Esquema compositiu del tapís, en el que s'hi representen una hipòtesi sobre els fragments perduts.
1.Tigris. 2.Juliol. 3.Agost. 4. Setembre. 5. Octubre. 6.Novembre. 7. Desembre. 8. Eufrates. 9. Eva. 12.Terra. 15. Adam. 16. Fison. 17.Gener. A la zona 18, segons les hipòtesi més plausibles, una doble franja desenvoluparia la invenció de la Vera Creu i, a sota, escenes apocal·líptiques.
"La Generalitat trobarà la manera de prohibir el 'fracking' a Catalunya amb qualsevol altre instrument". Així de contundent s'ha mostrat Pere Torres, secretari d'empresa i ocupació de la Generalitat després de saber que el Tribunal Constitucional (TC) ha suspès la modificació de la llei d'urbanisme catalana que a la pràctica implicava la prohibició la fractura hidràulica a Catalunya, una tècnica d'extracció de gas i petroli del subsòl molt agressiva.
1- Com va prohibir el 'fracking' la Generalitat?
El 'fracking' divideix els països europeus entre partidaris i detractors. Mentre la UE ha decidit inhibir-se'n, Catalunya va decidir tirar pel dret i prohibir-ho buscant una drecera per esquivar l'Estat, que hi està a favor. El 30 de gener de 2014 es va afegir un paràgraf a l'apartat 10 de l'article 47 de la llei d'urbanisme del 2010 mitjançant la llei d'acompanyament dels pressupostos 2014, que diu: "En l'explotació de recursos naturals en sòl no urbanitzable, en el cas d'aprofitament d'hidrocarburs, no és permès d'utilitzar la tecnologia de la fracturació hidràulica quan pugui tenir efectes negatius sobre les característiques geològiques, ambientals, paisatgístiques o socioeconòmiques de la zona, o amb relació a altres àmbits competencials de la Generalitat". El Govern no ho prohibia directament, però posava unes condicions impossibles de complir allà on ell sí que té competències, que és l'urbanisme. Ara aquest article ha quedat en suspès.
2- Per què la suspensió del TC és estèril?
A dia d'avui la Generalitat no té cap petició sobre la taula per fer una investigació d'hidrocarburs en subsòl català. També és difícil que n'hi hagi ja que segons un informe elaborat per tècnics del Govern, a Catalunya només hi ha una petita zona de 300 quilòmetres, al Pre-Pirineu, on està detectat que hi ha gas esquist. És una extensió molt petita perquè surti a compte econòmicament. Malgrat això, davant el rebuig social que hi havia en algunes partit del territori català contra aquesta tècnica, el Govern va decidir buscar aquesta drecera per prohibir el 'fracking', tot i que admetia llavors que, si haguessin descobert que hi havia molt més gas esquist sota el sòl català, "el debat seria un altre".
3- Algú ha demanat mai poder fer servir la fractura hidràulica a Catalunya?
Abans que la Generalitat modifiqués la llei d'urbanisme, el Govern va rebre tres peticions per practicar el 'fracking' a Catalunya. La primera va ser la que va demanar l'empresa Ceredo Oil Consulting per investigar al municipi de Ridaura (La Garrotxa), que va ser acceptada, tot i que aquesta no va dir que volia fer servir la fractura hidràulica d'entrada. Va ser quan es va generar un fort rebuig de la població, amb pancartes per tot Ridaura que clamaven "No al 'fracking'", que el Govern va demanar explicacions a l'empresa, però es va fer l'orni. Llavors, la Generalitat va aprofitar un error administratiu de Ceredo Oil Consulting per extingir-li el permís. Al cap de poc, un altra empresa –Montero– va demanar permís pel fracking també prop de Ridaura, i en una altra zona de la Catalunya central. En aquests casos, la petició no complia els requisits, i no van obtenir el permís. Després d'això, va demanar als tècnics que fessin un informe, que ho desaconsellava en territori català i per això el Govern va modificar de la llei d'urbanisme. I cinc mesos més tard, va ser el Parlament que va aprovar per majoria –tots els grups menys el PP– una moció en contra del 'fracking'.
4- Per què està tan molesta la Generalitat amb el govern espanyol?
