LA INTERPRETACIÓ DE "LAS MENINAS" I VELÁZQUEZ EN CÒMIC PREMI NACIONAL

«De jove et pot semblar insípid, ortodox, poc atractiu. Però has de desxifrar què diu, deixar que et sacsegi i et fascini. A l'acostar-t'hi, la seva aparent senzillesa desapareix. Hi ha milers de teories sobre ell, esotèriques i astrològiques, totes extravagants», deia sobre 'Las Meninas' fa un any el dibuixant Javier Olivares, a qui el guionista Santiago García va embarcar el 2008 en el projecte, amb títol homòleg a l'obra mestra de Velázquez, que ara acaba de conquistar el Premio Nacional de Cómic, que concedeix el Ministeri de Cultura, dotat amb 20.000 euros.

El jurat ha elegit 'Las Meninas' per "ser una obra que assumeix un risc en l'estructura narrativa i en el plantejament gràfic que es resol amb brillantor, i per constituir un bon acostament a la figura de Velázquez, la seva època i la seva influència en altres artistes". Segons comentava fa uns mesos el seu guionista, volien reflexionar sobre «per què una obra d'art es converteix en icona cultural i com un artista aconsegueix transcendir i passar a la història». "Volíem entendre com s'escriu la seva història, com decidim qui són mestres i quines obres són mestres -assenyalava García -. Las Meninas eren gairebé desconegudes fins al segle XIX, quan va adquirir l'estatus que avui manté. Era el quadro ideal per plantejar aquests temes".

'Las Meninas', que ja va aconseguir el premi a millor obra espanyola en el passat Saló del Còmic de Barcelona, també ha sigut reconegut amb el premi Dolmen de la Crítica a la Millor Obra Nacional. El còmic, a més d'acostar-se a la vida de Velázquez, però sense ser una biografia, juga i fabula amb els fets històrics i amb la influència que el famós quadro ha deixat en els segles posteriors i en figures com Picasso, Goya, Dalí, Foucault i Buero Vallejo o Equip Crònica.
Santiago García (Madrid, 1968), llicenciat en Periodisme, és traductor i guionista de còmic de llarg recorregut. Entre les seves obres figuren la sèrie 'El Vecino', amb Pepo Pérez, 'Futbol, la novela gráfica', amb Pablo Ríos, 'Beowulf', amb David Rubín, i acaba de publicar aquest setembre 'García', amb el dibuixant Luis Bustos, tots a Astiberri. És autor també d'obres teòriques com 'La novela gráfica' i ha coordinat les antologies sobre el món de la historieta 'Panorama' i 'Supercómic'.

Javier Olivares (Madrid, 1964), il·lustrador i historietista, es va iniciar en la revista 'Madriz' els 80, i des d'aleshores ha combinat el seu treball en nombroses revistes i diaris amb la il·lustració de llibres, tant infantils com per a adults. Entre els seus còmics destaquen 'Cuentos de la estrella legumbre' (Media Vaca, 2005), 'La caja negra' (Glénat, 2001), 'Las crónicas de Ono y Hop' (Dibbuks, 2007), 'El extraño caso del doctor Jekyll y mister Hyde' (SM, 2009), aquest últim amb guió de Santiago García.

Font : http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/las-meninas-premio-nacional-comic-4608874?utm_source=rss-noticias&utm_medium=feed&utm_campaign=portada

"Lost in the River" Lost Songs THE BASEMENT TAPES Continued

THE NEW BASEMENT TAPES - Kansas City

<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="270" src="https://www.youtube.com/embed/ASqEUAy7CKM" width="480"></iframe>

"Lost in the River" Lost Songs THE BASEMENT TAPES CONTINUED

EDVARD MUNCH. "Arquetipos" al Museu Thyssen-Bornemisza a Madrid (6 d'oct-15 gener 2016)

L'ÀFRICA CREIX PERÒ NO SEMPRE AMB IGUALTAT SOCIAL

L'Abidjan actual lluitant per a la igualtat i equitat social 

Els ossos del pollastre

L’Àfrica creix per sobre de la mitjana del món però no sempre amb igualtat social

 

