 | ||||
| Telers de la Colònia Sedó (Esparreguera) |
En l’Espanya del segle XIX, les
transformacions econòmiques no van ser tan intenses com a d’altres
països europeus com ara Gran Bretanya o Alemanya. Això va ser motivat
per diversos factors com, per exemple, l’escassetat de matèries
primeres, les males comunicacions, la manca d’un mercat per als
productes (tant per la pobresa de la població com per la pèrdua de bona
part de l’Imperi colonial) i la falta d’inversions. Per això, moltes
vegades van ser empreses estrangeres les que més van invertir en la
creació de fàbriques, bancs i infraestructures.
Les primeres indústries modernes van
localitzar-se en zones molt concretes de l’Estat, i les més destacades
van ser la tèxtil catalana i les siderúrgiques del País Basc, Astúries i
Andalusia. Paral·lelament, es van fundar les primeres institucions
financeres, com ara els bancs moderns i la borsa de Madrid.
La siderúrgia. Les
primeres indústries siderúrgiques van crear-se a Màlaga i Astúries per
la proximitat de les mines de ferro i carbó en aquests punts de la
geografia espanyola. Tot i això, aquestes indústries mai van acabar de
consolidar-se a causa dels elevats costos de transport del carbó asturià
i de l’escassa capacitat calorífica que representava aquest mineral.
D’aquesta manera, a partir de la dècada de 1850, les siderúrgiques
establertes a Astúries i Andalusia ja no van poder competir amb les
basques.
Costos de producció del ferro (1864-1865):
| La Concepción (Màlaga) | La Felguera (Astúries) | ||
| Carbó vegetal | 481,72 rals/tona | Carbó vegetal | 127,3 rals/tona |
| Minerals | 84,48 rals/tona | Minerals | 140,84 rals/tona |
| Calcària i pissarra | 2,16 rals/tona | Calcària i pissarra | 18,88 rals/tona |
| Mà d’obra | 26,72 rals/tona | Mà d’obra | 22,17 rals/tona |
| Altres | 38,44 rals/tona | Altres | 39,72 rals/tona |
| TOTAL | 633,52 rals/tona | TOTAL | 348,91 rals/tona |
A Biscaia sí que es va desenvolupar
una indústria siderúrgica potent. Les raons del seu èxit les trobem en
la consolidació de l’articulació d’un eix comercial, pel qual
s’exportava ferro a Anglaterra a canvi de la importació de carbó
gal·lès; en l’augment de la mecanització agrícola i tèxtil; i per
l’aparició de noves indústries de construcció mecàniques, com ara el
ferrocarril. A partir del desenvolupament de la indústria siderúrgica,
l’economia basca va diversificar-se amb la creació d’importants empreses
de construcció mecànica i naval. A més, al País Basc va desenvolupar-se
un important sector bancari (Banc de Bilbao, Banc de Biscaia) que va
donar suport financer a la industrialització.
La mineria. El subsòl
espanyol és ric en jaciments miners i la seva explotació massiva va
començar arran de l’aprovació de la nova legislació de mines de 1868.
Així, l’explotació dels jaciments de plom (Linares, La Carolina), coure
(Riotinto), mercuri (Almadén) i zinc (Reocín) van ser importants en el
procés d’industrialització espanyol. Ara bé, per recaptar fons i
pal·liar el deute de la hisenda espanyola, l’explotació d’un bon nombre
d’aquests jaciments va ser concedida a companyies estrangeres, sobretot
franceses i angleses. A més, una part important del mineral que
s’extreia s’exportava a Europa, on la demanda d’aquesta matèria primera
era més elevada que a Espanya.
Les dues activitats mineres més
importants d’aquest període estaven relacionades amb el carbó i el
ferro. Els jaciments carbonífers més importants estaven a Astúries, però
el carbó que s’extreia era de baixa qualitat i no va poder resistir la
competència del carbó gal·lès, caloríficament molt més poderós. D’altra
banda, les mines de ferro eren a Biscaia, i per la seva manca de fòsfor
presentava una gran qualitat per a ser utilitzat en la fabricació
d’acer. La poca demanda interior va comportar que la immensa majoria de
la producció de ferro es dediqués a l’exportació. Això sí, l’augment de
les importacions va fer que Espanya esdevingués el principal
subministrador de mineral de ferro a Europa.
El ferrocarril.
Un dels grans impulsors del procés d’industrialització espanyol va ser
la construcció de la xarxa ferroviària. Malgrat les iniciatives
anteriors, la construcció d’una gran xarxa de ferrocarrils va haver
d’esperar a que s’aprovés la Llei General de Ferrocarrils, el juny de
1855. Després de l’aprovació d’aquesta llei, entre el 1856 i el 1866 es
van fabricar a l’Estat més de mil quilòmetres de via per any, una etapa
d’intensa construcció que, amb la interrupció per la crisi de 1866, va
allargar-se fins a les primeres dècades del segle XX.
La necessitat de construir amb rapidesa
la xarxa ferroviària, especialment amb l’objectiu d’estimular el comerç
interior, va fer que la majoria de materials per construir-la fossin
importats de l’estranger sense l’aplicació d’aranzels. Aquest fet va
representar una important ocasió que va ser desaprofitada per la
siderúrgia espanyola, que no es va poder beneficiar de l’augment de la
demanda que suposava la construcció del ferrocarril.
La xarxa ferroviària que va articular-se
en aquest període tenia una estructura radial amb centre a Madrid i
l’ample entre carrils era més gran que a la resta d’Europa, fet que va
dificultar els intercanvis amb la resta del continent ja que obligava a
transbordar les mercaderies a la frontera, amb les conseqüències d’un
increment dels costos i una pèrdua de temps considerable.
Els nous sectors industrials.
A finals del segle XIX la indústria espanyola va consolidar-se i també
van desenvolupar-se nous sectors: l’electricitat, que es va utilitzar
per a la il·luminació dels carrers de les grans ciutats, les fàbriques i
els espais públics i com a font d’energia per a la indústria; el
petroli, que va permetre la difusió de l’automòbil (Hispano Suïssa,
1904); i la indústria química, amb la fabricació d’adobs, pintures,
medicaments i explosius, entre d’altres productes.
Els problemes de la industrialització espanyola.
Durant el darrer terç del segle XIX, la indústria va escampar-se per
més zones del territori. Així, Madrid va esdevenir la tercera regió
industrial del país, per darrere de Catalunya i el País Basc, com a
conseqüència de que moltes empreses, tant espanyoles com estrangeres,
van instal·lar-s’hi i del seu creixement demogràfic que va estimular la
demanda de béns de consum.
Però la indústria espanyola tenia dos
problemes molt greus per al seu desenvolupament. En primer lloc, era un
sector econòmic poc competitiu, per això l’Estat gravava amb uns alts
impostos els productes estrangers com a únic recurs per aconseguir
encarir-ne el preu i que la població comprés els productes nacionals a
un preu més barat. En segon lloc, tot i l’expansió de la
industrialització, els sectors moderns es concentraven en molt poques
zones del territori (fonamentalment Catalunya i les províncies basques),
mentre que la resta de l’Estat continuava molt endarrerida i persistien
desequilibris profunds en la distribució regional de la riquesa.
