dijous, 22 de setembre del 2011

Terminologia per a la història de l'Art preromànic i romànic



TERMINOLOGIA PER A LA HISTÒRIA DE L'ART. 2n BATXILLERAT

Monestir de Sant Ponç de Corbera, segle XI.  Àbsis i absidiola, bandes llombardes o lesenes, campanar amb accés  per l'exterior.

 Pàntocrator ,Catedral de Monreale, segle XII   
                                                               
                                                                                               
Art preromànic i romànic
Àbac: en l’arquitectura, part superior del capitell, sobre la qual se situa la
 imposta o els elements de l’arc o de la volta.
Absidioles: absis petits o secundaris.
Atrompetat: arc caracteritzat perquè el buit que cobreix és més ample per una
cara de la paret que per l'altra.
Antependium o Frontal d’altar: peça de tela, de fusta decorada, de metall, etc.,
col·locada davant la taula de l’altar.
Apòcrifs, llibres o evangelis: escrits jueus i cristians que pel seu títol i contingut
entronquen amb els llibres bíblics, però que no han estat reconeguts per l’Església.
Ara: a l’altar, pedra consagrada, sobre la qual es celebra la Eucaristia.
Arc de descàrrega: arc construït damunt una llinda per desviar cap als costats
part del pes de la paret que té a sobre.
Arc diafragma: gran arc que arrenca de pilastres formades pels contraforts
incorporats dins l’espai interior de l’edifici i que sosté una coberta embigada,
generalment de dos aiguavessos.
Arc faixó o arc perpany: arc que sobresurt de l’intradós d’una volta i que, en
dividir-la en trams, la reforça.
Arc former: cadascun dels arcs disposats a cada costat d’una nau,
paral·lelament al seu eix, i que en suporten la volta.
Arc toral: cadascun dels arcs disposats perpendicularment a l’eix d’una nau i
que fan de reforç a la volta.
Arc: estructura arquitectònica que, mitjançant formes corbades, cobreix un
espai entre dos murs, dos pilars o dues columnes, i descarrega lateralment la
pressió vertical sobre els elements de suport en què descansa.
Arcs cecs: arcs tapiats (no deixen passar la llum).
Arquivolta: arc format per un conjunt de motlures esculpides, atrompetades i
superposades a les dovelles que, juntament amb els brancals esbiaixats,
emmarca l’obertura d’una porta o una finestra.
Art carolingi: art de Carlemany i els seus successors, de finals del segle VIII fins
al 900, especialment als països d’ètnia germànica.
Art romànic: estil predominant a Europa en els segles XI, XII i part del XIII,
caracteritzat per l’ús de l’arc de mig punt i la volta de canó. Es desenvolupà a
França, Espanya, Alemanya i Itàlia, i, en menor mesura, a Escandinàvia i
Anglaterra. Les seves formes són tancades i equilibrades, amb una estètica
rudimentària, però expressiva.
Atri: a les esglésies, recinte porticat, que precedeix l’entrada principal, disposat
en sentit transversal a les naus. També s’anomena nàrtex.
Bandes llombardes o lesenes: faixes de pedra, llises i sobresortints del mur
que, unides a la part superior per una sèrie d’arcuacions, formen part de la
decoració arquitectònica exterior del romànic llombard.
Beatus: nom amb què és conegut el Comentari a l’Apocalipsi escrit al s.VIII per
Beat, monjo de Liébana. N’hi ha nombroses còpies, dutes a terme durant l’edat
mitjana, sovint il·lustrades, de manera que esdevenen còdexs de gran valor per
a la història de les arts del color en aquest període.
Bestiari: tractat d’història natural sobre els animals, reals o fantàstics, amb un
sentit al·legòric. En el món medieval, es refereix a les representacions de tipus
zoomòrfic, que sovint prenen un sentit simbòlic o moralitzant.
Bisell: en l’escultura, tall aplicat obliquament en relació al pla d’un objecte,
d’una superfície. La talla o bisell s’utilitza especialment per a motius de tipus
geomètric i floral.
Brancals o muntants: cadascun dels dos costats d’una obertura, sobre els quals
descansa la llinda o l’arc.
Campanar d’espadanya: campanar format per una prolongació, per sobre de la
teulada, d’una de les parets de l’edifici, generalment la façana principal, en la
qual hi ha un o diversos arcs per allotjar-hi les campanes.
