divendres, 22 de març del 2013
dijous, 21 de març del 2013
dimarts, 19 de març del 2013
CHRISTO TORNA A EMBOLCALLAR UN EDIFICI A ALEMANYA, 18 ANYS DESPRÉS DEL REICHSTAG.
Ha creat una segona pell per a l'interior del gasòmetre d'Oberhausen per submergir els visitants en un "bany de llum"
'
Big Air Package', de Christo, submergeix els visitants en un bany de llum
Christo torna a treballar a Alemanya, 18 anys després d'embolcallar el Parlament alemany, el Reichstag, i torna al mateix gasòmetre d'Oberhausen on el 1999 va exposar l'obra 'El mur', una instal·lació formada per 13.000 bidons de petroli. L'artista nord-americà d'origen búlgar ha folrat l'interior d'aquest edifici amb una tela transparent. La intervenció porta per títol 'Big Air Package', i té com a objectiu submergir els visitants en un "bany de llum". Aquesta obra és la primera que l'artista realitza sense la col·laboració de la seva dona, Jeanne-Claude, que va morir el 2009. La instal·lació romandrà oberta fins al 30 de desembre.
Big Air Package té 90 metres d'altura. El gasòmetre d'Oberhausen va entrar en funcionament el 1927, al cor de la llavors regió minera per excel·lència d'Alemanya i amb unes dimensions de 117,5 metres d'altura per uns 67,6 metres de radi. El 1988 va quedar fora de servei, enmig del desmantellament del teixit industrial de la zona i el tancament de pous miners, i a mitjans dels 90 es va convertir en centre cultural avantguardista, que acull exposicions temporals i concerts.
Big Air Package té 90 metres d'altura. El gasòmetre d'Oberhausen va entrar en funcionament el 1927, al cor de la llavors regió minera per excel·lència d'Alemanya i amb unes dimensions de 117,5 metres d'altura per uns 67,6 metres de radi. El 1988 va quedar fora de servei, enmig del desmantellament del teixit industrial de la zona i el tancament de pous miners, i a mitjans dels 90 es va convertir en centre cultural avantguardista, que acull exposicions temporals i concerts.
TRIOMFA LA REPÚBLICA. 14 D'ABRIL DE 1931
Macià tomba Alfons XIII i proposa una confederació
La República Catalana, pendent de la negociació amb Madrid. El flamant president de Catalunya ha sortit al balcó de la Diputació i ha declarat el nou règim en el marc de la "federació ibèrica". Macià ha afegit un matís clarament sobiranista a la proclamació que havia fet Companys, minuts abans, des de l'Ajuntament
Macià proclama la República Catalana
Catalunya és des d'aquest migdia una república sobirana decidida a integrar-se com a membre de ple dret en una confederació d'àmbit espanyol. Així és com ho ha manifestat Francesc Macià, flamant president de Catalunya, després d'una jornada inoblidable que, tot i el seu caràcter revolucionari, s’ha acabat sense violència de cap mena i amb una eufòria incontenible als carrers de les principals ciutats de Catalunya. Els fets de Barcelona, a més, han resultat decisius per l'èxit republicà a tot Espanya. Alfons XIII ja ha sortit del país en direcció a l’exili i el comitè provisional presidit per Niceto Alcalá Zamora s'ha fet càrrec del poder.
Cap a les set de la tarda, han arribat notícies que els republicans espanyols s’havien ensenyorit del ministeri de Governació, i s’ha sabut també que l’exrei Alfons es preparava per marxar a l’exili. Segons sembla, el monarca havia intentat pactar la convocatòria immediata d'eleccions generals, però en saber que l'exèrcit i la Guàrdia Civil no li donaven suport ha donat la batalla per perduda.