Catalunya no té competències amb el subsòl, i per tant, no pot prohibir que una empresa hi faci prospeccions, però sí que té competències exclusives en urbanisme, l'escletxa que va fer servir el Govern per prohibir el 'fracking' de facto. Per aquest motiu el secretari d'empresa i ocupació, Pere Torres, està tan molest amb el govern espanyol: "El recurs de l'Estat atempta contra la competència exclusiva de la Generalitat en matèria urbanística. Estan obsessionats amb la uniformitat de mercat, i per això descarten qualsevol iniciativa de la Generalitat per intentar conformar un model que sigui propi i que respongui a la voluntat i a les expectatives de la societat civil".
5- Què és el 'fracking' exactament?
La fractura hidràulica és una tècnica que permet extreure gas i petroli del subsòl de roques poc poroses amb un mètode molt agressiu -la injecció d'aigua a pressió amb una combinació de sorra i productes químics-, però amb uns beneficis econòmics notables, com està passant als Estats Units, on el preu del gas, gràcies al fracking, és tres vegades més baix que a la UE.
El govern espanyol ja ha pagat a Escal UGS la
indemnització que va pactar amb l’empresa per la renúncia a la concessió
del magatzem de gas Castor: 1.350 milions d’euros. ACS, l’empresa de
Florentino Pérez i propietària del 66% d’Escal UGS, va informar ahir a
la Comissió Nacional del Mercat de Valors que el dimarts 11 de novembre
havia cobrat dels bancs -Santander, Bankia i CaixaBank- els diners de la
indemnització (al 4,27% d’interès). Avui vencia el termini per fer el
pagament. Tot i la petició del síndic de greuges per presentar un recurs
al Tribunal Constitucional (TC) perquè adoptés mesures cautelars, el
pagament dels 1.350 milions no s’ha pogut evitar. La Generalitat va
iniciar dimarts el tràmit del recurs al TC, i la defensora del poble
encara està estudiant la petició del síndic. Aquest és el primer cop que
es repercutirà una decisió política discutible en la factura del gas,
tot i que la factura de la llum està plena d’altres Castors. La
política energètica espanyola de centrifugar aquest tipus de costos
energètics a la butxaca dels consumidors en lloc de carregar-los en els
pressupostos no està gaire ben vista a la Unió Europea.
EL CASTOR
Els terratrèmols aturen un projecte faraònic
L’Estat només té dos magatzems de gas per a casos d’emergència, i el
1996 el govern d’Aznar va començar a estudiar la possibilitat de
construir-ne més. Amb el govern Zapatero es van començar els tràmits
perquè ACS, juntament amb una empresa canadenca, construís un magatzem
submarí en un antic pou de petroli, l’Amposta, davant la costa d’Alcanar
i Vinaròs. Tot i l’oposició del territori, el Castor va rebre tots els
permisos, també els ambientals -sense estudi sísmic- en un temps rècord,
i el juny del 2013 va començar a fer proves d’injecció de gas. A finals
de setembre, però, el terra va començar a tremolar. Durant un mes es
van produir mig miler de sismes, els més importants de 4 graus en
l’escala de Richter. L’Estat va paralitzar la planta per seguretat -26
de setembre del 2013- i ja no ha tornat a obrir-la. El juny del 2014
Escal UGS va renunciar a la concessió, i el 3 d’octubre el govern
espanyol va aprovar un reial decret llei que ordenava la hibernació del
Castor i el pagament dels 1.350 milions de manera immediata a l’empresa
de Florentino Pérez. L’Estat va demanar un crèdit a tres bancs per
aquest valor a través d’Enagás -el màxim accionista de la qual és
l’Estat-, que ho repercutirà amb l’augment dels peatges de les factures
del gas dels consumidors. Aquesta repercussió durarà 30 anys.
