 |
| World Press Photo 14: Sara Lewkowicz segueix el Shane i la Maggie |
JOSEP MOYA Foto: SARA LEWKOWICZ |
Si només ens atenim a les dades estadístiques, a Espanya la xifra de morts i denúncies per violència de gènere ha anat disminuït en els últims anys, coincidint amb el període de greu crisi econòmica que pateixen molts països, especialment el nostre. Així, el 2012 hi va haver 52 dones assassinades a mans de les seves parelles, 9 menys que el 2011, 21 menys que el 2010, 4 menys que el 2009 i 24 menys que el 2008.
Efectivament, la xifra de víctimes mortals per violència de gènere ha baixat i, així doncs, sembla que la crisi econòmica té uns efectes positius pel que fa a la violència masclista. Ara bé, això és realment així? ¿La crisi econòmica i l’atur subsegüent actuen com a factors de protecció contra la violència de gènere?
En una notícia publicada pel diari Público el 2013, les autores assenyalaven que es tracta d’un miratge, ja que la crisi i les polítiques d’austeritat que s’han estat duent a terme en els últims anys han tingut com a conseqüència la recrudescència de l’anomenada violència econòmica. És a dir, que les dones afectades per la reforma laboral, les retallades en dependència o els acomiadaments a l’ocupació pública han tornat a dependre dels seus marits, reconvertits, com en èpoques passades, en els principals sustentadors de l’economia familiar. A més, les polítiques de retallades també estan posant en perill els recursos per a les víctimes. De fet, l’últim esborrany de la reforma local obligaria a tancar els centres municipals d’assistència a dones maltractades. Tot això, sumat a l’aïllament, al maltractament psicològic que anul·la les víctimes i les deixa sense voluntat i a la por als cops i la mort, té un resultat final trampós: el nombre de denúncies es redueix, però no perquè hagin disminuït els casos de violència.
Els testimonis de dones ateses en els dispositius de salut, de salut mental i de serveis socials, així com els recollits en els centres específics d’atenció a les víctimes de la violència de gènere, corroboren aquests arguments. No obstant això, el problema és més complex, ja que no només es manifesta en la tragèdia dels homicidis, sinó que es mostra, encara que de manera més silenciosa, en les dinàmiques de les relacions de parella i, també, en les relacions entre pares i fills. I no podria ser d’una altra manera precisament quan la crisi econòmica està minant les bases de les relacions socials, en el sentit ampli de la paraula. I d’això en donen fe els testimonis de les persones que són víctimes de l’atur prolongat, com mostra un estudi fet per l’Observatori de Salut Mental de Catalunya que es publicarà d’aquí unes setmanes. Però per poder comprendre millor la naturalesa del problema cal assenyalar les característiques d’alguns dels elements estructurals que configuren el seu context. Em refereixo als canvis produïts en el si de les relacions entre dones i homes i a l’emergència d’un nou tipus de subjecte en el context polític, econòmic i social: el subjecte neoliberal.
Els canvis en les relacions de parella
Ulrich Beck i Elisabeth Beck-Gernsheim expliquen a El normal caos del amor (Paidós, 2001) com aquest caos s’ha fet més difícil que mai. Aquesta afirmació troba la seva justificació no només en una constatació social, sinó que es pot explicar a partir dels canvis que s’han produït en les relacions entre les dones i els homes. Els autors afirmen al llibre que els vincles tradicionals de la societat premoderna contenien regles de comportament i normes molt estrictes. Ara bé, com més es dissolen, més es facilita una ampliació del radi vital, un augment de marges d’acció i possibilitats d’elecció. El currículum s’obre i es torna configurable.
