Traducció de Tots els contes de Mercè Rodoreda a l'hindi
JORDI NOPCA Barcelona |
Durant l’última dècada les traduccions de literatura catalana a altres llengües han viscut un creixement notable. Si el 2003 se’n van publicar 55, el 2012 ja eren 102, tot i que el rècord es va assolir el 2007, coincidint amb la participació a la Fira de Frankfurt: aquell any van ser 145. De les 1.030 traduccions publicades entre el 2002 i el 2012, 833 han rebut subvenció de l’Institut Ramon Llull, que hi ha invertit dos milions i mig d’euros.
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
‘La pell freda’, un fenomen traduït a 37 llengües
L’any 2002 Albert Sánchez Piñol va aconseguir un èxit sense precedents amb La pell freda. L’edició en català de la novel·la ha venut més de 150.000 exemplars i, en una dècada, ha estat traduïda a 37 llengües. A més de trobar-se en pràcticament totes les llengües europees, també es pot llegir en hindi i en japonès. La seva última novel·la, Victus, escrita en castellà, ja té una desena de versions: sortirà en anglès al setembre a Harper Collins.
MERCÈ RODOREDA
Un clàssic que continua trencant fronteres
Amb unes quantes autores com Mercè Rodoreda, la literatura catalana tindria una projecció internacional remarcable. La plaça del Diamant ha estat traduïda a 34 llengües -entre les quals hi ha l’àrab, el xinès, l’hindi i el vietnamita-; Mirall trencat, a una quinzena; El carrer de les Camèlies, a sis, i La mort i la primavera, a cinc. Recentment ha estat traduïda a l’hebreu (2007), al sard (2008), al búlgar (2012) i al macedonià (2014). Peter Bush la va tornar a traduir a l’anglès el 2013.
JOSEP PLA
‘El quadern gris’, a la prestigiosa col·lecció NYRB
La publicació d’ El quadern gris a la col·lecció New York Review of Books (2014) és una gran notícia. Fins i tot se’n feia ressò aquest divendres el diari The New York Times, en una elogiosa crítica que destaca l’estil “realista”, “irònic”, “autocrític” i “de vegades càustic” de Pla. També hi ha versions en alemany, neerlandès, castellà, francès, portuguès i serbi de l’indispensable dietari de l’escriptor empordanès. L’any vinent l’editorial nord-americana Archipelago publicarà els contes de La vida amarga.
JAUME CABRÉ
De ‘Les veus del Pamano’ a ‘Jo confesso’
El mig milió d’exemplars venuts en alemany de Les veus del Pamano van estimular les traduccions de la novel·la de Jaume Cabré, un long-seller que en català ha venut més de 100.000 exemplars. Cabré, que havia publicat aquella novel·la l’any 2003, va trigar vuit anys a publicar Jo confesso, un nou fenomen internacional que ha tingut una gran acollida en castellà, alemany, polonès i francès -ha estat nominada al premi Médicis i al Femina- i serà publicat en anglès aquesta tardor per Arcadia Books, que també va comprar a la Fira del Llibre de Londres els drets de Les veus del Pamano.
JOANOT MARTORELL
El ‘Tirant’, gran novel·la del segle XV
Miguel de Cervantes no ha estat l’únic que ha salvat el Tirant lo Blanc, una de les grans novel·les cavalleresques del segle XV. Al llarg de les últimes dècades, l’obra de Joanot Martorell ha estat traduïda a l’alemany, al francès, a l’anglès, al suec, al finès, al romanès, al rus, al japonès i, curiosament, al tagàlog, la primera llengua de les Filipines.
BLAI BONET
‘El mar’, una novel·la de prestigi
Blai Bonet potser no és un dels autors més coneguts pel gran públic. Poeta, dietarista i narrador, va publicar El mar l’any 1958. La novel·la, estremidora i d’una gran bellesa, durant els últims quinze anys ha cridat l’atenció dels editors hongaresos, russos, polonesos, romanesos i serbis. Així mateix, ha estat traduïda més recentment a l’italià i al francès. Està previst que l’any 2015 l’editorial nord-americana Dalkey Archive en publiqui la versió anglesa.