Campanar: torre o extrem superior d’un edifici on hi ha col·locades les
campanes.
Cancel·les: reixes que separen el presbiteri de la nau (a manera de biomb).
Capçalera tripartida: part d’una església que s’estén des de l’extrem posterior
fins al transsepte i que està dividida en tres espais diferenciats.
Capçalera: part d’una església que s'estén des de l’extrem posterior fins al
transsepte.
Capella absidial: capella que està situada al voltant d’un absis. També es
denomina capella radial.
Capitell historiat: capitell, propi de l’art romànic, que presenta la part mitjana
decorada amb escenes de personatges que volen alliçonar en els camins de la
fe cristiana al qui el contempla.
Carcanyol: espai comprès entre l’extradós d’un arc o una volta i el dels arcs o
voltes contigus o les prolongacions dels murs sobre els quals es recolzen.
Cimbori: cos de forma cilíndrica o poligonal vuitavada que descansa damunt els
arcs torals i les petxines per servir de base a una cúpula.
Cisell: eina d’acer llarga i plana, amb tall a l’extrem de la punta, que és molt
utilitzada en escultura, per a tallar materials petris.
Claustre: típic element de l’arquitectura monàstica romànica constituït per un
corredor cobert, generalment quadrangular, a redós d’un espai obert. Sol
comunicar l’església amb els altres elements del conjunt (sala capitular,
refectori, cel·les...).
Còdex: manuscrit medieval, normalment il·luminat.
Contrafort: massís d’obra adossat a la part exterior d’un mur al qual serveix de
reforç perquè resisteixi l’empenta d’una volta o d’un arc.
Creuer: espai quadrat, sovint cobert amb cúpula, on s'entrecreuen la nau
principal i el transsepte.
Cripta: construcció arquitectònica subterrània, generalment sota el presbiteri,
que serveix de sepultura o d’oratori.
Deambulatori o girola: prolongació de les naus laterals d’una església que les
uneix per darrere el presbiteri, al voltant de l’absis, i que dóna accés a les
capelles absidals.
Deesis: representació de Jesús en la creu, amb Sant Joan Evangelista i Maria
als peus de la creu.
Díptics consulars: díptics de l’època romana, normalment fets amb marfil, que
presentaven relleus amb escenes de la dignitat del cònsol o magistrat que els
havia encomanat fer.
Dovella: cada un dels blocs de pedra tallada que formen un arc.
Encàustica: revestiment superficial d’un objecte o mur a base de cera.
Endonàrtex: nàrtex interior quan n’hi ha dos de seguits en una basílica
(l’exterior s’anomena exonàrtex).
Epifania: adoració dels Reis d’Orient a Jesús, una de les festes més solemnes
de l’any litúrgic cristià. Per extensió, s’anomenen així les representacions
d’aquest episodi del Nou Testament, entès com a primera manifestació de la
divinitat de Crist.
Estuc: pasta feta de calç o guix que s’aplicava en alguns frontals per a obtenir
figures en relleu, sanefes o un fons motllurat que després es pintaven o
dauraven.
Evangeliaris: llibres litúrgics que contenen els evangelis disposats segons el
calendari cristià, i que a l’Edat mitjana foren decorats.
Fresc: tècnica pictòrica mural que consisteix en l’aplicació dels pigments sobre
l’enlluït quan encara està fresc, és a dir, humit.
Gelosia: enreixat de pedra calada, de ceràmica, de llistons, etc, que es posa a
una finestra o altra obertura per deixar passar l’aire i poder mirar sense ser vist
des de l’exterior.
Greca: sanefa geomètrica formada per un traç continu amb angles rectes i que
repeteix constantment el mateix dibuix.
Icona: imatge pintada, esculpida en baix relleu o feta amb mosaic damunt taula,
de Jesucrist, de la Mare de Déu, o de qualque sant, especialment entre els
cristians ortodoxos.
Imposta: carreu o filera de carreus damunt el qual s’aixeca un arc o una volta,
generalment amb un poc de volada.
Llinda: pedra travessera que clou la part superior d’un portal o d’una finestra,
els extrems de la qual descansen sobre els muntants.
Lòbul: qualsevol dels petits arcs circulars que formen un arc lobulat.
Maiestas Mariae: representació de Maria entronitzada amb el Nen a la falda,
dins la màndorla, com a Sedes Sapientiae o Seu de la Saviesa.
