L’ÈPOCA DE LES REVOLUCIONS (1789-1871)

SOLUCIONS A LES ACTIVITATS PUNT2 ( pàg 28 I 29). ELS DESENVOLUPAMENT DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA: 1,2,3,4,5 i 6

1.L’Assemblea Nacional va portar a terme la tasca d’abolir els pilars de l’antic Règim 
i posar les bases d’un nou sistema polític, social i econòmic. A aquests efectes:

 

– Va decretar l’abolició del feudalisme (estaments,  servitud personal, delmes...) i va promulgar la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, que reconeixia els drets i les llibertats individuals, així com la igualtat de tots els ciutadans davant la llei i els impostos (agost 1789).

– Va promulgar una Constitució (1791) basada en la separació de poders, la sobirania nacional i la igualtat davant la llei.

2. En aquest text Robespierre propugna l’obligació de la societat d’assegurar la subsistència de tots els seus membres, bé procurant-los treball, bé proporcionant els  mitjans de subsistència necessaris als que no poguessin treballar. Aquestes propostes d’igualtat social responien a les demandes dels sectors populars (sans-culots), que van donar el seu suport a Robespierre i als jacobins.

3. La Constitució de 1791 separava els poders executiu, legislatiu i judicial:

– El poder executiu en mans del rei i els seus ministres.

– El poder legislatiu requeia sobre l’Assemblea Nacional elegida per sufragi indirecte.

– El poder judicial estava en mans dels tribunals.

Tres diferències fonamentals respecte a l’absolutisme de Luis XVI són:

– L’establiment de la separació de poders, que trenca amb la concentració de tots els poders en la persona del rei.

– El reconeixement de la sobirania nacional, que resideix en l’Assemblea.

– La implantació del sufragi censatari, que encara que segueix limitat als ciutadans amb un determinat nivell de renda, trenca amb el monopoli del poder en mans dels privilegiats propi de l’absolutisme.

4. Els absolutistes són els partidaris de l’Antic Règim (noblesa i clergat); els patriotes són aquells que estan a favor d’un nou sistema polític liberal.

Entre els patriotes cal distingir entre els monàrquics constitucionalistes i els republicans. Els unia la idea d’un nou sistema polític liberal. Mentre que els monàrquics proposaven un rei hereditari, els republicans defensaven una presidència electiva de la nació. Aquests últims es divideixen en girondins (moderats) i jacobins (radicals).

Maximilien de Robespierre (1758-1794)

5. Els sans-culots pertanyien als grups més humils de París.

 Les seves demandes principals eren el control dels preus, la distribució de les terres, la instrucció de la població, etc.

 Els sans-culots van ser els responsables de la radicalització de la revolució a partir de 1792, amb l’assalt del palau reial i la proclamació de la República i el seu suport a Robespierre i els jacobins.

La guillotina, el giny que no va inventar el doctor Guillotin

La guillotina és una làmina tallant que cau guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort.

Quan el 10 d’octubre de 1789 el doctor i diputat per París Joseph Ignace Guillotin (1738-1814) va demanar a l’Assemblea Nacional francesa que aprovés l’ús de la guillotina, feia segles que el morbós giny ja estava inventat. La més antiga que es coneix ja s’utilitzava a Escòcia en el segle XIV (la Maiden), però també els alemanys (la Fallbeil), els anglesos (la gibbet), els italians i els propis francesos del migdia la van fer servir abans que els revolucionaris francesos.

I si fem cas de l’opinió del doctor Guillotin, i de l’Assemblea francesa, l’ús de la mannaia (com era anomenada a Itàlia) era un progrés. Guillotin no va proposar-la com a una mesura venjativa sinó com a mesura filantròpica (pietosa o humanitària) davant de les tècniques que s’havien utilitzat fins aquell moment: la destral, el desmembrament amb cavalls o l’empalament, que anaven acompanyats d’una lenta i penosa agonia. La guillotina es proposava també com a mètode igualitari, ja que, durant l’Antic Règim, s’utilitzaven instruments diferents segons la classe social a què pertanyia l’executat. I és que, fins aquell moment, només els membres de l’aristocràcia tenien el privilegi de ser ajusticiats sense patir cap agonia mitjançant la decapitació per espasa o destral.

La idea del doctor, però, no va tenir èxit immediatament. Així, quan va presentar-la, el 1789, l’Assemblea no la va aprovar. Sí que va acceptar, en canvi, les altres propostes de Guillotin. Així, va posar-se en pràctica l’estandardització de les penes d’àmbit estatal, el respecte a la família de l’ajusticiat i l’obligació de retornar el cadàver als seus parents.

Amb el pas del temps l’Assemblea Nacional va accedir a instaurar la guillotina com a instrument oficial d’execució a França i, el 1791, va encarregar a l’artesà alemany Tobias Schmidt, un fabricant de pianos, el disseny de la màquina. Diuen que el secretari de l’Acadèmia de Cirurgia i Medicina, el doctor Antoine Louis, va fer d’assessor de l’Assemblea. D’aquesta manera, va provar l’invent, primer amb uns corderets i després amb cadàvers de l’hospital de Bicêtre de París, i hi va donar el vistiplau. Per això, al principi, la guillotina va ser batejada per Marat com la Louisette. Curiosament, el mortífer giny sempre va rebre noms femenins.

El primer ajusticiat mitjançant la guillotina va ser un delinqüent anomenat Pelletier, el 27 de maig de 1792. En el moment d’aprovar la guillotina com a mitjà de suplici , pocs, i menys que cap altre el propi doctor Guillotin, deurien pensar que, a més de ràpides i igualitàries, les execucions amb aquella nova eina serien molt més senzilles. En l’època que coneixem amb el nom de “Terror”, entre setembre de 1793 i juliol de 1794, van instal·lar-se a l’Estat francès un total de cinquanta guillotines treballant a ple rendiment. A París les fonts ens diuen que les guillotines funcionaven durant sis hores al dia, i es calcula que en aquells deu mesos van passar pel cadafal 19.000 persones. Fora de París, el nombre de guillotinats va ser, aproximadament, de 42.000. Sovint, les execucions mitjançant la guillotina es convertien en escenificacions públiques amb finalitats disciplinàries.

Execució de Lluís XIV, el 1793

El doctor Guillotin, que segons alguns autors també investigava si hi havia vida després de la mort, no va acabar, com diuen uns altres, víctima de la seva pròpia medicina, sinó de mort natural, a casa seva, el 1814. Probablement, moria amb el neguit que la mortífera invenció portés, des del 1800 aproximadament, el seu cognom.

Adoptada el 1792 com a mitjà de suplici únic, la guillotina no va quedar en desús fins que va ser abolida la pena de mort a França el 1981. El giny era utilitzat per aplicar la pena capital per delictes comuns. La darrera execució amb guillotina a França s’havia donat el 1977, quan Hamida Djandoubi, un immigrant tunisenc que havia assassinat la seva companya, va ser ajusticiat a la presó de Marsella.

Curiosament, en ple regnat del Terror, el 1794, vint anys abans de la mort del doctor Guillotin, havia mort el primer defensor europeu d’acabar amb la pena de mort, el milanès Cesare Bonesana Beccaria, seguidor dels enciclopedistes francesos, el qual, el 1764, havia escrit el Tractat dels delictes i les penes, on es pronunciava obertament en contra de la tortura i la pena de mort. En les seves paraules, “la pena de mort no és un dret, sinó una guerra de la nació contra el ciutadà” perquè els homes no poden atribuir-se el dret de matar els seus semblants.

Font : Sàpiens