LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ A TRAVÉS DELS INFANTS

MÉS VISIBILITAT A L'ESPORT FEMENÍ PER A MOSTRAR EL SEU ÈXIT ESPORTIU I NO EL FÍSIC

 Les jugadores de voleibol platja en un partit dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, Doaa Elghobashy de l'equip egipci i Kira Walkenhorst, de l'equip alemany 

Esport femení: què mires?

BERTA VILANOVA Barcelona Actualitzada el 13/08/2016 20:19 ara.cat

“Jo els treia el burca i les posava de quatre potes mirant a São Paulo”, tuitejava un aficionat a l’esport fa una setmana, en referència a la imatge que es va fer viral de les dues jugadores de voleibol en un partit dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro que va cridar l’atenció dels seguidors pel contrast en la vestimenta. La jugadora alemanya, Kira Walkenhorst, duia un top i una calceta, mentre que la de l’equip egipci, Doaa Elghobashy, portava unes malles, una samarreta llarga i un vel que li tapava el cap. Aquest és només un tuit d’entre molts d’altres que es van fer, la majoria, criticant que l’esportista egípcia hagués d’anar vestida així per jugar un partit de voleibol a la platja. En un article publicat al diari El español, la periodista Patricia Morales va escriure: “En totes les publicacions que he vist a Twitter que criticaven la diferència entre una jugadora i l’altra ningú ha fet referència a la jugada [...]. El que fa enfadar el públic que mai ha vist un partit de voleibol de platja és veure algú tapat fins al cap que no ensenya el cul perquè puguin delectar-se”. La periodista també al·legava que, en canvi, no s’hagués fet cap crítica a la jugadora d’esgrima dels Estats Units, que també competeix als jocs d’enguany amb el jihab, Ibtihaj Muhammad, que ha declarat estar molt orgullosa de portar vel, ja que és una manera de reivindicar la seva cultura.

La periodista i codirectora del màster de gènere i comunicació de la UAB, Isabel Muntané, considera que aquesta actitud és una forma d’infantilitzar les dones. “Es tracta la dona donant per fet que està sotmesa a fer allò que li diuen i que no té capacitat de decisió. Algú els ha preguntat a aquestes dones si anaven vestides així perquè volien?”, diu Muntané. La jugadora de voleibol professional Patricia Llabrés, que actualment juga a l’equip de l’Haro La Rioja Voley, de la Superlliga espanyola, afirma que per ella no és cap problema haver de vestir amb calcetes i top. “Si trobem que un any l’equip de roba que ens donen no és còmode per jugar, ens queixem -explica-. El voleibol de platja sempre ha estat un esport molt vist perquè les noies anaven amb calceta, per això deu haver impactat veure algú tapat. Però cada país pot vestir com vulgui. Al Brasil, per exemple, porten una calceta més petita”. La jugadora explica que està totalment permès jugar amb jihab i que hi ha marques, com Hammer, que fabriquen vels especials per competir per a les jugadores que el vulguin utilitzar.

El vel causa polèmica en el món dels esports des de fa anys, ja que cada vegada hi ha més esportistes dones provinents de països musulmans -abans era un món reservat només als homes-. Va ser el cas, per exemple, de la judoka Wojdan Shaherkani, l’any 2012 a Londres, una de les primeres dones saudites que participava en els Jocs. Tot i que finalment va aconseguir poder competir amb un jihab especial, d’entrada la Federació de Judo no ho permetia. Les normes de vestimenta varien segons l’esport. En el cas del futbol, per exemple, la FIFA va permetre jugar amb vel el 2012, però anys enrere ho havia prohibit. En canvi, en altres esports com el rugbi o el taekwondo ja fa més temps que està permès.

El paper dels mitjans

Muntané opina que la polèmica de la imatge de les jugadores de voleibol ha sorgit també pel contrast de cultures. “S’ha parlat d’ella perquè és una dona que professa una altra religió. Si no, ¿com és que s’ha permès als mitjans de comunicació fer tot tipus de comentaris masclistes de les dones occidentals durant els Jocs de Rio?”. Muntané, que està analitzant la cobertura que s’està fent dels Jocs d’enguany, assegura que els mitjans estan tenint un paper “vergonyós” i en algun cas està tenint conseqüències. Com a exemple, explica el cas del director del diari italià Quotidiano Sportivo, Giuseppe Tassi, que va ser acomiadat després de publicar un titular en què es referia amb el terme “grassonetes” a tres arqueres italianes que participen en els Jocs. “El trio de les grassonetes voreja el miracle olímpic”, deia sobre Guendalina Sartori, Lucilla Boari i Claudia Mandia. De fet, hi ha molts exemples en què mitjans de comunicació han fet referència al cos o a la vestimenta de les esportistes en comptes de cenyir-se a comunicar els seus resultats esportius. Entre molts altres casos, hi ha el del diari Marca, que en un tuit es va referir a Teresa Almeida, la portera de la selecció d’handbol d’Angola així: “Mesura 170 centímetres i pesa 98 kg. Una portera d’handbol sense complexos”. Amb una emoticona d’una hamburguesa i de patates fregides. El Mundo va fer un article titulat: “La llista de ties bones internacionals dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro” i al subtítol: “Que no s’acomodin les models, aquests jocs olímpics vénen forts de sex appeal ”, que després va canviar per: “La llista d’atletes olímpicament atractives”. O el Chicago Tribune que tuitejava: “La dona d’un jugador dels Bears ha guanyat avui una medalla de bronze als Jocs Olímpics de Rio”. Per què la “dona de” i no la tiradora dels Estats Units Corey Cogdell?, o el cas de la gimnasta mexicana Alexa Moreno, a la qual també es va dir grassa en moltes ocasions, en aquest cas pel públic: “No nego la fortalesa d’Alexa Moreno però és un fet que el seu físic deixa molt a desitjar”, deia un dels tuits. “Ho canvien i es queden tan tranquils -diu Muntané-. Si aquestes dones estan als Jocs Olímpics, és perquè s’ho han guanyat. Per què no podem veure això i ens fixem en si porten massa roba o massa poca? Qualsevol comentari masclista és bo, abans de reconèixer la seva vàlua”.

Tot i que les dones representen el 45% dels esportistes que participen en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro, els homes tenen tres vegades més espai en els mitjans de comunicació. La dada surt d’un estudi de la Universitat de Cambridge que ha analitzat més de 160 milions de paraules de diferents articles i missatges a les xarxes socials. Segons la recerca, les paraules més utilitzades per referir-se a les dones esportistes són edat, major, embarassada, casada i soltera. Els verbs que els acompanyen són competir, lluitar i participar. En el cas dels homes és diferent. Ràpid, fort, gran, real i fantàstic són les paraules més utilitzades, i guanyar i dominar, els verbs.

La lluita per un tractament respectuós de la imatge de les dones als mitjans de comunicació suma cada vegada més iniciatives. L’última ha sigut la creació de l’Observatori Llatinoamericà de Gènere dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. L’objectiu és fer una radiografia de l’escenari comunicatiu real. “Amb menys d’una setmana hem rebut més d’un centenar de denúncies de més de 30 mitjans, sobretot d’Amèrica del Sud, però també espanyols. La majoria fan referència a comentaris que tracten la dona com a objecte sexual, com ara llistes de les esportistes més sexis o més hot ”, explica Bárbara Duhau, coordinadora general i responsable de comunicació de l’Observatori. “Els esports, com altres activitats, s’atribueixen als homes perquè impliquen utilitzar el cos com un instrument de força i no només de reproducció. És per això que a la dona esportista sovint se la desvalora i se l’associa a qüestions de sensibilitats, relacions familiars o cura del cos”.

Per canviar això, Duhau considera que cal donar més visibilitat a les atletes i als equips femenins. “En general, el problema més greu és que es dedica molt pocs minuts a cobrir l’esport femení”, afirma. I també és essencial que el focus de la notícia estigui posat en els seus èxits esportius i no en el seu físic. “Aquestes recomanacions semblen senzilles però en la majoria dels casos no es compleixen, i només així s’estaria fent una gran feina per evitar el sexisme informatiu”.

Font: ara.cat/estiu/Esport-femeni-Que-mires

ARA QUE SOM EN PLE ESTIU: REPRESENTAR LA LLUM, LA GRAN FASCINACIÓ DELS ARTISTES

Detall de Las Meninas o La Familia de Felipe IV, Velázquez, 1656

Detall de Las hilanderas o la faula d'Aracne, Velázquez, 1957

La llum és la poesia i la il·lusió de la vida, com en la romàntica Leyenda de Gustavo Adolfo Bécquer, "El rayo de luna", fugissera com l'amor.

Diego Velázquez  aconseguí ser el pintor que millor representà la llum i l'aire de l'Edat Moderna amb dots d'il·lusionista, com ho demostrà amb "Las Meninas", arribant a ser una rara "invenció" sense antecedents ni conseqüents en la història de la pintura.

Noces jueves al Marroc, E.Delacroix, 1839

Pluja,vapor i velocitat. El gran ferrocarril de l'oest, Joseph Tallord William Turner, 1844

Eugène Delacroix, després de conèixer a Anglaterra la pintura lumínica de Turner, realitzà un viatge a Marroc i Algèria que va transformar la seva concepció de la pintura descobrint allí l'enlluernadora llum i color dels seus paisatges, les seves gents, la sensualitat i el misteri, sensacions intenses que es reflectiren en tota la seva obra posterior.

Les roques, Corot, 1828

Per Jean-Baptiste-Corot, pare del plein air, són els efectes lumínics els que confereixen de poesia a la pintura. Mentre que el també naturalista Theodore Rousseau  captava la llum i l'atmosfera com un científic, Corot  preferia iluminar els seus paisatges amb espectaculars contrallums que ho envoltaven tot en una atmosfera poética. En el seu primer i més llarg viatge a Itàlia, entre 1822 i 1825, Corot va descobrir els efectes de la rotunda llum meridional a Roma i els seus voltants i, més encara, a Tívoli i, més al sud, a la vora de Nàpols.

Platja de Portici, Marià Fortuny, 1874

Un altra viatge que influí en la pintura va ser el que Marià Fortuny realitzà el 1860 a Marroc ,per encàrrec de la Diputació de Barcelona per a fer la documentació gràfica de la Guerra d'Àfrica. Allà la seva retina va captar l'exotisme, la llum i els colors d'Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d'aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista i el seu llenguatge va fer un gir i es va tornar més vigorós i expressiu. En l'etapa final de la seva curta vida, a l'estiu de 1874 pintà a Portici (Nàpols)  cercant el mar i la llum mediterrània, que anticipà ràpidament als impressionistes.

Patio de la Alberca, Santiago Rusiñol, 1895

Santiago Rusiñol va seguir el camí del sud, el 1887, rere les passes de Fortuny en la primera de les cinc estades a Granada. I sobretot en la segona , el 1895, va ser on va anar reveure la llum i el paisatge que l'havien seduït ja abans que les boires parisenques, del seu viatge amb Enric Clarassó i deprés Ramon Casas a París , el 1888 i 1889. Rusiñol va sentir la necessitat de banyar-se i ofegar-se de llum.

El sembrador, Van Gogh, 1888

També  Van Gogh posseí aquest afany per la llum del sud, esperant compartir-lo amb Gauguin a inici de la tardor, després de l'estada durant tot el 1888 a la provença francesa d'Arle. Allí, li hagués agradat a Van Gogh crear un projecte somniat, el de fundar una comunitat d'artistes.


La llista seria llarga per a incloure tots els artistes que s'ha sentit seduïts per la llum i, sobretot, la llum en plenitud i esplendor màxima  del sud. Aquest sud lumínic és el que tan bé descriu el periodista expert en paisatges, Eliseu T. Climent, en la revista de muntanya Vèrtex. La llum que ho descobreix i ho amaga tot amb la seva resplandor.

Bibliografía i webgrafia:

- "Vèrtex", no 264,, Gener i Febrer 2016, Federació d?Entitats Excursionistes de Catalunya, Federació Catalana d'Alpinisme i Escalada.

Fernando Checa en "Velázquez. Obra completa"

Precedents artístics de l'Impressionisme, en aquest mateix bloc

Eugène Delacroix a la Viquipèdia

Jean-Baptiste-Camille Corot. La representación de la luz en la pintura del Museo Thyssen-Bornemisza

Jean-Baptiste_Camille_Corot a la Viquipèdia

Vicent Van Gogh a fons a la Viquipèdia

Paisatges i Escenaris de Santiago Rusiñol, de Vinyet Panyella

Connexions entre Fortuny i Rusiñol

L'ALTA MUNTANYA JA ATREIA ELS NOSTRES AVANTPASSATS DE LA PREHISTÒRIA

Podríem dir sense rigor, amb  els ulls i sentiments de la humanitat del segle XXI, que les muntanyes sempre han atret a l'home?  Ja sigui per la seva imponent magestuositat, espiritualitat, revelació de l'home davant de la cruesa de la naturalesa, autenticitat de la vida o per què la muntanya ofereix més del que hom pot creure, l'alta muntanya ha donat refugi a la història.

Un estudi arqueològic, durant 10 anys, de la UB i altres col·laboracions científiques (Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC) i  Centre National de la Recherche Scientifique de França)  al Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici, ha testimoniat vida humana a l'alta muntanya des de fa almenys 10.700 anys.

La majoria dels jaciments identificats, 221, són restes arquitectòniques a l'aire lliure: murs, tancats i possibles estructures d'habitatges, molts dels quals estan interrelacionats formant assentaments complexos. La resta són recers naturals que van ser utilitzats per refugiar-se. Finalment, hi ha un petit conjunt de cercles de pedra que podrien representar monuments funeraris, tot i que de moment no se n'ha excavat cap.