La conseqüència immediata és que l’individu s’ha d’enfrontar cada cop més a decisions a tots els nivells, des de les preguntes trivials de la vida quotidiana fins a les preguntes sobre la planificació de la vida a llarg termini. Amb tot, i això es constata en el dia a dia de la clínica, aquest marc d’elecció múltiple i continuada es percep, molts cops, com una sobrecàrrega subjectiva. Molts ciutadans acudeixen als centres de salut mental manifestant notables dificultats precisament davant de les possibilitats d’elecció que se’ls presenten. Es tracta d’una versió postmoderna del “ to be or not to be ” que adquireix la modalitat d’escollir entre això o allò, entre una persona o una altra, entre continuar en tal lloc amb tal persona o bé marxar a una altra ciutat per exercir una altra feina i viure sol. Els Beck ho expressen així: “Això fa que el comportament dels que treballen sigui sotmès a les lleis del mercat -per exemple, a la mobilitat i flexibilitat, la competència i la carrera professional-, unes lleis que no prenen en consideració els vincles privats”.
És en aquest marc on sorgeix un conflicte nuclear: la confrontació entre el projecte individual i el projecte de la parella, en què els interessos poden arribar a ser incompatibles fins al punt que l’altre arribi a convertir-se en una exigència aliena, un obstacle en el projecte individual. Tot això no passa simplement com un canvi en el marc de les relacions amoroses, sinó que respon al canvi d’estatus de la dona en el món laboral. Que la dona hagi accedit massivament al món laboral i universitari ha comportat -i continuarà comportant d’una manera encara més intensa en els pròxims anys- que desenvolupi expectatives i desitjos no només referits als àmbits familiars, sinó, sobretot, a la seva pròpia persona. Aquest canvi en el marc biogràfic de les dones és el que comporta més dificultats en les relacions entre dones i homes. Avui dia hi ha un element addicional en l’àmbit de la dissimetria dels sexes: els homes han evolucionat molt poc en tot aquest afer; es diria que mentre que elles han avançat ràpidament, ells s’han mantingut en les seves posicions i assisteixen -a vegades una mica perplexos- com a mers espectadors a alguna cosa que els sembla estranya. Això també es constata en el dia a dia, a la clínica i al carrer. Les dones s’estan constituint com a protagonistes majoritàries de seminaris, cursos, activitats socials, grups d’inspiració altruista (ONGs), etc.
"En el marc dels nous models de relació en el si de les parelles i del nou tipus de societat, la neoliberal, l'actual crisi econòmica genera unes condicions que afavoreixen la violència intrafamiliar"
És evident que aquest procés comporta un predomini del projecte individual, allunyat dels rígids cànons d’altres èpoques, en detriment de l’estabilitat i la seguretat. Els compromisos són més fluixos i les fórmules més analitzables, d’aquí que la negociació es converteixi en l’element primordial, cosa que obliga les parts a posar en marxa tot tipus d’estratègies per convèncer l’altre, o per prescindir-ne si arriba el cas. Es tracta d’un canvi profund en els camps d’interessos dels subjectes; ara són més amplis i diversos, més dinàmics, i, en conseqüència, més inestables i generadors de conflictes i incerteses. És per això que emergeixen símptomes vinculats a la inseguretat, al sentiment de fragilitat. És l’angoixa inherent al risc de la llibertat.
És en aquest context d’inseguretat i fragilitat on es produeix el terrible augment de les brutalitats contra les dones; alguns autors alerten del risc que s’assisteixi a una explosió de violència mai vista “per castigar-les per haver aixecat el cap”, com explica Pascal Bruckner a La paradoja del amor(Tusquets, 2009). Per aquest autor, la llibertat de les dones avança a la mateixa velocitat que l’odi a les dones lliures. No obstant això, aquest tràgic fenomen no només es correlaciona amb aquest avanç en la llibertat d’elles sinó també amb els vestigis del patriarcalisme encara existents en molts sectors socials. A La estrella menguante del padre (Ariel, 1999), Lluís Flaquer explica que l’augment de la violència de gènere seria el resultat del qüestionament de la dominació masculina. Convé assenyalar que en l’actualitat s’està produint el ressorgiment del domini masculí en les relacions entre nois i noies.
Les clíniques del neosubjecte
L’entorn actual en què es desenvolupa la crisi econòmica és el del neoliberalisme, entès, seguint Christian Laval i Pierre Dardot ( La nueva razón del mundo, Gedisa, 2013), no només com una ideologia o una política econòmica sinó bàsicament com una racionalitat que tendeix a estructurar i a organitzar no només l’acció dels governants sinó també la seva conducta. La racionalitat neo-liberal té com a característica principal la generalització de la competència com a norma de conducta i de l’empresa com a model de subjectivització.