MORATÒRIA NUCLEAR
El PSOE evita la fallida de les empreses elèctriques
El 1975 Espanya va fer un pla elèctric estatal -que es va ratificar
tres anys després, ja en democràcia- que preveia la construcció de 14
noves centrals nuclears (ja n’hi havia tres). Les empreses que les
construïssin tindrien l’aval estatal per finançar-se, i a més els
asseguraven uns beneficis per garantir-ne la rendibilitat. Les
previsions de consum d’electricitat, però, no van ser les esperades, i
els interessos del crèdit es van disparar. Això va fer que moltes
empreses elèctriques es trobessin en una situació de fallida tècnica
quan van arribar Felipe González i el PSOE al govern el 1982. L’executiu
socialista va aplicar l’anomenada moratòria nuclear, que va consistir a
acabar les set centrals que estaven a mig construir en aquell moment
-que són les que hi ha ara en funcionament-, i aturar les altres
inversions a l’espera que les condicions econòmiques canviessin a
millor. Hi va haver una excepció: la central nuclear de Lemoniz, a
Biscaia. Aquesta central ja estava acabada, però la pressió social, i
l’assassinat de l’enginyer en cap, José María Ryan a mans d’ETA, va fer
que el govern espanyol tanqués la central i la inclogués dins de la
moratòria, a canvi de Vandellòs II, que estava en una fase molt inicial.
El 1994, però, el PSOE va descartar definitivament la construcció de
les altres set centrals nuclears previstes perquè va decidir apostar pel
gas natural. Llavors va optar per reconèixer el deute que l’Estat tenia
amb les elèctriques, uns 4.300 milions d’euros, i van avalar aquest
pagament amb un recàrrec a la factura de la llum del 3,54%. Era el
primer cop que l’Estat repercutia un deute a tots els consumidors, i es
tractava d’un mecanisme innovador. Com que el consum elèctric va anar
pujant, els governs espanyols van anar reduint el percentatge a les
factures, del 3,54% a l’1,72% i al 0,33%. Està previst que els
consumidors deixin de pagar aquells més de 4.000 milions a finals del
2015.
VANDELLÒS I
El desmantellament no se sap quant costarà
Fa poques setmanes es van complir 25 anys de l’incendi de la central
nuclear Vandellòs I, que podia haver acabat en tragèdia i que va
provocar la decisió de tancar i desmantellar la planta de la costa
tarragonina. A Europa encara no s’havia desmantellat cap planta i no se
sabia com fer-ho ni quant costaria. La fase 1 i la fase 2 del
desmantellament de Vandellòs I es van acabar el 2012 i van tenir un cost
de 700 milions d’euros. Ara el nucli radioactiu està cobert i s’haurà
d’esperar uns 25 anys més perquè perdi tota la seva càrrega per poder
iniciar la fase 3, que tampoc se sap quant costarà. L’Estat obliga totes
les centrals nuclears a posar uns diners en un fons comú, gestionat per
l’empresa pública Enresa, per al futur desmantellament de cada central,
per a la gestió dels seus residus i per netejar tota la radioactivitat.
Al fons hi ha uns 5.000 milions d’euros, i ja se n’han gastat 700 en
Vandellòs I. Els diners que aporta cada central els paga el consumidor.
CARBÓ SUBVENCIONAT
El carbó espanyol és més car i de més mala qualitat
Les centrals tèrmiques produeixen electricitat amb gas natural i amb
carbó, però estan obligades a fer servir només carbó produït a Espanya
-a les mines d’Astúries i Lleó-, que és més car, amb menys poder
calorífic i més contaminant que el carbó xinès, rus o sud-africà.
L’Estat protegeix la producció espanyola i en subvenciona el cost, que
ha arribat al 80% del preu. El 2012 l’Estat va pagar 187 milions de
subvencions, però és un preu que s’ha anat reduint a mesura que tancaven
les empreses mineres (ara només hi ha 5.000 miners). Aquestes
subvencions, per evitar la coneguda conflictivitat laboral dels miners
(l’última vaga data del 2011), es van mantenir fins i tot quan el PP va
eliminar les ajudes a les energies renovables el 2012, però ja tenen
data de caducitat. El 2010 la Unió Europea va fer un pla per tancar
totes les mines no rendibles a Espanya abans del 2019, que implicaria
una reducció dràstica i progressiva de les subvencions estatals a partir
d’aquest any.