La troballa de 344 vestigis, entre els quals destaquen ganivets de sílex, ceràmiques, restes de fogueres i diverses estructures arquitectòniques de pedra, confirma que "l'alta muntanya no era, en contra del que es creia fins fa poc, un ambient estrany per als humans", comenta a aquest diari Ermengol Gassiot, professor de la UAB i coordinador del projecte. És un resultat conseqüent, afegeix Gassiot, amb el descobriment recent de diverses restes arqueològiques als Alps, la més famosa de les quals és Ötzi, una mòmia trobada el 1991 al Tirol a una alçada superior als 3.000 metres.  Els vestigis es troben principalment als circs glacials i a les valls secundàries del parc, pròxims a rierols, rius o llacs.  L'any 2001, per exemple, no hi havia cap registre arqueològic de la zona estudiada. "La percepció que les zones de muntanya eren simples reserves naturals, poc atractives per als humans, no era correcta", afegeix Gassiot. L'investigador destaca que fins i tot, gràcies a la troballa de minerals, s'ha constatat que les poblacions pirinenques tenien contactes amb altres pobles de les valls de l'Ebre i fins i tot del Roine.

IMPLICACIÓ HUMANA EN LA DESAPARICIÓ DEL BOSC

"La majoria dels registres es localitzen per sobre de l'actual límit superior del bosc, dins o molt a prop de zones de pastura. Aquest fenomen reafirma la vinculació de l'ocupació humana del territori amb les pràctiques ramaderes i, alhora, obre la incògnita sobre quin grau de responsabilitat han tingut els humans en l'existència dels prats a més de 2.200 metres d'altitud", explica Gassiot.

Com detectar les empremtes arqueològiques no és fàcil, els investigadors han rastrejat la superfície del parc dividint-la en transsectes i, complementàriament, "han fet servir sistemes de detecció remota (LIDAR), mapes ortofotogràfics i fotografia aèria. Les dades obtingudes s'han projectat en un Sistema d'Informació Geogràfica del patrimoni arqueològic del parc nacional, que en facilita la gestió i l'anàlisi", destaca la UAB en una nota informativa.

A GRAN ALTITUD

El fet que la majoria de les restes siguin a les zones més elevades ha sorprès els investigadors: 165 es troben entre 2.200 i 2.400 metres d'altitud, una zona que només suposa el 25% del parc. També entre 2.400 i 2.600 metres n'hi ha 69. També destaca el descobriment de 69 jaciments, sovint de grans dimensions, ubicats en tarteres (zones d'acumulació de roques a la base de les muntanyes), un tipus de terreny a priori poc amable per a l'assentament humà.
En total, les dates registrades suggereixen una ocupació humana continuada al territori des de fa uns 10.700 anys. Destaca, però, l'elevada presència de jaciments de finals del Neolític, entre fa 3.400 i 2.300 anys abans de Crist, mentre que en els 2.000 anys posteriors, durant tota l'Edat de Bronze i de Ferro, es constata una reducció important.
La recerca continua per ampliar el nombre i l'extensió de les excavacions. Al mateix temps, els investigadors han ampliat l'estudi de prospecció de superfície al Pirineu aragonès i és molt possible que també ho facin a l'andorrà.

La història és un cercle que esperem que mai es trenqui.

Font: Els humans van ocupar Aigüestortes des de fa almenys 10.000 anys

LES JOVES ESTRELLES DE L'ESCALADA AL ROCÒDROM

LES MERAVELLES DEL MÓN MENUT QUE NO PODEN VEURE ELS NOSTRES ULLS

S'HAN PERDUT ELS PRINCIPIS DE SEGURETAT EN LES GUERRES. ON SÓN ELS DRETS HUMANS?

Metges Sense Fronteres i el seu director general, Joan Tubau, denuncien que en els conflictes actuals no es preservin les zones de seguretat i que els inocents en surtin desprotegits. Sembla que la globalització i la crisi económica mundial ho permeti tot: abaixar sous i drets laborals, explotar els treballadors, malmetre el medi ambient, enganyar els ciutadans amb demagògiques i neoliberals promeses d'abaixar impostos, això sí, a costa de lapidar les conquestes socials i l'àmbit públic, però lúltim que es podia esperar és que no es respectés en una guerra, d'interessos econòmics bàsicament, les zones protegides, que des de l'abat Oliva fa 1000 anys amb la preservació d'una Sagrera, s'ha intentat protegir la població civil. Hem de continuar cridant per al respecte dels drets humans!!!