Per aquests autors, la racionalitat neoliberal produeix un nou tipus de subjecte basat en la competició i el rendiment. L’empresari d’un mateix és un ésser fet per triomfar. El subjecte neoliberal està produït pel dispositiu rendiment/gaudi. Ja no es tracta de fer el que se sap fer i consumir el que es necessita sinó que el que es requereix del nou subjecte és que produeixi i disfruti cada cop més. En definitiva, que estigui connectat amb un plus de gaudi que ja s’ha convertit en sistèmic.
Però això té uns efectes en el camp de la clínica psiquiàtrica: les clíniques del neosubjecte. Aquestes clíniques deriven d’un fet crucial: el subjecte neoliberal situa la seva veritat en el veredicte de l’èxit, i aquesta veritat queda identificada amb el rendiment, tal com el defineix el poder gerencial. El culte al rendiment condueix la majoria d’individus a experimentar insuficiència i a patir formes de depressió a gran escala. És en aquest marc que la depressió apareix com l’altra cara del rendiment, com una resposta del subjecte a l’obligació de realitzar-se i ser responsable de si mateix, de superar-se cada cop més en l’aventura empresarial. El símptoma depressiu ja forma part de la normativitat com el seu element negatiu: el subjecte que no suporta la competència és un ésser dèbil, depenent, de qui se sospita que no està a l’altura. El discurs de la realització d’un mateixindueix a una estigmatització dels fallits, dels que han fracassat.
En termes similars s’expressa David Harvey ( Breve historia del neoliberalismo. Akal, 2007) quan afirma que el sistema de la seguretat social es veu reduït a la mínima expressió per cedir el pas a un sistema que posa l’accent en la responsabilitat personal. La incapacitat personal s’atribueix per regla general a fracassos personals i, en la majoria dels casos, es culpabilitza les víctimes de la seva situació.
En aquest context, els pacients amb símptomes depressius es presenten, majoritàriament, amb un discurs que té un nucli constant, centrat en el sentiment de culpa pel fracàs personal. Alhora, aquest fracàs es correspon amb la diferència existent entre els ideals -d’èxit personal en les diverses facetes de la vida- i la realitat, viscuda com a fracàs i humiliació. Així, en l’esfera de la vida amorosa, moltes persones es queixen amargament d’haver experimentat una profunda i dolorosa decepció un cop s’ha diluït l’etapa d’enlluernament, amb l’apagada de les perfeccions i els encants suposats en els inicis de la relació. L’amor no és només cec, també és fràgil i fugitiu, com assenyala Gilles Lipovetsky a La sociedad de la decepción (Anagrama, 2008). Les persones que estimen en un determinat moment deixen d’estimar perquè els sentiments no són objectes immutables i les persones no evolucionen de manera sincrònica. El que era eufòria es torna avorriment o irritació, drama amb la seva ració d’amargor i a vegades d’odi. Dipositem en l’altre grans esperances, pensem que la seva presència ens compensarà tots els disgustos de la vida quotidiana, però se’ns escapa, no és possible posseir-lo, canvia i nosaltres també canviem. No assumir aquest esdevenir pot portar a la depressió, però també pot manifestar-se en forma de violència física o psíquica o de totes dues.
Un altre àmbit en el qual es donen amb molta freqüència vivències de fracàs personal és el laboral. Són moltes les persones que dipositen grans expectatives en la seva realització professional, aspiren a l’èxit, a brillar amb llum pròpia, a tenir un voluminós currículum. La lluita pel reconeixement pot arribar a quotes elevadíssimes i quan no es dóna es converteix en el principal risc de la salut mental de l’individu a la feina. També aquí, el desfasament entre les aspiracions i una realitat professional sovint estressant, ofensiva o irritant es converteix en font de decepcions i depressions.