Amb aquesta última, la novel·la de Bonet ja acumularà nou traduccions, una xifra que supera les sis edicions estrangeres de Cavalls cap a la fosca, de Baltasar Porcel, i que empata amb Dins el darrer blau, de Carme Riera.
QUIM MONZÓ
El trompetista que no podia deixar de trempar
Articulista i narrador, Quim Monzó és reconegut internacionalment per llibres de contes com El perquè de tot plegat -amb deu traduccions-, Guadalajara -que en té nou- i El millor dels mons -amb set-. L’illa de Maians i Mil cretins en tenen sis. Amb tot, el llibre de Monzó més versionat ha estat la novel·la La magnitud de la tragèdia, en què explicava el divertit i angoixant cas d’un trompetista que no podia deixar de trempar mai i les conseqüències funestes que aquesta particularitat li acabava comportant. Publicada en català ara fa vint-i-cinc anys, el 1989, ha estat traduïda a catorze llengües. Les quatre últimes han estat l’anglesa (2007), la grega (2011), la macedoniana (2012) i la búlgara (2012). Benzina acaba d’aparèixer en un dels idiomes que es parlen a l’Índia, el malaiàlam.
MARIA BARBAL
El llarg recorregut de ‘Pedra de tartera’
Nascuda l’any 1949 a Tremp, Maria Barbal va debutar als 36 anys amb Pedra de tartera, una novel·la de poc més de cent pàgines que ha tingut un llarguíssim recorregut en català (més de 200.000 exemplars venuts) i que ha estat traduïda a dotze llengües, entre les quals hi ha l’anglès, l’hebreu, el romanès i l’eslovè. L’any 2007 la publicació de la versió alemanya va ser tot un èxit: va superar els 100.000 exemplars.
JACINT VERDAGUER
El gran exponent de la Renaixença catalana
Mossèn Cinto Verdaguer es va convertir en el màxim exponent de la Renaixença literària catalana amb llibres com Idil·lis i cants místics (1879), Canigó (1886) i Al cel (1903). El llibre que va despertar un interès més immediat va ser L’Atlàntida (1876), que va ser traduïda al francès (1884), l’occità (1888), el txec (1981), l’alemany (1987), el portuguès (1909) i l’italià (1916). Dos anys abans de la versió castellana del 1929, per commemorar els 50 anys del poema, en sortiria una edició multilingüe.
SERGI PÀMIES
El narrador que ja no escriu novel·les
La gran repercussió de vendes de Si menges una llimona sense fer ganyotes, La bicicleta estàtica i el recent Cançons d’amor i de pluja ha mantingut l’interès d’editorials estrangeres per l’obra de Sergi Pàmies. El primer dels títols ha estat traduït a set llengües, el segon, a quatre, i el tercer ja ha sortit en francès.
JORDI PUNTÍ
‘Maletes perdudes’, una ambició recompensada
Jordi Puntí va dedicar vuit anys a escriure la seva primera novel·la, Maletes perdudes. Publicada simultàniament en català i castellà el 2010, va acumular una quantitat important de premis a obra publicada, a més de guanyar-se desenes de milers de lectors. En només tres anys de recorregut, la novel·la ja ha estat traduïda a setze llengües. Puntí ha viatjat a Anglaterra, els Estats Units, Austràlia, Alemanya i Albània per presentar-la. És una de les novel·les contemporànies més traduïdes, juntament amb Camí de sirga, de Jesús Moncada, i La ciutat invisible, d’Emili Rosales (setze traduccions).
NAJAT EL HACHMI
‘L’últim patriarca’, disponible en set llengües
Quan va guanyar el premi Ramon Llull el 2008 amb L’últim patriarca, Najat El Hachmi encara no havia fet trenta anys. La novel·la va cridar l’atenció d’editorials italianes, holandeses, franceses, angleses, romaneses i alemanyes. Fins ara ha estat traduïda a set llengües. La caçadora de cossos (2011) no ha tingut tanta sort, tot i que també es pot llegir en castellà i anglès.