BRU ROVIRA Actualitzada el 10/10/2015 00:00 Contingut Premium.Ara.Cat

LA IDEA CONVERTIDA en doctrina del discurs econòmic dominant segons la qual un fort creixement acaba llimant -d’una manera natural - les desigualtats econòmiques té, a l’Àfrica, uns resultats incerts. Incerts per no dir falsos. De fet, com es va veure recentment en una trobada entre economistes a Abidjan, la capital de la Costa d’Ivori, avui és impossible conèixer exactament quina és la realitat econòmica africana. És a dir, com funciona el repartiment de les riqueses que s’hi produeixen i quina és la fiscalitat del seu sistema productiu, inclosos els impostos que paguen les empreses estrangeres que, oficialment, s’emporten entre un 5% i un 10% del PIB del continent, encara que tot indica que no s’ha de ser cap llumenera per intuir que hi ha un benefici molt superior. Benefici en negre, fora de control, s’entén.

THOMAS PIKETTY, l’economista francès autor del llibre El capital al segle XXI, convertit en un bestseller mundial, explicava a Abidjan que només comptats països africans -Sud-àfrica i alguns altres països del Magrib- ofereixen dades suficients per poder saber de quina manera es gestiona la seva economia i quina és aquesta relació entre ingressos, impostos i repartiment. Encara que globalment ens trobem davant d’un continent que creix [un 4,2%, l’any 2014], no és pot dir, doncs, que creixi d’una manera que signifiqui progrés social. Més aviat tot indica el contrari. I així ho expliquen els diversos estudis sobre la bona governança i desenvolupament humà.

 

LA FUNDACIÓ MO IBRAHIM ha presentat precisament aquesta setmana a Londres l’informe que fa anualment sobre la qualitat de la governança a l’Àfrica, i els resultats no poden ser més decebedors. Aquest índex estudia, entre altres aspectes, els drets humans, la solidesa de les institucions, la lluita contra la corrupció i l’accés a drets essencials com la salut i l’educació. Doncs bé, no només les coses no van gens bé, sinó que van de mal en pitjor. Així, aquest any només 10 països africans dels 54 que hi ha al continent han millorat respecte a l’any passat, però 21 encara s’han deteriorat més del que estaven fins ara. I noves guerres, com la del Sudan del Sud i la de la República Centreafricana, s’han sumat a les guerres cròniques -Somàlia, República Democràtica del Congo....- i a la inestabilitat creixent de l’extens territori que va des de Nigèria fins al Txad i el Sudan.

 

TORNANT A L’ECONOMIA i al creixement, aquesta fragilitat de les institucions, de la política, en definitiva, ens obliga a considerar una vegada més l’enorme injustícia estructural que viu gairebé tot el continent, on la sobirania dels països, la fortalesa de la seva democràcia, és insuficient perquè es puguin ocupar amb eficàcia i transparència d’un repartiment equitatiu i útil de les enormes riqueses de què disposen. Les dictadures, els lladres i els corruptes tenen encara molt més poder que les institucions democràtiques. I els inversors -els antics i nous colonitzadors- els prefereixen a ells abans que qualsevol forma de govern entès com un servei públic, que apliqui la llei i practiqui la transparència.

 

“Un mínim nivell d’igualtat social és indispensable per al desenvolupament -afirma l’economista Piketty parlant de l’Àfrica-, ja que l’Estat ha de poder finançar l’accés a l’educació i la salut per a tothom i no només per a una elit. Les grans desigualtats ens evoquen una inestabilitat política que destrueix qualsevol preservativa de desenvolupament”.

L’Àfrica, efectivament, creix. Però la mala salut institucional i política fan que s’hi compleixi aquella vella estadística sobre el pollastre, segons la qual en una taula hi ha un pollastre per a quatre persones però qui se’l menja és només un dels comensals. Se’l menja sencer i deixa els ossos per a la resta. Un pollastre per a quatre persones, conclou l’estadística.

 

Més información sobre l'Àfrica: http://fr.africatime.com/external?url=http://www.jeuneafrique.com/ArticlePersonnalite/JA2816p081.xml0/c-te-d-ivoire-abidjan-et-les-autres.html