Des de la sorprenent victòria d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les eleccions municipals de diumenge, semblava imminent un gir polític sobtat. Al matí, Macià encara esperava a parlar amb els republicans espanyols abans de prendre algun determini. Però Lluís Companys, la segona figura dins d'ERC, no ha volgut esperar i en companyia d'alguns regidors electes ha entrat a la Casa Gran cap a dos quarts de dues del migdia. L'alcalde accidental, Martínez Domingo, li ha lliurat la vara sense resistència i Companys ha proclamat la República –sense adjectius– davant d'un grup de vianants astorats.
Macià s'ha assabentat dels fets mentre estava reunit amb membres d'Estat Català –formació que lidera i que constitueix l'ala més sobiranista d'ERC– i s'ha dirigit immediatament a la plaça, on ha estat rebut entre aclamacions.
Macià, però, no estava gens satisfet amb el gest unilateral de Companys. En aparèixer al balcó de l'ajuntament, s'ha afanyat a proclamar la República Catalana, un matís que Companys havia obviat i que posa de manifest que dins d'ERC hi ha opinions discordants sobre l'encaix de Catalunya en el nou règim espanyol.
Minuts després, l'Avi ha fet la mateixa proclamació des del Palau de la Generalitat. Allí, el president de la Diputació, Joan Maluquer, ha intentat dissuadir-lo, advertint-lo que no abandonaria el càrrec si no era per la força. Macià, aleshores, li ha posat una mà a l'espatlla, preguntant-li cordialment: "Maluquer, en teniu prou amb aquesta, de força?".
Membres d'ERC ocupen Correus, la telefònica i la Universitat
El text de la proclamació de Macià deixa clar que la nova República Catalana es constitueix en "estat integrant de la federació ibèrica", i que s’ha actuat "d’acord amb el president de la República Federal Espanyola, el senyor Niceto Alcalá Zamora".
És molt d’hora, però, per saber si el nou règim espanyol tindrà estructura federal i si la República Catalana, en el seu format actual, hi tindrà cabuda.
Mentrestant, elements pròxims a ERC han ocupat les delegacions de Correus i Telègrafs, la companyia telefònica i la Universitat de Barcelona, on oneja la bandera catalana.
El Palau de la Generalitat està custodiat per una guàrdia cívica integrada per joves de l'organització nacionalista Palestra.
A les quatre de la tarda, el president Macià ha anunciat els membres del seu govern.
El govern provisional de la República catalana era format per:
President: Francesc Macià
Conseller de Política: Ventura Gassol
Conseller d'Instrucció: Rafael Campalans (USC)
Conseller de defensa: Joan Casanovas i Maristany (Estat Català)
Conseller d'Hisenda: Casimir Giralt (Partit Republicà Radical)
Conseller d'Economia i Treball: Manuel Serra i Moret (USC)
Conseller de Comunicacions: Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana)
Conseller d'Obres Públiques: Salvador Vidal i Rosell (UGT)
Fonts pròximes a Companys asseguren que el veterà dirigent republicà està descontent amb el to sobiranista que ha fet servir Macià, perquè considera que aquest maximalisme pot posar en perill la consolidació de la República Espanyola.
Companys també està disgustat perquè aspirava a convertir-se en alcalde de Barcelona, però Macià ha decidit designar-lo governador civil, càrrec clau per al control de l’ordre públic en aquests moments tan decisius.
L’entorn de Macià, en canvi, considera que la política de fets consumats permetrà al nou president negociar la futura autonomia de Catalunya des d’una posició de força.
De moment, els fets de Barcelona s’han rebut a Madrid amb estupefacció i fonda inquietud.
Però els contactes telefònics entre Alcalá Zamora, Miguel Maura –nou ministre de Governació– Macià i Companys sovintegen. Es creu probable que en els pròxims dies es produeixi una trobada d’alt nivell entre els nous dirigents catalans i el govern de la República Espanyola –possiblement a Barcelona– per pactar una fórmula de consens.