Quatre curiositats poc conegudes
Conquerir l’Àsia
Puntí, Rodoreda, Baulenas i Martorell han estat traduïts al xinès. Puntí i Rodoreda també tenen versions de novel·les al coreà. Rodoreda, Llull i Sánchez Piñol, a l’hindi. I en vietnamita es pot trobar Villalonga, Porcel, Moncada... i, evidentment, Mercè Rodoreda.
Sales, repte pendent
Incerta glòria forma part del cànon de novel·les catalanes més importants del segle XX. Així i tot, la gran novel·la de Joan Sales només està traduïda al castellà, el francès i el neerlandès. Potser la nova traducció a l’anglès, que MacLehose Press publicarà al setembre, canvia les coses.
Salvador Espriu, poeta
El creador del mite de Sinera ha estat traduït a 23 llengües. El llibre amb més versions és La pell de brau -mitja dotzena-, però encara ara és sobretot conegut pel vessant de poeta, a través de llibres sencers i d’antologies. Els seus llibres de contes encara són massa poc coneguts.
La literatura que arriba
Entre les traduccions que han d’arribar els mesos vinents hi ha Jo confesso, de Jaume Cabré, Natura quasi morta, de Carme Riera, i Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, totes a l’anglès. L’altra, de Marta Rojals, serà publicada en italià a l’editorial Rizzoli.
La lògica de la rendibilitat econòmica impregna tots els àmbits de la societat i s’ha instal·lat també a les escoles. Si bé és cert que la formació de capacitats laborals és una de les missions de l’ensenyament, no ha de ser l’única. “Les últimes transformacions en el món de l’ensenyament, els vastos processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són factors que incideixen en el conreu de les que, en els països occidentals, es coneixen com a humanitats”, alerta l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).
El foment de les competències que defensen les tendències pedagògiques internacionals ha anat reduint el pes de les humanitats als currículums escolars. Evitar l’aprenentatge memorístic -com reclamen aquestes tendències- no tindria per què significar la desaparició d’aquests sabers. Però les teories pedagògiques més radicals, com les del nord-americà Roger Shank, afirmen, fins i tot, que les matèries “que no seran útils en la vida real, com la literatura, la història o la filosofia” haurien de desaparèixer dels currículums, perquè ja són a internet.
Partint del títol del manifest de l’escriptor italià Nuccio Ordine, es defensa La utilitat de l’inútil i es reivindica el manteniment dels sabers humanistes a l’escola, a la universitat i a la vida. A través de l’opinió de sis experts, heus aquí cinc motius -d’entre els molts possibles- pels quals les humanitats són útils.
1 Eduquen la identitat
La lectura profunda educa la concentració i el carácter
“L’humanisme no és tant el coneixement dels clàssics com el domini de la lectura lenta, reposada, profunda”, afirma l’educador i doctor en filosofia Gregorio Luri. Bon coneixedor de la realitat a les aules, Luri aposta per aquest tipus de lectura “humanista” com una “gran eina” per “educar l’atenció i el caràcter”, fomentant “la capacitat de concentració” dels alumnes. Per això, Luri reclama “una didàctica de la lectura que avui no hi ha” a les escoles, que entengui els llibres “no com a entreteniment” -els adolescents els substituiran per altres entreteniments al seu abast- sinó com a eina per forjar el caràcter.
“La literatura ens sofistica”, coincideix el filòsof Daniel Gamper, i assenyala que aquesta sofisticació educa els sentiments. “Quan sofistiquem el nostre vocabulari a través de la literatura, sofistiquem els nostres sentiments i emocions perquè podem matisar més el que sentim i pensem”, detalla. La història, un altre dels sabers humanistes, “ens ajuda a construir la nostra identitat”, afegeix Gamper. “La història és l’espai d’aprenentatge de la humanitat” i si els nens no l’estudien, existeix el perill de repetir-la. “Si aprenem que els drets que tenim ara són fruit de lluites passades, encara els valorarem més”, afegeix. El filòsof Xavier Antich hi coincideix. “Res no pot substituir les humanitats en l’aprenentatge de la complexitat de la vida individual i col·lectiva, privada i social, ètica i política”, raona Antich.
