Els préstecs concedits pel Fons Monetari Internacional a Grècia i Irlanda posen de manifest la complexitat del sistema econòmic mundial i la influència d’organismes financers. Però per poder entendre el caràcter (i les implicacions) d’aquestes ajudes, hem d’entendre la naturalesa i la història del mateix FMI.
L'FMI ha aprovat préstecs milionaris per rescatar Grècia, Irlanda i Portugal
La delicada guerra freda
La lluita per l’hegemonia mundial entre les dues superpotències, els EUA i l’URSS, liquidà l’esperit antifeixista que havia fet possible la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 i situà l’FMI i el BM sota control nord-americà. La raó d’aquest control és molt senzilla: el Fons es finança amb diners públics, diners dels contribuents del països membres, però el control d’aquests diners (i de l’FMI en general) queda en mans del grup de països desenvolupats, on destaca per sobre de tots els EUA, únic país amb dret de vet efectiu.
L’objectiu de l’FMI era evitar que es repetís una altra Gran Depressió, a més d’estabilitzar el sistema monetari internacional i equilibrar la balança de pagaments. Per assolir aquesta fita, l’economista britànic J. M. Keynes, un dels primers ideòlegs de l’FMI i participant a Bretton Woods, proposava combatre la recessió amb la intervenció de l’estat en l’economia per estimular la demanda. D’acord amb això, el paper de l’FMI hauria de ser concedir préstecs als països amb problemes per estimular aquesta demanda.
Un dels grans èxits de l’FMI va ser la seva intervenció a l’Espanya franquista a les acaballes dels anys cinquanta, amb l’enviament de tres missions d’assessors del Fons que participaren en l’elaboració del Pla d’estabilització del 1959, un pla que va comportar l’abandó definitiu de l’autarquia i la liberalització de l’economia espanyola. L’FMI, conjuntament amb els EUA i altres organismes financers internacionals, van concedir una ajuda econòmica valorada en més de cinc-cents milions de dòlars, dels quals el govern de la dictadura només en va necessitar setanta-quatre, gràcies a una ràpida reactivació econòmica. El “cas espanyol” serà presentant pel Fons com a model per a altres països, oblidant que l’economia espanyola sortia del coma profund dels anys quaranta i cinquanta, però tenia un enorme potencial, tal com demostraven els indicadors econòmics dels anys trenta.
El tomb neoliberal dels vuitanta
Amb el pas del temps (i més concretament arran de la revolució conservadora encapçalada pel president dels EUA Ronald Reagan i per la primera ministra britànica Margaret Thatcher) les recomanacions i les propostes de l’FMI s’han desplaçat des de posicionaments keynesians (el mercat necessita regulacions per tal d’assegurar el seu funcionament correcte i els estats han d’emprendre polítiques expansives per estimular l’economia) cap a postulats neoliberals (el mercat lliure és el pilar fonamental de l’economia i els estats han de reduir el dèficit i cedir terreny a l’acció dels mercats).
L’evolució de l’economia mundial, amb l’esclat del problema del deute extern als països del Tercer Món al començament dels anys vuitanta i l’enfonsament del “socialisme real” al final de la mateixa dècada, va situar l’FMI i els països capitalistes més rics —agrupats inicialment en el G-7— en una posició d’avantatge pel fet de concedir crèdits als països econòmicament endeutats, i políticament febles, a canvi de l’adopció de polítiques econòmiques liberalitzadores favorables als interessos de les potències occidentals. Aquesta liberalització dels mercats internacionals, de la mateixa manera que havia succeït en el cas de l’imperi Britànic a mitjan segle XIX, afavoria principalment l’economia més forta del segle XX, en aquest cas la dels EUA.
Més de seixanta anys després de la seva fundació, en termes generals, l’FMI no ha complert la seva missió original. Les seves receptes ni han evitat les crisis econòmiques i financeres, ni han ajudat a bona part dels països intervinguts (especialment els més pobres) a millorar les condicions de vida de la majoria de la població. Molt a prop nostre, l’FMI, juntament amb les institucions europees (Consell Europeu, Comissió Europea i Banc Central Europeu), pressiona per a l’adopció de polítiques d’austeritat a Grècia i Irlanda, i en altres països perifèrics de l’eurozona (Portugal, Espanya), amb el pretès objectiu de calmar els mercats financers.
