TERMINOLOGIA PER A LA HISTÒRIA DE L'ART. 2n BATXILLERAT
 |
| Monestir de Sant Ponç de Corbera, segle XI. Àbsis i absidiola, bandes llombardes o lesenes, campanar amb accés per l'exterior. |
 |
| Pàntocrator ,Catedral de Monreale, segle XII |
Art preromànic i romànic
Àbac: en l’arquitectura, part superior del capitell, sobre la qual se situa la
imposta o els elements de l’arc o de la volta.
Absidioles: absis petits o secundaris.
Atrompetat: arc caracteritzat perquè el buit que cobreix és més ample per una
cara de la paret que per l'altra.
Antependium o Frontal d’altar: peça de tela, de fusta decorada, de metall, etc.,
col·locada davant la taula de l’altar.
Apòcrifs, llibres o evangelis: escrits jueus i cristians que pel seu títol i contingut
entronquen amb els llibres bíblics, però que no han estat reconeguts per l’Església.
Ara: a l’altar, pedra consagrada, sobre la qual es celebra la Eucaristia.
Arc de descàrrega: arc construït damunt una llinda per desviar cap als costats
part del pes de la paret que té a sobre.
Arc diafragma: gran arc que arrenca de pilastres formades pels contraforts
incorporats dins l’espai interior de l’edifici i que sosté una coberta embigada,
generalment de dos aiguavessos.
Arc faixó o arc perpany: arc que sobresurt de l’intradós d’una volta i que, en
dividir-la en trams, la reforça.
Arc former: cadascun dels arcs disposats a cada costat d’una nau,
paral·lelament al seu eix, i que en suporten la volta.
Arc toral: cadascun dels arcs disposats perpendicularment a l’eix d’una nau i
que fan de reforç a la volta.
Arc: estructura arquitectònica que, mitjançant formes corbades, cobreix un
espai entre dos murs, dos pilars o dues columnes, i descarrega lateralment la
pressió vertical sobre els elements de suport en què descansa.
Arcs cecs: arcs tapiats (no deixen passar la llum).
Arquivolta: arc format per un conjunt de motlures esculpides, atrompetades i
superposades a les dovelles que, juntament amb els brancals esbiaixats,
emmarca l’obertura d’una porta o una finestra.
Art carolingi: art de Carlemany i els seus successors, de finals del segle VIII fins
al 900, especialment als països d’ètnia germànica.
Art romànic: estil predominant a Europa en els segles XI, XII i part del XIII,
caracteritzat per l’ús de l’arc de mig punt i la volta de canó. Es desenvolupà a
França, Espanya, Alemanya i Itàlia, i, en menor mesura, a Escandinàvia i
Anglaterra. Les seves formes són tancades i equilibrades, amb una estètica
rudimentària, però expressiva.
Atri: a les esglésies, recinte porticat, que precedeix l’entrada principal, disposat
en sentit transversal a les naus. També s’anomena nàrtex.
Bandes llombardes o lesenes: faixes de pedra, llises i sobresortints del mur
que, unides a la part superior per una sèrie d’arcuacions, formen part de la
decoració arquitectònica exterior del romànic llombard.
Beatus: nom amb què és conegut el Comentari a l’Apocalipsi escrit al s.VIII per
Beat, monjo de Liébana. N’hi ha nombroses còpies, dutes a terme durant l’edat
mitjana, sovint il·lustrades, de manera que esdevenen còdexs de gran valor per
a la història de les arts del color en aquest període.
Bestiari: tractat d’història natural sobre els animals, reals o fantàstics, amb un
sentit al·legòric. En el món medieval, es refereix a les representacions de tipus
zoomòrfic, que sovint prenen un sentit simbòlic o moralitzant.
Bisell: en l’escultura, tall aplicat obliquament en relació al pla d’un objecte,
d’una superfície. La talla o bisell s’utilitza especialment per a motius de tipus
geomètric i floral.
Brancals o muntants: cadascun dels dos costats d’una obertura, sobre els quals
descansa la llinda o l’arc.
Campanar d’espadanya: campanar format per una prolongació, per sobre de la
teulada, d’una de les parets de l’edifici, generalment la façana principal, en la
qual hi ha un o diversos arcs per allotjar-hi les campanes.
Campanar: torre o extrem superior d’un edifici on hi ha col·locades les
campanes.