Mainell o trencallum: columneta de fusta o pedra que divideix en dos el buit
d’una obertura.
Mamposteria: aparell de pedra sense treballar o poc treballat, que es col·loca
de manera irregular per formar un mur.
Màndorla: sanefa que encercla una figura sagrada a la qual es vol donar una
importància especial.
Mitra: peça de roba per a cobrir el cap que utilitzen els bisbes i els abats, en els
oficis litúrgics, com a símbol del seu poder.
Monestir: edifici, generalment situat fora d’un nucli de població, on viuen en
comunitat monjos i monges.
Nàrtex: pòrtic o vestíbul situat davant l’ingrés principal d’una església.
Pantocràtor o Maiestas Domini: representació de Crist com a senyor de
l’univers, assegut en un tron o de mig cos, amb la mà dreta aixecada en senyal
de donar la benedicció i amb l’evangeli a la mà esquerra, característic de l’art
bizantí i el romànic.
Passió: relat de la mort d’un màrtir i dels esdeveniments que la precedeixen.
Permòdol: pedra, fusta o ferro que surt perpendicularment d’una paret i que
sosté una biga, un prestatge, una llosana, etc.
Petxina: cadascun dels elements constructius triangulars que resol l'encontre entre la base circular d'una cúpula i l'espai inferior quadrat
Pòrtic: estructura arquitectònica situada a l’entrada d’un edifici o adossada a la
seva façana, que té la coberta de volta o amb llinda, sostinguda amb columnes
o pilars.
Presbiteri: part d’una església, més elevada que la resta, corresponent a
l’interior de l’absis, on hi ha l’altar major.
Psicostasi: pesada de les accions de les ànimes per l’arcàngel Sant Miquel,
episodi que forma part del Judici Final.
Repussat: tècnica practicada en l’orfebreria i en altres arts del metall per a
obtenir relleu, que consisteix a colpejar la cara interna de la làmina a decorar.
Retaule: conjunt de taules pintades o bé frontals de marbre, pedra, fusta o
altres materials, que generalment representen escenes religioses, col·locat
darrere un altar.
Salteris: llibres de salmes.
Serafí: àngel que, com el querubí, pertany a la més alta de les jerarquies
angèliques. En l’art romànic es representa amb tres parells d’ales, dos dels
quals són plens d’ulls.
Teofania: manifestació de la divinitat. Representació que en l’art romànic es
troba, per exemple, a la volta dels absis. És la manifestació del Senyor en
Majestat (o Maiestas Domini) amb tota la seva glòria, acompanyat del
Tetramorf, d’àngels i d’arcàngels. En aquest cas, la seva font literària és el llibre
de l’Apocalipsi.
Tetramorfos: conjunt de símbols dels quatre Evangelistes. El bou (Sant Lluc), el
lleó (Sant Marc), l’àguila (Sant Joan) i l’home (Sant Mateu).
Timpà: espai comprès entre la llinda i les arquivoltes d’una portalada que sol
anar decorat amb relleus.
Transsepte: nau d’una església perpendicular a la nau principal.
Tremp: tècnica pictòrica en la qual els pigments es barregen amb substàncies
aglutinants no olioses.
Trenca-llums: Veure mainell
Tribuna: galeria elevada, situada damunt les naus laterals d’una església,
oberta a la nau central.
Trifori: a l’interior de les esglésies romàniques i gòtiques, finestres obertes als
murs de la nau central, ornamentades amb mainells, que formen part d’un
passadís estret, situat en un pis superior al de les tribunes.
Tríptic: Obra que consta de tres taules, les dues laterals de les quals es
tanquen sobre la central.
Trompa: volta volada feta en un racó, semblant a una petxina, amb el vèrtex a
l’angle, de forma semicònica, i limitada per un arc de mig punt, que s’aplica en una construcció per a
passar de planta quadrada a octogonal i és utilitzada, com la petxina, per a
sostenir cimboris i cúpules.
Volta d’aresta: cobriment arquitectònic que neix de la intersecció perpendicular de dues voltes
de canó.
Volta de canó: estructura arquitectònica pròpia per a cobrir espais o recintes amb un perfil d’arc de mig punt.
Westwerk: cos arquitectònic col·locat a la façana occidental de les esglésies
carolíngies i romàniques alemanyes, flanquejat per dues torres, que dóna a una
tribuna oberta a l’interior del temple, des de la qual la família reial seguia els