2 Fomenten la creativitat
Per tenir una mirada nova sobre una cosa cal haver-la treballat
Davant de les tesis pedagògiques que defensen l’interès de l’infant com a únic motor del seu aprenentatge, Luri defensa tot el contrari. “El coneixement és el motor més important de l’interès i també de la creativitat”, assevera. “Si vols ser creatiu en la cuina, primer fes moltes hores de cuina”, posa d’exemple. Els gurus dels nous mètodes pedagògics internacionals defensen que l’escola ha de fomentar principalment la creativitat dels alumnes, com una capacitat indispensable per ser competitius en la societat del coneixement. “La creativitat és la capacitat de tenir una mirada inèdita sobre algun problema -segons Luri-, però per arribar-hi primer cal tenir dades sobre el problema i un tracte assidu amb ell”. Per Luri, “la mateixa ambició de coneixement et porta a la creativitat: si t’agrada molt llegir, acabaràs escrivint”.
3 Forgen l’esperit crític
El saber aporta capacitat per prendre distància i reflexionar
Una altra de les competències que es demana als alumnes d’avui és el “pensament crític”, i els experts coincideixen que no hi ha res que el fomenti més que els coneixements humanistes. “Aporten capacitat de pensar, reflexionar i prendre distància de les coses”, diu el filòsof Josep Ramoneda. Antich també destaca la importància d’aquests sabers per desenvolupar “la capacitat subtil de construir sentit en el que ens envolta; en la formació del criteri propi”. Les humanitats, afegeix, “no són una llista de coses que calgui saber”, sinó “una lliçó irreemplaçable per esdevenir, en l’horitzó d’una humanitat més lliure, més justos, més comprensius i més crítics”.
Per Ramoneda, una de les aportacions més importants de la cultura humanista és la mirada reflexiva: “Fa que siguem capaços de controlar i governar el vertigen tecnològic actual”. “Les competències que donen les humanitats són fonamentals per fer un ús adequat de l’arxiu immens que és internet”, remarca. Una capacitat de distanciar-se i avaluar que cal aplicar també a la ciència. “La ciència parteix del principi que tot el que es pot fer es fa, però no tot el que es pot fer és bo que es faci, ¿qui posa els límits?”, apunta Gamper. I atribueix a la mirada humanista aquesta capacitat reflexiva sobre la ciència. “No es tracta de contraposar humanisme i ciència, no són excloents, sinó que cal una concepció més renaixentista”, subratlla, que uneixi una bona formació científica i una bona formació humanista.
4 Donen capacitat de lideratge
Les humanitats ens capaciten per ser competitius al mercat laboral
“Les humanitats permeten tenir un coneixement aprofundit de la condició humana, la qual cosa és indispensable per poder governar, per poder desenvolupar correctament funcions de lideratge i de direcció de persones en empreses i organitzacions no lucratives”. El filòsof i teòleg Francesc Torralba subratlla els beneficis que comporta l’estudi de les humanitats, fins i tot en un context marcat per l’utilitarisme acadèmic. “No és estrany que en alguns màsters de direcció d’empreses les humanitats tinguin un paper rellevant”, argumenta Torralba. “Qui ha llegit Shakespeare, entendrà, molt a fons, les turbulències emocionals que tenen lloc en qualsevol comunitat humana, i qui ha llegit Maquiavel entendrà com ningú les lògiques i les perversions del poder”, afegeix el director de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull (URL).