Tanmateix, aquest últim és un concepte contradictori: l’expressió “mercats financers” acostuma a fer referència a entitats bancàries que no actuen d’acord amb les regles del mercat lliure. Tal com explica el professor Vicenç Navarro: “Si els mercats financers fossin mercats de veritat (i, per tant, hi hagués competitivitat i risc en el seu comportament), els bancs haurien d’absorbir les seves pèrdues en inversions financeres fallides”. La realitat, però, és molt diferent: aquests bancs, en comptes d’assumir les pèrdues per haver fet una operació arriscada (com podria ser la compra de bons de l’Estat grec o irlandès), s’asseguren el cobrament del deute gràcies a institucions com l’FMI, que d’una banda presta diners als estats i d’una altra imposa els anomenats “plans d’austeritat” (reducció de la despesa social en serveis públics). El resultat final no deixa de ser curiós. En paraules del mateix Vicenç Navarro, l’FMI provoca “la transferència de fons de les classes populars als bancs”.
Les pressions (i les implicacions) que acompanyen els préstecs de l’FMI, tal com havia succeït amb els països pobres, limiten la sobirania dels estats i subordinen les institucions democràtiques al centres de poder financer; fets que ens porten a la memòria l’inquietant enunciat del premi Nobel d’economia Gary Becker:“El mercat és l’estat natural de la humanitat, la democràcia és un estat històric: si un dia hi ha un xoc d’interessos entre el mercat i la democràcia, s’haurà de pensar de cancel·lar-la”. Així, les pressions polítiques de les entitats financeres i els atacs especulatius dels grans inversors sobre determinats països dibuixen un escenari econòmic que ens recorda, tal com afirmava el personatge de Don Licio Lucchesi a la tercera part d’El padrí, que “les finances són una arma, i la política és l’art de saber quan disparar aquesta arma” .
Cronologia
- 1944: Neix l’FMI i el BM com a conseqüència dels acords de la conferència de Bretton Woods (EUA) per redreçar la situació econòmica mundial i evitar noves recessions a escala global.
- 1974: Amb motiu de la crisi del petroli del 1973, l’FMI concedeix préstecs als països importadors per finançar els pagaments de petroli.
- 1981: S’inicia el mandat del president Ronald Reagan als EUA. La revolució conservadora a escala política està en marxa.
- 1982: Esclata la crisi del deute extern amb els denominats “països en vies de desenvolupament”. L’FMI, per tal d’assegurar el pagament del deute, concedeix nous crèdits a canvi de la imposició dels plans d’ajust estructural.
- 1989: Cau el mur de Berlín i s’inicia el període d’influència de l’FMI als països europeus de l’antic bloc socialista.
- 2001: Les polítiques neoliberals practicades a l’Argentina, amb el suport de l’FMI, porten a la crisi del “corralito”. Al començament de l’any 2006, l’Argentina cancel·la tot el seu deute sota el mandat de Néstor Kirchner, el qual denuncia que l’actitud de l’FMI ha provocat patiment i injustícia.
- 2005: El Brasil cancel·la el seu deute amb l’FMI. Aquest fet, segons el president brasiler Lula da Silva, dóna sobirania al país i li permet caminar amb les seves “pròpies cames”.
- 2007: Comença l’actual crisi econòmica internacional amb la crisi de les hipoteques subprime i la crisi financera als EUA. L’FMI reconeix el seu fracàs a l’hora de detectar la crisi.
- 2010: Es duen a terme rescats financers, amb préstecs dels països de l’eurozona i de l’FMI, a Grècia i Irlanda per les seves dificultats econòmiques.
Amb tot, es diu que a Europa qui decideix és la Troika, és a dir la Comissió europea, el Banc Central europeu i l'FMI. Per a conèixer com es consuma aquest poder i què és la Troika: http://www.publico.es/internacional/456424/quien-es-la-troika
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada