyal el rebutjaren i convocaren un referèndum el 2002 que va fer evident la voluntat dels habitants del penyal de mantenir el seu autogovern i els vincles amb la Gran Bretanya. Des de llavors, la qüestió de Gibraltar ha estat un discret però constant element de la política exterior espanyola dels últims anys. A vegades, en època de governs del PSOE hi ha hagut actituds més conciliadores, com quan el 2006 es va acordar, aquest cop trilateralment, amb la participació també del Govern de Gibraltar, la normalització de les comunicacions, o fins i tot el 2009, quan Miguel Ángel Moratinos va visitar la zona, durament criticat per la dreta espanyola. A vegades, en època de governs del PP hi ha hagut petites escaramusses, com les dels darrers mesos, sobre l’ús de les aigües territorials, respecte a les quals el tractat d’Utrecht lògicament no deia res, ja que no existia ni tan sols aquest concepte jurídic. Un conflicte antic i de baixa intensitat (l’únic que enfronta dos socis en la UE i l’OTAN), que a hores d’ara sembla lluny de la seva resolució.

Article publicat en la secció 'Per què passa?' del número 122 de la revista Sàpiens

ACTIVITATS: LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

 

Junta de guerra de l'1 de setembre de 1714, amb la participació d'Antoni Villarroel, Casanova i Basset

TREBALL

GUERRA DE SUCCESSIÓ

1. Dates
2. Per què comença en aquesta data?
3. Quins dos bàndols internacionals es creen i a qui donen suport cada u?
4. Busca una imatge de cada un dels pretendents a la corona espanyola.
5. A la península Ibèrica per què s'obre una guerra civil?
6. Què signa Catalunya el 1705 amb la Gran Bretanya i per què?
7. Qui es proclama rei a Catalunya?
8. Com i quan les forces austriacistes arriben a Madrid?
9. Quan cau i en quina batalla el País Valencià?
10. Què significa avui aquesta data per a València?
11. El 1710 com es trobava la situació bèl·lica a la península?
12. Quin fet va fer girar la situació bèl·lica i política a Europa?
13. On es va aturar la guerra i a on no?
14. Explica les batalles i les places o ciutats de Catalunya que queien en unes mans o altres.
15. Explica com l'arxiduc Carles va treballar el conflicte bèl·lic a Europa i qui va deixar de lloctinent a Barcelona.
16. Com era la seva cort a Barcelona? (Històries de Catalunya -Viure com Reis-El rei dels catalans)
17. Quan els anglesos van abandonar Catalunya ?
18. Quan cau Girona en mans castellanes?
19. Quan se signa el Tractat d'Utrech i quins acords prenen les diferents parts?
20. Explica detalladament quina va ser la traïció de l'arxiduc Carles (cal citar Starhemberg)
21. Quan, com i per què va decidir Catalunya resistir?
22. Gràcies a quina ajuda militar va poder vèncer Felip Vè a Catalunya?
23. Què va demostrar la batalla del baluard de Sta Clara el 12 d'agost de 1714?
24. Per què va dimitir Villarroel?
25. Com i quan va succeir la derrota catalana de Barcelona ?(desenvolupa-ho)
26. Qui eren el miquelets, els maulets i els botiflers?
27. Qui va ser i quin paper va tenir Rafel de Casanova?
28. Explica el tipus de repressió que va patir Catalunya després de la derrota (immediata i el Decret de Nova Planta)
29. D'aquesta forta repressió què en sortí o esdevingué  de positiu?