La jornada, minut a minut
12.30
Vacil·lacions esperant notícies de Madrid
Macià es reuneix amb alguns adeptes a casa del regidor electe Bertran de Quintana. Companys és a la redacció de L’Opinió amb els seus homes de confiança. S’han plantejat reunir-se amb Maura a Madrid, però Companys creu que poden deixar perdre un temps preciós. Mentrestant, grups de republicans eufòrics desfilen per la Rambla sense ser molestats.
13.40
Companys pren la iniciativa sense avisar Macià
Lluís Companys entra a l’ajuntament sense que ningú no l’aturi i accedeix al despatx de l’alcalde, que li cedeix la vara després d’una lleu resistència. Companys proclama la república –a seques– i hissa la bandera tricolor. Un dels presents avisa Joan Casanovas, dirigent pròxim a Macià, que corre a avisar-lo. L’Avi decideix anar a la plaça de Sant Jaume.
14.30
Macià proclama la República Catalana a la Generalitat
Macià afegeix un matís clarament sobiranista a la proclamació de Companys i, segons alguns testimonis, s’hi encara violentament, acusant-lo de deslleialtat. Tot seguit s’instal·la al Palau de la Generalitat, on Ventura Gassol i Manuel Carrasco i Formiguera redacten el ban de la proclamació del nou règim en el marc de la "federació ibèrica".
16.00
El règim es consolida, però manté el diàleg amb Madrid
Macià nomena govern; membres d'ERC ocupen Correus, la Telefònica i la Universitat. El nou president parla amb Alcalá Zamora, però no el convenç perquè reconegui la República Catalana. Els sectors més radicals del partit Estat Català volen que Macià s’apoderi dels fons de la delegació d’Hisenda i compri armes, però Macià s’hi nega i manté obert el diàleg.
19.00
Incertesa a Capitania i al Govern Civil
La República ja és una realitat a tot Espanya. Emiliano Iglesias, del Partit Radical, s’apodera del Govern Civil de Barcelona i es posa al servei de Madrid per combatre “els separatistes”. Macià envia Companys al Govern Civil per fer-se’n càrrec, amb el previ acord del nou ministre de Governació, Miguel Maura. De seguida decreta un dia de festa per desactivar una possible vaga general de la CNT. Mentrestant, el general Eduardo López Ochoa, republicà i amic de Macià, s’encarrega de la Capitania General de Catalunya sense incidents.
MONOGRÀFIC ESPECIAL REPÚBLICA DEL DIARI ARA:
http://www.ara.cat/especials/republica/
Cap a les set de la tarda, han arribat notícies que els republicans espanyols s’havien ensenyorit del ministeri de Governació, i s’ha sabut també que l’exrei Alfons es preparava per marxar a l’exili. Segons sembla, el monarca havia intentat pactar la convocatòria immediata d'eleccions generals, però en saber que l'exèrcit i la Guàrdia Civil no li donaven suport ha donat la batalla per perduda.
Des de la sorprenent victòria d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les eleccions municipals de diumenge, semblava imminent un gir polític sobtat. Al matí, Macià encara esperava a parlar amb els republicans espanyols abans de prendre algun determini. Però Lluís Companys, la segona figura dins d'ERC, no ha volgut esperar i en companyia d'alguns regidors electes ha entrat a la Casa Gran cap a dos quarts de dues del migdia. L'alcalde accidental, Martínez Domingo, li ha lliurat la vara sense resistència i Companys ha proclamat la República –sense adjectius– davant d'un grup de vianants astorats.
Macià s'ha assabentat dels fets mentre estava reunit amb membres d'Estat Català –formació que lidera i que constitueix l'ala més sobiranista d'ERC– i s'ha dirigit immediatament a la plaça, on ha estat rebut entre aclamacions.
Macià, però, no estava gens satisfet amb el gest unilateral de Companys. En aparèixer al balcó de l'ajuntament, s'ha afanyat a proclamar la República Catalana, un matís que Companys havia obviat i que posa de manifest que dins d'ERC hi ha opinions discordants sobre l'encaix de Catalunya en el nou règim espanyol.