Cancel·les: reixes que separen el presbiteri de la nau (a manera de biomb).
Capçalera tripartida: part d’una església que s’estén des de l’extrem posterior
fins al transsepte i que està dividida en tres espais diferenciats.
Capçalera: part d’una església que s'estén des de l’extrem posterior fins al
transsepte.
Capella absidial: capella que està situada al voltant d’un absis. També es
denomina capella radial.
Capitell historiat: capitell, propi de l’art romànic, que presenta la part mitjana
decorada amb escenes de personatges que volen alliçonar en els camins de la
fe cristiana al qui el contempla.
Carcanyol: espai comprès entre l’extradós d’un arc o una volta i el dels arcs o
voltes contigus o les prolongacions dels murs sobre els quals es recolzen.
Cimbori: cos de forma cilíndrica o poligonal vuitavada que descansa damunt els
arcs torals i les petxines per servir de base a una cúpula.
Cisell: eina d’acer llarga i plana, amb tall a l’extrem de la punta, que és molt
utilitzada en escultura, per a tallar materials petris.
Claustre: típic element de l’arquitectura monàstica romànica constituït per un
corredor cobert, generalment quadrangular, a redós d’un espai obert. Sol
comunicar l’església amb els altres elements del conjunt (sala capitular,
refectori, cel·les...).
Còdex: manuscrit medieval, normalment il·luminat.
Contrafort: massís d’obra adossat a la part exterior d’un mur al qual serveix de
reforç perquè resisteixi l’empenta d’una volta o d’un arc.
Creuer: espai quadrat, sovint cobert amb cúpula, on s'entrecreuen la nau
principal i el transsepte.
Cripta: construcció arquitectònica subterrània, generalment sota el presbiteri,
que serveix de sepultura o d’oratori.
Deambulatori o girola: prolongació de les naus laterals d’una església que les
uneix per darrere el presbiteri, al voltant de l’absis, i que dóna accés a les
capelles absidals.
Deesis: representació de Jesús en la creu, amb Sant Joan Evangelista i Maria
als peus de la creu.
Díptics consulars: díptics de l’època romana, normalment fets amb marfil, que
presentaven relleus amb escenes de la dignitat del cònsol o magistrat que els
havia encomanat fer.
Dovella: cada un dels blocs de pedra tallada que formen un arc.
Encàustica: revestiment superficial d’un objecte o mur a base de cera.
Endonàrtex: nàrtex interior quan n’hi ha dos de seguits en una basílica
(l’exterior s’anomena exonàrtex).
Epifania: adoració dels Reis d’Orient a Jesús, una de les festes més solemnes
de l’any litúrgic cristià. Per extensió, s’anomenen així les representacions
d’aquest episodi del Nou Testament, entès com a primera manifestació de la
divinitat de Crist.
Estuc: pasta feta de calç o guix que s’aplicava en alguns frontals per a obtenir
figures en relleu, sanefes o un fons motllurat que després es pintaven o
dauraven.
Evangeliaris: llibres litúrgics que contenen els evangelis disposats segons el
calendari cristià, i que a l’Edat mitjana foren decorats.
Fresc: tècnica pictòrica mural que consisteix en l’aplicació dels pigments sobre
l’enlluït quan encara està fresc, és a dir, humit.
Gelosia: enreixat de pedra calada, de ceràmica, de llistons, etc, que es posa a
una finestra o altra obertura per deixar passar l’aire i poder mirar sense ser vist
des de l’exterior.
Greca: sanefa geomètrica formada per un traç continu amb angles rectes i que
repeteix constantment el mateix dibuix.
Icona: imatge pintada, esculpida en baix relleu o feta amb mosaic damunt taula,
de Jesucrist, de la Mare de Déu, o de qualque sant, especialment entre els
cristians ortodoxos.
Imposta: carreu o filera de carreus damunt el qual s’aixeca un arc o una volta,
generalment amb un poc de volada.
Llinda: pedra travessera que clou la part superior d’un portal o d’una finestra,
els extrems de la qual descansen sobre els muntants.
Lòbul: qualsevol dels petits arcs circulars que formen un arc lobulat.
Maiestas Mariae: representació de Maria entronitzada amb el Nen a la falda,
dins la màndorla, com a Sedes Sapientiae o Seu de la Saviesa.
Mainell o trencallum: columneta de fusta o pedra que divideix en dos el buit
d’una obertura.