A més del lideratge, el mercat laboral actual reclama versatilitat i saber-se reinventar constantment al llarg de la vida, una qualitat que es conrea a través dels sabers menys especialitzats, apunta Gamper. “És la rendibilitat d’allò aparentment inútil”, afirma el filòsof. I argumenta que “tot i no ser tangible” ni quantificable és una utilitat “fins i tot des del punt de vista mercantil”. “La cultura és un bé de primera necessitat, que no vol dir que sigui promesa de res, però una persona culta juga -també al mercat laboral- en millors condicions que una d’inculta”, coincideix Ramoneda.
Xavier Antich nega que els sistemes pedagògics que releguen les humanitats estiguin pensats per economistes, sinó per “tecnòcrates i buròcrates”. “En els països en què els sistemes educatius estan regits per criteris pragmàtics i per una visió que prioritza els resultats econòmics, les humanitats tenen un lloc privilegiat”, assevera. I és que, segons Antich, les humanitats ens ensenyen “com poques coses a la vida a ser capaços de fer front a situacions pràctiques de certa complexitat, a ser subtils en l’anàlisi de situacions quotidianes, domèstiques i laborals; a assumir reptes professionals imprevistos”. “Poques coses hi ha que serveixin per proporcionar una diferència qualitativa essencial entre professionals d’altres matèries igualment formats”, conclou.
5 Eviten les desigualtats
Denigrar la formació humanista alimenta l’escletxa social
“Hi ha una racionalitat cada cop més lligada a la rendibilitat, que ha anat colonitzant tots els espais de l’experiència. Sembla que qualsevol espai de l’experiència que no respongui adequadament als criteris economicistes queda relegada o directament neutralitzada. L’empobriment, en nom de la rendibilitat, és evident”. La reflexió, de la filòsofa Marina Garcés, reflecteix com els criteris economicistes han poblat els currículums educatius, enfocats a les competències pràctiques i a les disciplines que tenen més sortida en el món laboral. Per Garcés, no defensar les humanitats és un dels factors que més alimenten la creixent desigualtat. “Pateixo pel fet que l’accés al patrimoni i llegat de la humanitat tornarà a quedar en mans d’aquells que puguin buscar-lo o accedir-hi, ja sigui per la disponibilitat de temps o diners”, raona aquesta filòsofa. “Una de les conseqüències més greus d’aquest abandonament de les humanitats és que és un factor que contribueix a l’augment de la desigualtat econòmica i cultural, i en últim terme, també social”.
Francesc Torralba també reflexiona sobre el regnat de l’economicisme. “Aquesta ideologia en la qual el guany és l’únic que compta ens condueix a la destrucció dels vincles humans, a l’explotació de joves molt qualificats, a la imparable deslocalització de les empreses, a l’erosió indiscriminada de l’entorn natural, a l’explotació de grups vulnerables”, raona Torralba. “L’estudi de les humanitats i, en particular, de la filosofia, permet posar entre parèntesis aquesta ideologia que ha calat fins al moll de l’os en el nostre imaginari; permet sotmetre-la a crítica, prendre’n distància i copsar que, a més a més del benefici material, hi ha altres béns, molt més rellevants per a la persona”
"T’adones que cada paraula, cada llàgrima teva pot ajudar altres dones, i ja no ets una víctima. A mi quan m’han faltat les forces i he desitjat morir-me, les dones que creuen en mi m’han donat força per tirar endavant."
Combat la por a través del periodisme i la denúncia, i busca així acabar amb la impunitat que encara hi ha amb els abusos sexuals. Jineth Bedoya és colombiana, periodista i activista a favor dels drets de les dones. Ha estat guardonada amb el Premi Mundial al Coratge Periodístic per la seva tenacitat i el seu coratge. La seva vida va canviar radicalment fa 14 anys, quan, arran d’una investigació periodística que feia a Colòmbia, la van segrestar, torturar i violar. Col·labora amb Oxfam Intermón i gràcies a aquesta entitat ha estat a Barcelona per donar veu a la campanya Violaciones y otras violencias.
Vostè denuncia que a Colòmbia la freqüència d’actes de violència sexual entre el 2001 i el 2009 donava una xifra de sis dones atacades cada hora. És esgarrifós.