Minuts després, l'Avi ha fet la mateixa proclamació des del Palau de la Generalitat. Allí, el president de la Diputació, Joan Maluquer, ha intentat dissuadir-lo, advertint-lo que no abandonaria el càrrec si no era per la força. Macià, aleshores, li ha posat una mà a l'espatlla, preguntant-li cordialment: "Maluquer, en teniu prou amb aquesta, de força?".
Membres d'ERC ocupen Correus, la telefònica i la Universitat
El text de la proclamació de Macià deixa clar que la nova República Catalana es constitueix en "estat integrant de la federació ibèrica", i que s’ha actuat "d’acord amb el president de la República Federal Espanyola, el senyor Niceto Alcalá Zamora".
És molt d’hora, però, per saber si el nou règim espanyol tindrà estructura federal i si la República Catalana, en el seu format actual, hi tindrà cabuda.
Mentrestant, elements pròxims a ERC han ocupat les delegacions de Correus i Telègrafs, la companyia telefònica i la Universitat de Barcelona, on oneja la bandera catalana.
El Palau de la Generalitat està custodiat per una guàrdia cívica integrada per joves de l'organització nacionalista Palestra.
A les quatre de la tarda, el president Macià ha anunciat els membres del seu govern.
El govern provisional de la República catalana era format per:
President: Francesc Macià
Conseller de Política: Ventura Gassol
Conseller d'Instrucció: Rafael Campalans (USC)
Conseller de defensa: Joan Casanovas i Maristany (Estat Català)
Conseller d'Hisenda: Casimir Giralt (Partit Republicà Radical)
Conseller d'Economia i Treball: Manuel Serra i Moret (USC)
Conseller de Comunicacions: Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana)
Conseller d'Obres Públiques: Salvador Vidal i Rosell (UGT)
Fonts pròximes a Companys asseguren que el veterà dirigent republicà està descontent amb el to sobiranista que ha fet servir Macià, perquè considera que aquest maximalisme pot posar en perill la consolidació de la República Espanyola.
Companys també està disgustat perquè aspirava a convertir-se en alcalde de Barcelona, però Macià ha decidit designar-lo governador civil, càrrec clau per al control de l’ordre públic en aquests moments tan decisius.
L’entorn de Macià, en canvi, considera que la política de fets consumats permetrà al nou president negociar la futura autonomia de Catalunya des d’una posició de força.
De moment, els fets de Barcelona s’han rebut a Madrid amb estupefacció i fonda inquietud.
Però els contactes telefònics entre Alcalá Zamora, Miguel Maura –nou ministre de Governació– Macià i Companys sovintegen. Es creu probable que en els pròxims dies es produeixi una trobada d’alt nivell entre els nous dirigents catalans i el govern de la República Espanyola –possiblement a Barcelona– per pactar una fórmula de consens.
La jornada, minut a minut
12.30
Vacil·lacions esperant notícies de Madrid
Macià es reuneix amb alguns adeptes a casa del regidor electe Bertran de Quintana. Companys és a la redacció de L’Opinió amb els seus homes de confiança. S’han plantejat reunir-se amb Maura a Madrid, però Companys creu que poden deixar perdre un temps preciós. Mentrestant, grups de republicans eufòrics desfilen per la Rambla sense ser molestats.
13.40
Companys pren la iniciativa sense avisar Macià
Lluís Companys entra a l’ajuntament sense que ningú no l’aturi i accedeix al despatx de l’alcalde, que li cedeix la vara després d’una lleu resistència. Companys proclama la república –a seques– i hissa la bandera tricolor. Un dels presents avisa Joan Casanovas, dirigent pròxim a Macià, que corre a avisar-lo. L’Avi decideix anar a la plaça de Sant Jaume.
14.30
Macià proclama la República Catalana a la Generalitat
Macià afegeix un matís clarament sobiranista a la proclamació de Companys i, segons alguns testimonis, s’hi encara violentament, acusant-lo de deslleialtat. Tot seguit s’instal·la al Palau de la Generalitat, on Ventura Gassol i Manuel Carrasco i Formiguera redacten el ban de la proclamació del nou règim en el marc de la "federació ibèrica".
