GEOGRAFIA DES DELS TERRATS DE LAS PALMAS DE GRAN CANARIA: Danny MacAskill - Cascadia

Altres videos de Danny MacAskill: MacAskill a Escòcia i a una antiga farga de la plena Revolució Industrial

LES CLAUS DE LA TURQUIA CONTEMPORÀNIA

El president de Turquia, Recep Tayyip Erdoğan

El fracassat cop d’estat del 15 de juliol contra el govern de Recep Tayyip Erdoğan s’ha d’afegir a altres intervencions militars en la història política de Turquia des que Kemal Atatürk, un militar, va substituir el sistema imperial pel republicà el 1923. En aquest cas, però, la diferència ha estat el desenllaç.

Tradicionalment, l’exèrcit s’ha adjudicat el paper de guàrdia dels valors democràtics, laics i moderns instaurats per Atatürk, i per defensar-los ha intervingut sovint en la política turca. La primera vegada va ser el 1960. El govern del Partit Demòcrata, encapçalat per Adnan Menderes, havia esdevingut impopular per la nefasta situació econòmica del país, per restringir la llibertat de premsa, prohibir partits de l’oposició i aprovar lleis permissives amb la religió. Finalment, l’exèrcit va fer un cop d’estat i va arrestar Menderes, que va acabar penjat per “violar la Constitució”.

Menys cruent va ser el cop de 1971. Aleshores, la recessió provocava disturbis violents que enfrontaven grups de treballadors i de la dreta. El govern dirigit per Süleyman Demirel, del Partit de la Justícia, no trobava solucions, i amb la idea de restaurar l’ordre l’Estat Major de l’exèrcit va adreçar un memoràndum amenaçador a Demirel en què responsabilitzava el govern de l’anarquia i exigia reformes que controlessin el malestar social. El document va fer l’efecte desitjat. No van ser necessaris tancs als carrers perquè Demirel dimitís i cedís el lloc a executius més atents a les indicacions dels militars.

Però els disturbis i la inestabilitat no van cessar en la dècada següent. Turquia va canviar 11 vegades de primer ministre en aquesta etapa, i el 1979 els militars van començar a rumiar la conveniència d’una insurrecció, que es va anar posposant fins al setembre de 1980, quan es va produir amb el suport dels Estats Units. Va ser el cop més sagnant de tots. Milers de detinguts, centenars de morts i desapareguts i una Constitució al gust de l’exèrcit aprovada el 1982 va ser el balanç d’un període dictatorial que va concloure el 1983.

Un cop d’estat postmodern

El 1997 es va materialitzar el cop que va anomenar-se “postmodern”, sense violència, similar al del1971. Necmettin Erbakan, el primer musulmà devot que exercia el càrrec de primer ministre, volia promoure les relacions de Turquia amb les nacions àrabs i reformar lleis que afectaven qüestions religioses. Les pressions dels militars en defensa de l’estat secular van aconseguir fer fora Erbakan, que va quedar políticament inhabilitat durant cinc anys, i dissoldre la seva formació, el Partit del Benestar, per violar la clàusula de la Constitució que indicava la separació entre l’estat i la religió.

En aquell temps un deixeble d’Erbakan, Recep Tayyip Erdoğan, era alcalde d’Istanbul i va ser empresonat per llegir en públic un poema amb continguts islamistes. Ara cal veure si el seu èxit, el del poder civil que per primera vegada venç l’estament militar revoltat, es traduirà en millores en el funcionament de la democràcia al país. El fet que hagi aprofitat l’avinentesa per dictar mesures repressives, vistes com excessives i arbitràries, fa sospitar que no.

Jordi Mata Dilluns, 25 de juliol de 2016 Sàpiens.Cat Turquia, cop a cop