Mamposteria: aparell de pedra sense treballar o poc treballat, que es col·loca
de manera irregular per formar un mur.
Màndorla: sanefa que encercla una figura sagrada a la qual es vol donar una
importància especial.
Mitra: peça de roba per a cobrir el cap que utilitzen els bisbes i els abats, en els
oficis litúrgics, com a símbol del seu poder.
Monestir: edifici, generalment situat fora d’un nucli de població, on viuen en
comunitat monjos i monges.
Nàrtex: pòrtic o vestíbul situat davant l’ingrés principal d’una església.
Pantocràtor o Maiestas Domini: representació de Crist com a senyor de
l’univers, assegut en un tron o de mig cos, amb la mà dreta aixecada en senyal
de donar la benedicció i amb l’evangeli a la mà esquerra, característic de l’art
bizantí i el romànic.
Passió: relat de la mort d’un màrtir i dels esdeveniments que la precedeixen.
Permòdol: pedra, fusta o ferro que surt perpendicularment d’una paret i que
sosté una biga, un prestatge, una llosana, etc.
Petxina: cadascun dels elements constructius triangulars que resol l'encontre entre la base circular d'una cúpula i l'espai inferior quadrat
Pòrtic: estructura arquitectònica situada a l’entrada d’un edifici o adossada a la
seva façana, que té la coberta de volta o amb llinda, sostinguda amb columnes
o pilars.
Presbiteri: part d’una església, més elevada que la resta, corresponent a
l’interior de l’absis, on hi ha l’altar major.
Psicostasi: pesada de les accions de les ànimes per l’arcàngel Sant Miquel,
episodi que forma part del Judici Final.
Repussat: tècnica practicada en l’orfebreria i en altres arts del metall per a
obtenir relleu, que consisteix a colpejar la cara interna de la làmina a decorar.
Retaule: conjunt de taules pintades o bé frontals de marbre, pedra, fusta o
altres materials, que generalment representen escenes religioses, col·locat
darrere un altar.
Salteris: llibres de salmes.
Serafí: àngel que, com el querubí, pertany a la més alta de les jerarquies
angèliques. En l’art romànic es representa amb tres parells d’ales, dos dels
quals són plens d’ulls.
Teofania: manifestació de la divinitat. Representació que en l’art romànic es
troba, per exemple, a la volta dels absis. És la manifestació del Senyor en
Majestat (o Maiestas Domini) amb tota la seva glòria, acompanyat del
Tetramorf, d’àngels i d’arcàngels. En aquest cas, la seva font literària és el llibre
de l’Apocalipsi.
Tetramorfos: conjunt de símbols dels quatre Evangelistes. El bou (Sant Lluc), el
lleó (Sant Marc), l’àguila (Sant Joan) i l’home (Sant Mateu).
Timpà: espai comprès entre la llinda i les arquivoltes d’una portalada que sol
anar decorat amb relleus.
Transsepte: nau d’una església perpendicular a la nau principal.
Tremp: tècnica pictòrica en la qual els pigments es barregen amb substàncies
aglutinants no olioses.
Trenca-llums: Veure mainell
Tribuna: galeria elevada, situada damunt les naus laterals d’una església,
oberta a la nau central.
Trifori: a l’interior de les esglésies romàniques i gòtiques, finestres obertes als
murs de la nau central, ornamentades amb mainells, que formen part d’un
passadís estret, situat en un pis superior al de les tribunes.
Tríptic: Obra que consta de tres taules, les dues laterals de les quals es
tanquen sobre la central.
Trompa: volta volada feta en un racó, semblant a una petxina, amb el vèrtex a
l’angle, de forma semicònica, i limitada per un arc de mig punt, que s’aplica en una construcció per a
passar de planta quadrada a octogonal i és utilitzada, com la petxina, per a
sostenir cimboris i cúpules.
Volta d’aresta: cobriment arquitectònic que neix de la intersecció perpendicular de dues voltes
de canó.
Volta de canó: estructura arquitectònica pròpia per a cobrir espais o recintes amb un perfil d’arc de mig punt.
Westwerk: cos arquitectònic col·locat a la façana occidental de les esglésies
carolíngies i romàniques alemanyes, flanquejat per dues torres, que dóna a una
tribuna oberta a l’interior del temple, des de la qual la família reial seguia els
oficis religiosos.