16.00
El règim es consolida, però manté el diàleg amb Madrid
Macià nomena govern; membres d'ERC ocupen Correus, la Telefònica i la Universitat. El nou president parla amb Alcalá Zamora, però no el convenç perquè reconegui la República Catalana. Els sectors més radicals del partit Estat Català volen que Macià s’apoderi dels fons de la delegació d’Hisenda i compri armes, però Macià s’hi nega i manté obert el diàleg.
19.00
Incertesa a Capitania i al Govern Civil
La República ja és una realitat a tot Espanya. Emiliano Iglesias, del Partit Radical, s’apodera del Govern Civil de Barcelona i es posa al servei de Madrid per combatre “els separatistes”. Macià envia Companys al Govern Civil per fer-se’n càrrec, amb el previ acord del nou ministre de Governació, Miguel Maura. De seguida decreta un dia de festa per desactivar una possible vaga general de la CNT. Mentrestant, el general Eduardo López Ochoa, republicà i amic de Macià, s’encarrega de la Capitania General de Catalunya sense incidents.
MONOGRÀFIC ESPECIAL REPÚBLICA DEL DIARI ARA:
http://www.ara.cat/especials/republica/
BARCELONA VIU TRES DIES DE TERROR AERI EL 16, 17 I 18 DE MARÇ DE 1938. MONOGRÀFIC AL DIARI ARA DEL 70 ANYS DE LES BOMBES.
http://www.ara.cat/especials/bombardeigbarcelona/
Franco vol castigar Barcelona en plena ofensiva de l'exèrcit nacional i Mussolini, que col·laborava amb les forces revoltades contra la República, ordena que la ciutat sigui bombardejada sense descans durant tres dies. L'objectiu és provocar el pànic. Moren un miler de persones.
El setge aeri sobre Barcelona dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938 causa una quarta part de les víctimes de bombardejos a la ciutat durant la guerra i, per primera vegada a la història, suposa un nou model de guerra: el bombardeig sistemàtic sobre la població civil.
75 anys després, revivim els fets, hora a hora. Així va viure la capital catalana el pitjor atac de l'aviació feixista italiana.
dijous, 14 de març del 2013
LLIÇÓ PRÀCTICA D' HISTÒRIA: COM NEIX EL FEIXISME. LA VERSIÓ EN TEATRE DEL CAS VERÍDIC D'UN PROFESSOR D'HISTÒRIA
L'onada', al Teatre Lliure, descriu l'experiment nazi que va fer un professor amb els seus alumnes el 1967. Els protagonistes reals d'aquell joc de rol terrorífic han explicat la seva experiència a Barcelona
DISCIPLINA I COMUNITAT Eduard Farelo interpreta el carismàtic professor que proposa un joc de rol als seus alumnes que se li està a punt d'escapar de les mans. ROS RIBAS
"Com podien dir els alemanys, després de la guerra, que l'Holocaust no havia passat?" Aquesta és la pregunta que va fer una alumna de 15 anys al seu professor d'història contemporània, un jove i carismàtic Ron Jones que, amb 25 anys, s'estrenava en un institut públic de Palo Alto (Califòrnia) el 1967. El mestre no va contestar amb una resposta de catàleg. "Els llibres d'història no parlen de la vergonya que els alemanys devien sentir per haver format part del nazisme, com devien voler esborrar-lo dels seus pensaments", afirma. Jones va voler fer viure als estudiants l'experiència en carn pròpia; així entendrien per què els alemanys van votar un partit feixista i van tolerar el Tercer Reich.