LA HISTÒRIA OCULTA DEL POLÈMIC MAGATZEM DE GAS CASTOR
Miguel Sebastián va ser el ministre d’Indústria
encarregat de signar el 2008 el reial decret llei de concessió del
magatzem de gas Castor, que incloïa la famosa clàusula 14: “Té dret al
cobrament del valor net comptable de la instal·lació excepte en cas que
s’acredités dol o negligència; en aquest cas, el dret serà el cobrament
del valor residual”. Molts l’assenyalen a ell com a responsable inicial
del fiasco del Castor, però un alt càrrec del ministeri d’aquella època
ha explicat a l’ARA les circumstàncies del dia de l’aprovació d’aquell
polèmic reial decret llei. Eren els primers dies del nou executiu de
José Luis Rodríguez Zapatero, després de la reelecció del 2008, i els
nous ministres, com Miguel Sebastián, feia poques setmanes que havien
estrenat la cartera. Aquell divendres de consell de ministres, Sebastián
no tenia cap tema important sobre la taula, dels qualificats
amb índex vermell, i havia anat a Brussel·les per assistir a una reunió
de la Comissió Europea. Aquell dia es va aprovar el reial decret llei
del Castor, però el ministre del ram no hi era. Segons explica aquest
alt càrrec d’Indústria socialista, els temes que anaven a la reunió de
l’executiu estan dividits entre els que tenen índex verd i índex
vermell. Els vermells eren els polèmics, que generaven debat, i que cada
ministre exposava al consell per ser debatut. Els verds eren els que
s’aprovaven sense debat, els menys destacats. I qui decidia quins temes
tenien índex verd o vermell? La comissió de subsecretaris d’estat, que
presidia llavors la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega. El
reial decret del Castor va ser qualificat per aquesta comissió amb
índex verd, i, per tant, va aprovar-se al consell de ministres per la
via ràpida, i sense el ministre responsable present. Miguel Sebastián va
signar el reial decret llei posteriorment.
La responsabilitat del PP
El govern socialista, igual que l’executiu popular d’Aznar, estaven
d’acord que Espanya havia de tenir més magatzems de gas per a casos
d’emergència, a més dels dos que ja hi havia -Yela i Gaviota-. Aquest
alt càrrec socialista explica, però, que la polèmica clàusula 14 no era
tan dolenta, i que amb aquell redactat no hauria fet falta pagar una
indemnització tan elevada. Segons ell, l’error va ser del PP quan va
convèncer Florentino Pérez perquè demanés el finançament per construir
el Castor (1.400 milions) al Banc Europeu d’Inversions (BEI) a través
dels bonds project. El BEI va posar la data del 30 de novembre
del 2014 com a límit per tornar els 1.400 milions als bonistes, i quan
hi va haver els terratrèmols i el ministre José Manuel Soria va
paralitzar el Castor, tot va començar a trontollar. Florentino Pérez va
renunciar al magatzem i va pactar que l’Estat li tornés l’import exacte
de la inversió per poder tornar a temps els bons. Per fer-ho possible en
tan poc temps, el PP va haver de redactar un altre reial decret llei
per esquivar el del 2008 i fer el pagament exprés dels 1.350 milions.
Els documents descoberts pel Consorci Internacional de Periodistes d'Investigació (ICIJ) que han posat al descobert els complexos acords impositius que 340 multinacionals amb Luxemburg per evadir el pagament de milions d'euros en impostos, requereix una complexa planificació financera. Les empreses que fan servir aquests acords, anomenats 'tax rulings', i negociats per l'auditoria PricewaterhouseCoopers, aconsegueixen reduir l'impost de societats de Luxemburg del 29% a pràcticament zero, amb una sèrie d'exempcions pel cobrament de dividends, interessos o 'royalties'.
Un cop assegurat aquest descompte, les empreses tenen una sola missió: traslladar els diners de les seves filials repartides per tot el món –que són les que generen activitat i, per tant, beneficis– a Luxemburg. Així, eviten pagar impostos als països on es genera la facturació, i tampoc no els paguen –o en paguen molt pocs– a Luxemburg. Un negoci rodó. Per fer-ho, tenen esquemes societaris molt complexos que aprofiten escletxes legals.