oficis religiosos.

diumenge, 18 de setembre del 2011

Quilombos

Zumbí de Palmares: 300 anys enrere


Atabaque




20 de novembre: dia de la consciència negra

Els nostres pares ens lliuraren per tradició oral, parlant-ne de l’un a l’altre, la història d’un poble, d’un grup d’esclaus negres fugitius de les hisendes a la regió del nord-est del Brasil que van fundar una aldea independent. Aquest lloc, de difícil accés, anomenat Palmares, cau a la Serra de Barriga, avui estat d’Alagoas, aleshores era una capitania de l’Estat de Pernambuco.

Els negres fugitius del captiveri, del terrible holocaust de l’esclavitud, s’ajuntaven amb pobles indígenes i amb blancs aliats i formaven unes repúbliques lliures que s’anomenaven “quilombos”, en portuguès del Brasil.

La història n’enregistra molts, però el més gran de tots en extensió i en durada fou el quilombo de Palmares, que es va estendre per diferents parts de la Serra, i que va durar pràcticament cent anys (1600- 1695). Cap el 1654 el quilombo de Palmares, estava desdoblat en cinc aldees:

Macaco, a la Serra de Barriga, amb vuit mil habitants;

Amaro, al nord-oest de Sernhaém, amb cinc mil;

Sucupira, a 80 km. de Macaco;

Zumbí al nord-oest de Porto Calvo i

Osenga, a 20 km. de Macaco.

La seva població total assolí els vint mil habitants, la qual cosa representava llavors el 15% de la població brasilera. El cultiu de la identitat negra i el manteniment dels costums era fonament d’aquelles comunitats i això estimulava les innombrables fugides d’esclaus de les plantacions de sucre i hisendes de la rodalia. A Palmares els negres cantaven:

Alegra’t negre que el blanc no arriba,

que el blanc no arriba i si arriba se n’anirà.

Un dels líders més famosos de Palmares fou en Zumbí. Nascut en el 1655 a una de les aldees del quilombo, essent encara molt jove, fou capturat pels soldats i lliurat al capellà Antonio Mello, de la parròquia de Porto Calvo. Estudià portuguès i llatí, fou escolà i va rebre el nom de Francesc en el baptisme.

En 1670 fugí de la parròquia, tornà al quilombo i es convertí en el seu gran líder, per haver passat per la prova i no haver-se “emblanquit”. Ple de coratge, amb capacitat d’organització i de liderat es convertí en un mite entre els negres, no dels que s’amaguen, sinó dels que es manifesten.

Zumbí significa “força de l’esperit present”.

La derrota de Palmares fou possible quan les autoritats de l’estat van demanar ajut al bandeirante paulista Domingo Jorge Velho, que va armar una expedició contra Palmares el 1694. Després de lluitar molt, Zumbí fou martiritzat i mort el 20 de novembre de 1695.