El professor va proposar a la classe de formar part d'un joc de rol. "Els vaig intentar mostrar com seria viure en una societat disciplinada, en què s'havien de moure a l'uníson; els vaig donar el sentit de comunitat i la sensació d'acció, de com podien canviar la societat si treballaven junts; i això, combinat, va donar una mena de febre per ser part d'un club, amb carnets propis, una salutació, una policia secreta", explica Jones. L'experiment sociològic va anar tan bé, i tan lluny, que se li va estar a punt d'escapar de les mans. Al cap d'una setmana va haver d'aturar-ho. La seva dona el va alertar: fins i tot a ell li agradava el poder absolut.
Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu exalumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l'estrena al Teatre Lliure de l'adaptació de L'onada . "És un cas únic. És la primera vegada que s'explica la història tal com va passar. Això no és entreteniment. El Marc hi ha treballat cinc anys. Ha fet servir material original que mai s'ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars... Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans", afirmen. "Tenia l'obligació ètica d'explicar una obra que parteix de l'Holocaust però que no posa com a víctima els jueus, sinó que les víctimes són els alumnes", explica el director.
El terror d'anar a la contra
L'escola va acabar expulsant Jones -per la seva militància en causes socials, especialment pacifistes- i mai més va poder exercir en un col·legi públic, tot i els centenars de firmes dels alumnes en contra de la decisió. "Era un professor popular, energètic i divertit. Ens proposava moltes activitats, a la classe. I aquest experiment va començar com un joc divertit i va acabar sent difícil, confús i terrorífic -explica Hancock, una de les víctimes-. Alguns estudiants van començar a ser agressius contra els que dubtàvem. Hi havia alumnes que intimidaven els altres. No podies confiar ni en els teus amics, no podies expressar la teva opinió. Va trencar la comunicació entre nosaltres, i molt ràpid, en 5 o 8 dies. Per mi, va ser una fita en la meva vida".
El context social, als anys 30, va servir de caldo de cultiu per al nazisme. Als anys 60, els Estats Units també passaven per una època complicada. L'experiment de l'onada es va fer just entre l'èxit dels Beatles i el summer of love dels hippies, el moviment black power i les manifestacions anti-Vietnam. L'impacte de l'experiment va ser tal que durant una dècada no se'n va parlar enlloc. "Un dia, comprant roba a Brooklyn, l'exalumna que m'havia fet la primera pregunta em va veure i em fer la salutació -explica el mestre-. Llavors vaig decidir escriure-ho tot en un article, La tercera onada ".
L'anècdota es va convertir en una història popular a tot el món. Se n'han fet desenes d'adaptacions -novel·les, TV movies , pel·lícules- però mai han reflectit literalment què va passar: "Són entreteniment romàntic. Sempre hi ha una història d'amor i un suïcidi. Quan la història real és més potent que això! L'amor no va aturar el feixisme", diu Jones, taxatiu.
Donar una resposta fàcil
"Part de l'atracció de l'onada va ser que jo els donava una resposta senzilla a situacions complicades", explica Jones. I això serveix per a totes les ideologies totalitàries, populistes o feixistes. "Pot passar a tot arreu, sempre, no només en un país. També en una llar, una església, una feina...", afirma Jones. "La societat actual també busca respostes. I si algú ens donés una clau màgica, la majoria ens hi embarcaríem sense preguntar gaire", opina Eduard Farelo, l'actor que interpreta Jones al Lliure. "És fàcil veure que dolents que eren els nazis, però és més difícil veure el mal si el tens a prop", reflexiona Ignacio García May, dramaturg de l'obra. "Els alumnes es van adonar que tots podríem haver sigut alemanys. No som ni millors, ni pitjors. Donaríem la nostra llibertat per la sensació de ser superiors als que ens envolten", alerta Jones.