La violència intrafamiliar
En aquest entramat definit per uns nous models de relació en el si de les parelles, i per un nou tipus de societat, la neoliberal, l’actual crisi econòmica genera unes condicions que afavoreixen la violència intrafamiliar. I utilitzo aquest terme perquè resulta més ampli que el de violència de gènere, atès que les actituds i les conductes violentes no només es donen entre els membres de la parella sinó també entre pares i fills i entre néts i avis. En els dispositius assistencials es detecten cada dia casos de violència intrafamiliar en un procés de balcanització, de tots contra tots. Així, els avis diuen que són víctimes de la violència dels seus fills o dels seus néts; els fills asseguren que són maltractats pels seus pares; els pares es queixen de les agressions dels seus fills, i els membres de la parella es queixen de la violència que pateixen del partenaire.
Tot això sembla que contradigui les dades oficials, però ja hem vist que són un miratge. Més aviat hem de pensar que la violència ha augmentat en aquests temps de crisi a causa de diversos factors. En primer lloc, al fenomen del reagrupament familiar, provocat directament per la crisi econòmica. Molts adults joves es veuen obligats a tornar a casa dels pares perquè han perdut el seu habitatge o bé perquè no poden continuar pagant els lloguers. Això provoca tensions que, en alguns casos, són la reactualització de vells conflictes no resolts però que s’havien modulat per l’efecte de la distància. A més, aquesta tornada forçosa es complica amb l’aparició dels néts, amb la qual cosa membres de tres generacions es veuen obligats a conviure en un mateix habitatge.
Un segon factor és el del ressentiment. Es tracta d’un fenomen que té les seves arrels en la naturalesa del mateix model neoliberal. Com s’ha indicat abans, aquest model converteix cada ciutadà en el seu propi empresari i cada unitat familiar en una petita empresa. En els anys de bonança econòmica, quan semblava que cada individu podia satisfer les seves aspiracions, molts ciutadans van configurar les seves vides a un alt nivell; tanmateix, quan va esclatar la bombolla financera tot es va enfonsar i això va donar lloc a una pluja de retrets. És un altre fenomen que s’observa i es detecta en els dispositius de salut mental i de serveis socials. És aquell “Hauries d’haver estalviat” o “T’has comportat com un irresponsable, tot el que guanyaves ho gastaves, hauries d’haver previst aquest desastre”.
Finalment, un tercer factor és el de la no renúncia, la no adaptació a les noves circumstàncies. Es tracta d’un fenomen en què es veuen implicats molts adolescents i adults joves, educats en un cosmos consumista al qual ja no poden accedir perquè els seus pares han perdut bruscament el seu poder adquisitiu. Aquesta situació es viu amb frustració, humiliació i sentiment de fracàs. Els que aspiraven a participar en l’univers del consum, de l’oci i de les marques, se’n veuen, d’un dia per l’altre, exclosos, i això pot desencadenar robatoris, amenaces o actes de violència. Una altra modalitat de manifestació violenta provocada per la no adaptació a les noves circumstàncies consisteix en la descàrrega de la ira sobre la parella.
Sense que amb això es vulgui donar una solució vàlida i eficaç per a tots els casos de violència intrafamiliar en el context d’una crisi econòmica, sí que crec que és important assenyalar un aspecte crucial: el millor antídot contra la violència intrafamiliar -i també la social-és potenciar el reconeixement que Axel Honneth va denominar apreciació social al seu llibre Reconocimiento y menosprecio ( Katz, 2010). Aquest autor, en una conferència el 2009 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va explicar que les democràcies desenvolupades d’Occident tenen un repte que han d’afrontar pel creixent nombre de persones que a causa d’un atur estructural no tenen la possibilitat d’obtenir, gràcies a les capacitats adquirides en el procés de socialització, el tipus de reconeixement anomenat apreciació social. Aquestes persones deixen de sentir-se membres cooperatius d’una societat democràtica i es veuen submergits en l’experiència dolorosa de l’exclusió. I d’aquí a la violència hi ha molt poca distància. En conseqüència, una mesura adequada per prevenir la violència intrafamiliar és potenciar el sentiment d’apreciació social en virtut del qual l’individu se sent reconegut en les seves capacitats i en el valor que aquestes capacitats tenen per a l’altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada