PÈRGAMON MUSEUM. Berlín

El Museu de Pèrgam (en alemany Pergamonmuseum) forma part del complex conegut com l'Illa dels Museus, que agrupa diversos dels edificis més representatius de la ciutat de Berlín. L'originalitat d'aquest museu, inaugurat el 1930, resideix principalment en el seu propi concepte: l'edifici no va ser construït per a albergar obres d'art, sinó que primer es van portar les obres d'art i després, al seu voltant, es va construir l'edifici. D'aquesta manera, les meravelles mateix, la major part arquitectòniques, constitueixen les parets i les columnes d'aquest museu.^[1]

                    Gigantomàquia

Les zones més destacades del museu són les dedicades a l'Islam, Roma i Grècia i el període hel·lenístic (incloent la ciutat de Pèrgam, que és la que dóna nom al museu), i sobretot Mesopotàmia i el pròxim Orient. Entre algunes de les obres que cal esmentar-ne, es troben l'Altar de Zeus de la ciutat de Pèrgam, la porta del mercat romà de Milet, les portes d'Ishtar de Babilònia, estàtues hel·lenístiques com el famós Espinari i, fins i tot, part de la residència d'un califa.

L'altar de Zeus a Pèrgam, una de les considerades 7 meravelles del món ja en època de  l'Antiguitat, és un monument religiós aixecat en el període  hel·lenístic de la Grècia clàssica sobre l'acròpoli de la ciutat de Pèrgam, sens dubte al començament del regnat Èumenes II (197-159aC). Excavacions realitzades a Pèrgam entre els anys 1878-1886 van posar al descobert fragments d'aquest gran altar hel·lenístic. Els relleus originals  del podi es mostren  en una reconstrucció del frontal oest de l'altar i al voltant de les parets de la sala.

En aquesta mítica gigantomàquia, els déus, garantia d'un ordre just, s'enfrontaven als gegants nascuts de la terra com a símbols de forces de la naturalesa engendradores del caos. Al final, amb l'ajuda de l'heroi humà Hércules (Heracles, en grec), triomfaran els déus. En el fris, els déus apareixen dividits per "famílies": a l'est, els déus de l'Olimp; al sud, els déus de la llum i el dia; al nord, les forces de la guerra i el destí; i a l'oest, junt al cicle de Dionís, les deïtats marines. Les cames en forma de serps identifiquen clarament els rivals dels déus com a éssers d'origen tel·lúric i terrestre.

                                                                                   

 

Fris de Tèlef.

Els seus frisos monumentals, representant una gigantomàquia i la història de Tèlef, constitueixen una de les obres mestres de l'escultura grega i representen el ple del «barroc hel·lenístic». L'únic autor antic que el descriu és Ampeli  a la seva obra Liber Memorialis.^[1]

                                                                Fris de Tèlef

[1]Janer, Antoni. «Els museus de l'espoli». Sàpiens [Barcelona], núm. 90 (abril 2010), p. 50-57. ISSN 1695-2014


Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_de_P%C3%A8rgam

Presentació gràfica de tot el museu (recull de les obres més importants): http://sdrv.ms/MVXFwt

EL NEGOCI MÉS LUCRATIU: LA GUERRA. Per Bru Rovira

El mercenari, la bicicleta i el sac de sorra

El desordre és el negoci La guerra i el negoci de les armes són l'exemple més visible d'un món trasbalsat que es baralla amb uns models econòmics que tenen el benefici en la destrucció, la toxicitat. L'agitació provocada per les guerres i les crisis són el millor escenari per als negocis sense control, cada cop més privats, més influents sobre els estats i la política

BRU ROVIRA Actualitzada el 15/07/2012 00:00. Ara.cat. Arapremium

 

L'Iraq és un exemple d'escenari de desordre i conflicte del qual se n'han aprofitat els interessos privats. JAAFER ABED / REUTERS

L'Iraq. Febrer del 1991. El legionari francès fa setmanes que espera amb el seu regiment l'ordre d'assaltar la fortalesa de Salman, "situada en algun lloc de l'Iraq". La informació que s'ha donat a la tropa indica que la fortalesa, situada enmig del desert, envoltada per una ciutat, està plena de soldats de la Guàrdia Republicana. "La Guàrdia Republicana és el meu enemic; tinc 20 anys, tinc por, però al mateix temps estic excitat, desitjo saber què passarà a continuació", escriu al seu diari el legionari abans de la batalla. Finalment, després de 40 dies bombardejant la fortalesa, el regiment rep l'ordre d'avançar cap a les posicions enemigues. "Només hi trobem desfetes humanes, els que han sobreviscut estan sords per culpa de les bombes i morts de gana, fa setmanes que no mengen".
Més tard, quan el soldat pregunta a un dels seus col·legues si han trobat resistència a la ciutat, el company li respon que no hi havia ningú. "Estava buida?", pregunta sorprès el legionari. "Vull dir que no hi havia ningú viu..." Tots, civils i militars, havien quedat enterrats. De tornada a casa, el legionari apunta al seu diari: "La guerra va durar sis dies; hi van morir 110.000 iraquians i, de la coalició, 72 persones, la majoria d'accident d'automòbil".

Retorn a l'Iraq com a mercenari

El legionari va tornar a l'Iraq al cap de 15 anys, després d'haver deixat l'exèrcit i llogar-se com a mercenari als nombrosos conflictes (Zaire, Bòsnia, Costa d'Ivori...) que -"Sortosament per a la meva feina", diu- no coneixen la crisi. Amb el nom fictici de Franck Hugo, el mercenari ha publicat un llibre en què narra la seva experiència i explica com el retorn a l'Iraq va significar un grau més de la seva prometedora carrera, ja que, finalment, s'ha convertit en un "treballador subcontractat de les empreses privades, subcontractades pels estats". Un home molt ben pagat. "Ja no ens anomenen mercenaris, ara som agents de seguretat o enginyers de seguretat".
Vaig acabar de llegir el llibre de Franck Hugo precisament el dia en què els diaris publicaven que els aliats occidentals a la guerra de l'Afganistan destinaran 13.000 milions d'euros "d'ajuda" durant els pròxims tres anys i -potser a causa de l'efecte de les batalles d'Hugo ressonant-me encara dins del cap- em vaig aturar en la frase "la guerra de l'Afganistan costa 3.200 milions d'euros a l'any". Costa? A qui li costa? Fa gairebé un any, un estudi de l'Institut Watson deia que des de l'11-S les guerres començades pels EUA havien "costat" 2,77 bilions d'euros. Pel fet que bona part dels diners són deixats, l'any 2020 ja s'haurà pagat un bilió de dòlars només d'interessos. La guerra, per tant, costa a l'Estat, als ciutadans, però el benefici és principalment per al sistema financer i empresarial, com ara la indústria armamentista. Només la venda de drones , els avions no pilotats, reportarà als EUA 4.300 milions de dòlars l'any vinent.
Però no ens emboliquem amb les xifres, ja que n'hi ha prou a resumir que la indústria de les armes -francesa, alemanya, xinesa, russa, etcètera- ha multiplicat aquest any els beneficis. Mai s'havien guanyat tants diners. El que em sembla interessant és aquest costa . "La guerra de l'Iraq -escriu Stiglitz- ha tingut dos vencedors destacats: les companyies de petroli i els contractistes de defensa (entre els quals Halliburton, la petrolera de l'exvicepresident Dick Cheney)". ¿A qui li costa, doncs? A part de les seves víctimes -més de 220.000 morts només a l'Iraq i l'Afganistan, quasi 8 milions de refugiats-, la guerra és una manera de fer servir els recursos públics per traspassar-los al benefici privat; com pitjor millor... per a alguns: paguen els pobres.
Passa amb la crisi grega, per exemple, en relació amb la compra d'armes a Alemanya i les comissions dels seus polítics. O amb la guerra de Líbia, amb França. Un bon exemple d'aquesta perversió -fer negocis sobre el dolor aliè- és el que ha destapat Wikileaks a Itàlia, amb negocis de la seva indústria militar -pública i privada- amb Síria. Unes transaccions corruptes que han continuat en plena repressió del règim d'Al-Assad. A l'Àfrica, el benefici que produeix la venda d'armes iguala l'ajuda al desenvolupament que donen els donadors-venedors.

Mirar el sac o la bicicleta

Vaig tenir una professora de geografia, Pilar Benejam, una d'aquelles professores preocupades perquè l'alumne pensi per si mateix, que explicava la història d'un contrabandista a la postguerra que passava cada dia la frontera en bicicleta carregant un sac a l'esquena. Els guàrdies revisaven el sac però no hi trobaven res perquè el que passava de contraban era la bicicleta. Amb la crisi econòmica del món d'avui, semblem encallats a mirar al sac sense mirar la bicicleta.
La guerra és l'exemple més evident d'aquest fet. No ens adonem que el desordre, el conflicte, és el negoci. I el mateix passa amb l'economia: el desordre és la bicicleta. El repte és descobrir el nom i els noms d'aquest desordre, els seus beneficiaris, els mecanismes que els mantenen invisibles, i ens està costant desfer-nos dels serveis públics i buidar la sobirania de contingut. Tenim una pista: no són coses bones , beneficioses per a la societat. Els bancs dolents , per exemple, no feien la funció que un banc ha de tenir. Quan trobem els vincles -que són globals- d'aquests interessos sense control, aleshores descobrirem la bicicleta, i de la indignació es podrà passar a la revolució, a l'ideal humanista de posar el sistema al servei de la comunitat.

SOS ENSENYAMENT PÚBLIC PER MÀRIUS TORRES

EL MÓN DE LES MODELS I DE LA MODA. Crítica divertida

L'ÈXIT DELS INCREÏBLES PANTALONS MINVANTS

Quan semblava que ja no es podien escurçar gaire més, els 'shorts' tornen i ho fan més diminuts que mai

L'èxit dels increïbles pantalons minvants

RAQUEL ALBA

| Actualitzada el 16/07/2012 00:00 AraPremium

L'èxit dels increïbles pantalons minvants

Fa 36 anys Jodie Foster va commocionar els Estats Units amb la interpretació d'una prostituta adolescent a la pel·lícula Taxi driver , de Martin Scorsese. El seu personatge, Iris Easy Steensma, tenia 12 anys i vagava pels carrers de Nova York en plena canícula enfundada en uns minúsculs pantalons de color rosa. Avui, dues generacions després de l'estrena del film, les prestatgeries de totes les botigues de moda acumulen milers de shorts de dimensions fins i tot més reduïdes que els que duia l'Iris. Tan reduïdes que, en molts casos, la grandària s'aproxima sospitosament a la d'unes calces. Els minishorts , també coneguts popularment com a calçalons , han condemnat les més discretes bermudes a l'ostracisme absolut i s'han convertit en la peça estrella de la temporada. Triomfen entre un sector de la població femenina molt ampli, que va des de l'adolescència fins a l'edat madura. Mentre que una part de la societat en lloa la comoditat, l'altra es pregunta si aquests diminuts pantalons no acaben provocant una sexualització prematura de les adolescents.
"Fa moltes temporades que els shorts són una peça clau, tant a l'estiu com a l'hivern, tant de dia com de nit", explica Lidia Meca, cap de premsa de la firma Mango, que subratlla que el secret de l'èxit dels shorts és una "versatilitat" que fa que resultin adients per vestir tant de manera casual com sofisticada. Un altre avantatge dels shorts és el preu, que a les botigues de moda low cost sol ser bastant assequible. En època de rebaixes no resulta difícil trobar-ne per 12 euros o fins i tot menys. El cost reduït combinat amb una encara més reduïda tela converteixen aquestes peces en un caramel per a les adolescents.

Rebel·lia juvenil
Natàlia Puiggrós, directora de Lemod, un gabinet de premsa especialitzat en moda, no creu que les més joves visquin la compra d'un minishort com una "reivindicació de la seva sexualitat". "A l'adolescència intentes descobrir la teva pròpia identitat i això se sol expressar amb certa rebel·lia i la necessitat de trencar amb els pares i ser diferent. A la meva època, per aconseguir-ho les noies ens posàvem minifaldilles. Ara la moda són aquests pantalons tan curts", comenta Puiggrós, que tanmateix no es pot estar de confessar que algunes vegades se sorprèn a si mateixa mirant les noies vestides amb minishorts i "flipant". Núria Pérez, brand manager de la firma Vero Moda, tampoc no considera que els anomenats minishorts amaguin cap estratègia sexual. "Quan se'ls posen, no crec que les joves pensin en termes sexuals, només que volen estar guapes", diu. "Són tendència i és perfectament normal que les adolescents els duguin. Sobretot si pensem que avui cada cop s'avança més l'edat a la qual les noies volen estar a l'última".

Tendència polèmica
Precisament, la qüestió de si portar roba tan suggeridora com els minishorts accelera la fi de la infància i avança l'entrada a l'edat adulta és avui objecte de preocupació per a alguns. Per a certs pares, que veuen com les seves filles tornen a casa després d'una sessió de compres carregades amb roba pràcticament invisible. Però també per a sociòlegs i psicòlegs. Gala Cano, sociòloga del departament de sociologia i política social de la Universitat de Múrcia, explica que s'està constatant un acusat canvi en les fronteres entre les etapes vitals. "Al llarg de la vida passem per diferents etapes: infància, adolescència, edat adulta, vellesa... Resulta important experimentar amb plenitud cadascuna de les etapes per aconseguir una socialització adequada. Tanmateix, ara els infants adquireixen patrons de conducta adulta a edats cada cop més primerenques", assenyala. "Això resulta inquietant, perquè provoca una fi prematura de la infància, una etapa que la majoria recordem com a idíl·lica i que és important preservar". Precisament portar minishort s sexis formaria part d'aquest patró de comportament adult que s'observa entre els més joves. "Jo no vaig tenir mòbil ni vaig anar a comprar roba sola fins als 18 anys. Ara els adolescents estan connectats a les xarxes socials des de petits, no paren de fer servir els mòbils i van a comprar acompanyats dels seus amics, que són els que els donen el vistiplau o no", conclou Cano.
¿Tendència innocent o fenomen preocupant? Mentre el debat continua obert, els minishorts no deixen de guanyar adeptes al carrer. I, 36 anys després de l'estrena de Taxi driver , el look d'Iris Easy sembla més vigent que mai.

TERESA FORCADES: EL CAPITALISME NO ÉS ÈTIC (resum de la seva tesi)

El capitalisme no és ètic perquè, entre altres aspectes de salvatgisme econòmic, és una dictadura financera  que promou assassinats programats, com la de Golmand Sachs que especulà i creà milions de dòlars de beneficis cap als anys 90 amb matèries primeres alimentàries bàsiques comprant blat, soja i blat de moro a preus mínims,a nivell mundial i retenint aquests estocs esperant que pugessin els preus: aquesta especulació es converteix en la responsable directa de la pujada de preus que va causar gran mortaldat de milions de persones per fam al món, quan segons la FAO, actualment es produeixen al món aliments per a 12.000 milions de persones; la Terra té 7.000 milions de persones, de les  quals 1.000 milions passen gana i alhora 37 milions moren a causa de la fam. Això és assasinat programat, per tant  hauria de tenir els seus responsables a la presó, a més d'eliminar-se aquestes pràctiques especulatives que continuen sent habituals i normals en el capitalisme actual.

Crítica a la manca d'ètica del capitalisme

1. El mercat lliure base del capitalisme no ho és tal com pregona: hi ha una gran aliança entre les grans fortunes i els governants (per exemple, les taxes bàsiques que paguem els ciutadans no les paguen els especuladors financers), en canvi no hi ha llibertat de circulació de treballadors (cada vegada són més crues les lleis sobre la immigració).

2. L'´horitzó últim en què es basa el capitalisme és tot purament material, obtenir el màxim benefici, per tant, tot està supeditat a aquest principi, fins i tot l'estat del benestar  i els drets fonamentals de les persones: l'educació i la sanitat.

3. No hi ha límit en l'explotació de la mà d'obra: cada vegada baixen més els sous en funció del nivell de vida, deslocalització de les empreses al 3r món ...

No es pot deixar en mans d'una força, suposadament cega, que després resulta que no ho és,  la base de la nostra economia que és el treball col·laboratiu, el treball quan treballem junts (una persona té un local, el lloga a un empresari, que, a la vegada, contracta persones perquè produeixin o crein el seu projecte, etc) i aquest treball amb col·laboració coneix en primer lloc la dignitat de les persones. És imprescindible que el nostre sistema econòmic es basi en la real i plena  democràcia i la dignitat humana.

10000 singing Beethoven - Ode an die Freude / Ode to Joy / 歓喜に寄せて

GRAN TASCA LA DELS BOMBERS: Incendi Forestal a Prats del Rei. Els problemes del clima mediterrani