Font: http://www.ara.cat/premium/cultura/Llico-practica-dhistoria-neix-feixisme_0_882511804.html
Resum de la ponència: http://voltarivoltar.com/2013/03/17/teatre-lonada-teatre-lliure-de-gracia-15032013/
El professor va proposar a la classe de formar part d'un joc de rol. "Els vaig intentar mostrar com seria viure en una societat disciplinada, en què s'havien de moure a l'uníson; els vaig donar el sentit de comunitat i la sensació d'acció, de com podien canviar la societat si treballaven junts; i això, combinat, va donar una mena de febre per ser part d'un club, amb carnets propis, una salutació, una policia secreta", explica Jones. L'experiment sociològic va anar tan bé, i tan lluny, que se li va estar a punt d'escapar de les mans. Al cap d'una setmana va haver d'aturar-ho. La seva dona el va alertar: fins i tot a ell li agradava el poder absolut.
Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu exalumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l'estrena al Teatre Lliure de l'adaptació de L'onada . "És un cas únic. És la primera vegada que s'explica la història tal com va passar. Això no és entreteniment. El Marc hi ha treballat cinc anys. Ha fet servir material original que mai s'ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars... Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans", afirmen. "Tenia l'obligació ètica d'explicar una obra que parteix de l'Holocaust però que no posa com a víctima els jueus, sinó que les víctimes són els alumnes", explica el director.
El terror d'anar a la contra
L'escola va acabar expulsant Jones -per la seva militància en causes socials, especialment pacifistes- i mai més va poder exercir en un col·legi públic, tot i els centenars de firmes dels alumnes en contra de la decisió. "Era un professor popular, energètic i divertit. Ens proposava moltes activitats, a la classe. I aquest experiment va començar com un joc divertit i va acabar sent difícil, confús i terrorífic -explica Hancock, una de les víctimes-. Alguns estudiants van començar a ser agressius contra els que dubtàvem. Hi havia alumnes que intimidaven els altres. No podies confiar ni en els teus amics, no podies expressar la teva opinió. Va trencar la comunicació entre nosaltres, i molt ràpid, en 5 o 8 dies. Per mi, va ser una fita en la meva vida".
El context social, als anys 30, va servir de caldo de cultiu per al nazisme. Als anys 60, els Estats Units també passaven per una època complicada. L'experiment de l'onada es va fer just entre l'èxit dels Beatles i el summer of love dels hippies, el moviment black power i les manifestacions anti-Vietnam. L'impacte de l'experiment va ser tal que durant una dècada no se'n va parlar enlloc. "Un dia, comprant roba a Brooklyn, l'exalumna que m'havia fet la primera pregunta em va veure i em fer la salutació -explica el mestre-. Llavors vaig decidir escriure-ho tot en un article, La tercera onada ".
L'anècdota es va convertir en una història popular a tot el món. Se n'han fet desenes d'adaptacions -novel·les, TV movies , pel·lícules- però mai han reflectit literalment què va passar: "Són entreteniment romàntic. Sempre hi ha una història d'amor i un suïcidi. Quan la història real és més potent que això! L'amor no va aturar el feixisme", diu Jones, taxatiu.
Donar una resposta fàcil
"Part de l'atracció de l'onada va ser que jo els donava una resposta senzilla a situacions complicades", explica Jones. I això serveix per a totes les ideologies totalitàries, populistes o feixistes. "Pot passar a tot arreu, sempre, no només en un país. També en una llar, una església, una feina...", afirma Jones. "La societat actual també busca respostes. I si algú ens donés una clau màgica, la majoria ens hi embarcaríem sense preguntar gaire", opina Eduard Farelo, l'actor que interpreta Jones al Lliure. "És fàcil veure que dolents que eren els nazis, però és més difícil veure el mal si el tens a prop", reflexiona Ignacio García May, dramaturg de l'obra. "Els alumnes es van adonar que tots podríem haver sigut alemanys. No som ni millors, ni pitjors. Donaríem la nostra llibertat per la sensació de ser superiors als que ens envolten", alerta Jones.
Font: http://www.ara.cat/premium/cultura/Llico-practica-dhistoria-neix-feixisme_0_882511804.html
Resum de la ponència: http://voltarivoltar.com/2013/03/17/teatre-lonada-teatre-lliure-de-gracia-15032013/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)