Sí, va ser el període més crític pel que fa a la violència en general al país i a la violència contra les dones en particular. Es va dir que a partir del 2009, quan el govern colombià va començar polítiques contra les FARC i contra els paramilitars, la situació havia millorat.
I és veritat, la situació ha millorat?
La situació de violència ha millorat, però les agressions contra les dones no, segueix sent una situació molt crítica.
Què fa falta perquè aquesta situació millori?
Un compromís de l’estat. Hi ha factors que alimenten aquesta violència. El primer és la impunitat. El 98% dels casos d’agressió que hem documentat han quedat impunes, sense cap tipus de procés judicial. El segon factor és que l’estat no està fent complir la llei, ni la policia, ni les autoritats, ni el ministeri de Salut. I el tercer factor és que el país no s’ha conscienciat que la violència sexual és un crim, no es veu així, es percep com una lesió personal.
Per què les dones són sempre objecte de violència en els conflictes armats?
Perquè destruint les dones es destrueix l’espina vertebral de la societat. Si malmets la dignitat d’una dona malmets tota la seva família, tot el poble, tota la societat. A Colòmbia la descomposició social del país existeix perquè s’ha fet molt mal a les dones. Els homes armats saben que fan més mal violant que disparant un tret. Això passa a Colòmbia però també a Síria, a Egipte, en general a l’Àfrica...
A vostè la van segrestar l’any 2000. La van torturar i violar perquè com a periodista investigava massa.
Sí. Aquell era el moment àlgid del conflicte armat a Colòmbia. Jo acabava de descobrir una xarxa de tràfic d’armes que estava liderada pels militars i la policia del país, que davant l’opinió pública eren els bons. En realitat venien molt armament a la guerrilla i als paramilitars. Quan estava a punt de publicar el reportatge em van segrestar.
Com la va afectar aquell atac?
Em va canviar radicalment. Em vaig quedar morta en vida. Una violació és l’agressió més forta que pot patir una dona, i jo durant nou anys vaig guardar silenci. Fa cinc anys vaig decidir explicar-ho i va ser llavors quan la meva vida va fer un tomb. Parlar em va fer entendre que les dones no tenen veu, no volen parlar de la violència. I això s’ha convertit en una lluita per a mi. He deixat la vida personal de banda i estic totalment entregada a aquesta lluita per donar veu a les dones.
Què va passar amb els seus agressors?
Res. És molt trist aixecar-se cada dia al matí sabent que el teu cas ha quedat impune, que els teus agressors estan lliures, prenent copes o fent mal a altres dones. És molt dolorós.
¿Ha seguit exercint el seu ofici sense pressions?
Sí. Vaig tornar a treballar a la redacció al cap de 15 dies del segrest, i des de llavors no he parat mai. El periodisme és el meu oxigen.
Viu amb por?
És molt difícil no tenir por quan surts de casa i t’esperen cinc escortes en dos cotxes blindats. Visc custodiada, sense intimitat. Sento por i també impotència.
¿S’ha plantejat deixar de viure a Colòmbia?
No. Ja des del primer dia després de l’atac vaig decidir quedar-me a Colòmbia.
Es defineix com a supervivent, no com a víctima.
Quan mires enrere i veus tot el camí que has recorregut, amb tant dolor, no et pots seguir veient com a víctima. T’adones que cada paraula, cada llàgrima teva pot ajudar altres dones, i ja no ets una víctima. A mi quan m’han faltat les forces i he desitjat morir-me, les dones que creuen en mi m’han donat força per tirar endavant.
¿Té por que el procés de pau al seu país acabi no condemnant els que han comès violència sexual?
Sí. Tenim molta por pel que pugui passar en aquest procés. El cinquè punt de la negociació és el que fa referència a les víctimes i no hi està inclosa la violència sexual. La negociació s’està fent amb homes que han violat i que rebran un indult, creiem que això no pot ser i que encara estem a temps de canviar-ho. Estem pressionant molt perquè entenem que la violència sexual ha sigut un crim de guerra a Colòmbia.