Préstecs a les filials
Una de les maneres més comunes de portar els diners a Luxemburg és muntar una empresa al gran ducat que doni préstecs financers a les filials distribuïdes per tot el món. Aquests crèdits poden ser per a finalitats diverses, i no cal que tinguin res a veure amb les despeses operatives de la filial que els rep. Per exemple, pot servir comprar accions d'altres empreses del mateix grup en altres països del món, segons explica l'inspector d'Hisenda José María Peláez. Però un cop s'ha enviat el préstec ja hi ha una via per desviar beneficis. És el que feia, per exemple, Pepsi, que utilitzava subsidiàries a Luxemburg per prestar diners a companyies filials que van permetre a l'embotelladora reduir els impostos derivats de la compra d'una empresa a Rússia. També és una fórmula semblant a la que fa servir Ikea, tot i que en el cas del gegant suec del moble és a través d'un complicat entramat societari, amb empreses a Suïssa i Lichtenstein, que envien préstecs a les filials.
Com es pot explotar aquesta escletxa fiscal?
L'empresa filial al país amb alts impostos –que és la té una facturació i uns beneficis elevats, i per tant, altes obligacions fiscals– demana un préstec a la companyia de Luxemburg. Aquest préstec, que és una despesa financera, redueix el benefici de la filial, de vegades a zero, i d'aquesta manera la companyia queda exempta de pagar l'impost de societats al país on fa negoci –a Espanya és un 30%–. Amb els diners del crèdit pot comprar accions d'una altra empresa del mateix grup a un altre país –o fins i tot a un paradís fiscal– i començar a fer rodar uns diners que acaben invertits a través de fons d'inversió en altres negocis. També poden ser tractats com a dividends i estar subjectes a una exempció fiscal. Els interessos del préstec que la filial paga al vehicle financer de Luxemburg, per la seva banda, estan exempts de tributació. D'aquesta manera es tanca el cercle dels diners sense pagar gairebé cap impost.
Pagament de 'royalties'
Una altra via per traslladar diners de països amb impostos alts a Luxemburg és a través dels 'royalties', les patents, o els drets d'ús. Aquesta pràctica, molt habitual en algunes empreses de serveis, ja està sent investigada per la Comissió Europea en relació amb Amazon, per exemple, que va aconseguir reduir el pagament d'impostos al 5,3% entre el 2007 i el 2011 a través de Luxemburg.
Com es pot explotar aquesta escletxa fiscal?
La propietària dels drets de marca o de les patents és una empresa amb seu a Luxemburg que els cedeix a les seves filials repartides per tot el món a canvi d'uns diners –els que vulgui, perquè aquests acords no tenen un preu marcat–. D'aquesta manera, si el preu és molt alt, les filials ubicades en països amb impostos alts poden veure reduïts dràsticament els seus beneficis i amb ells, l'obligació de pagar impostos. De tornada a Luxemburg, aquells ingressos tenen una exempció fiscal del 80%, amb l'excusa de fomentar la innovació.
Altres fórmules
Les empreses també poden aconseguir rebaixes fiscals a Luxemburg gràcies a crèdits fiscals que permeten apuntar-se com a pèrdua la depreciació dels actius de la companyia. A més, també existeix la possibilitat d'enviar diners des de les filials al gran ducat amb fórmules com el 'factoring', on la matriu avança diners a la filial, que després els torna amb interessos, i amb un descompte fiscal gairebé total a Luxemburg, mitjançant el pagament de serveis com l'assessoria a la filial de Luxemburg o altres fórmules. "Estan exprimint clarament la fiscalitat internacional per no pagar res", explica Peláez.
L'OCDE ja ha aixecat la veu d'alerta sobre aquestes fórmules d'elusió d'impostos de les grans multinacionals, que no són, en principi, il·legals, però que acaben generant una situació problemàtica, sobretot en temps d'ajustos pressupostaris. La Comissió Europea també ha posat fil a l'agulla, amb expedients oberts a Amazon i Fiat per aquestes pràctiques. Caldrà veure, però, què passa a partir d'ara, sobretot tenint en compte que la revelació arriba la mateixa setmana que l'ex primer ministre luxemburguès Jean Claude Juncker s'ha estrenat com a president de la CE.