Aquesta data, pels negres, per tots els que comparteixen amb nosaltres la Causa Negra, està carregada d’un sentit molt especial. Acabats de celebrar els 300 anys de la seva mort, el 20 de novembre és un dia de denúncia, de protesta i de resistència:

Denúncia de la situació de captiveri en què el nostre poble negre encara viu, en la segona més gran nació negra de la terra que és el Brasil. Fórem esclavitzats durant el període brasiler i estem sent una raça rebutjada a la república. Som el 50% del total de la població brasilera i formem part del 70% que viu al marge del sistema. El famós “ contracte social “ per a nosaltres no existeix.

Protesta contra la ideologia de la democràcia racial, que segueix sent una trampa per evitar que el negre prengui consciència de la seva situació, per tal que quedi alienat dels patrons blancs.

Resistència: La que hi ha a l’esperit de Zumbí i en l’esperança del nostre poble.


Zumbí, el teu poble no oblidà la lluita
que tu ens deixares per a continuar.
Zumbí, els nous quilombos,
amb els seus petits, lluiten per a resistir.
Zumbí, Zumbí Ganga, nou rei,
tu no has mort, tu ets en mi.

Atabaque. Grup de reflexió teològica i negritud, São Paulo

Els descendents dels esclaus africans fugitius al Brasil actual

LA SITUACIÓ D'UNA COMUNITAT DESAFAVORIDA

Tres milions de descendents d'esclaus viuen encara al Brasil en remots poblets sense cap servei

L'aïllament els permet preservar les tradicions africanes

Dimarts, 14 de juliol - 00:00h.
A l’alba, Zé de Mariza va sortir amb les seves mules per anunciar la mort de l’avi Justino a Vao de Almas, un dels milers de quilombos brasilers, pobles fundats als segles XVII i XVIII per esclaus fugitius als llocs més aïllats del país. Els habitants de Vao de Almas, a 400 quilòmetres al nord de Brasília, encara esperen que es construeixi la carretera i que es materialitzin les promeses del president Luis Inácio Lula da Silva de posar-los finalment al segle XXI.
«L’avi Justino ha mort; ¡digue-ho a tothom!», cridava Zé a tot aquell que trobava pel camí. Necessitarà almenys sis hores per arribar al poble on podrà utilitzar un telèfon per advertir els familiars de Justino emigrats a la ciutat.
Com la majoria dels 3.500 quilombos del Brasil, on viuen en comunitat prop de tres milions de descendents d’esclaus, les 400 famílies instal·lades a Vao de Almas paguen car el seu aïllament històric: no hi ha carretera, no hi ha aigua, no hi ha electricitat, no hi ha telèfon, ni tampoc metge. L’única presència de l’Estat són escoles on els professors falten la major part del temps.
La més aïllada
Vao de Almas és la més aïllada d’aquestes «comunitats kalunga» (comunitats negres d’exesclaus fugitius), instal·lada en un territori de 2.530 quilòmetres quadrats. L’aïllament els ha permès preservar una bona part de les seves tradicions africana i indígena.
Justino, que anava a complir 100 anys, estava sent vetllat per tota la comunitat a la llum de les espelmes. Era el curandero i el que recitava les oracions durant les cerimònies, però ha mort sense nomenar successor. Elva Valera de Conceiçao, una eixuta dona de 70 anys, és la dona sàvia del poble. «¿Que com ho he après? És un miracle de Déu; el meu pare m’ha ensenyat les pregàries», diu al costat de noies que trituren la mandioca en grans morters, símbol de l’herència africana.
Els desplaçaments a través del quilombo kalunga es fan en burro o bé caminant. Tot aquell que vulgui viatjar fins al poble únicament disposa d’aquest mitjà de transport. Justino es va negar a fer aquest penós viatge i va morir al poble. «Ser kalunga és un patiment», proclama Natalina, amb vuit nens al seu càrrec. Recorda «amb horror» el dia en què va haver de travessar les muntanyes a peu amb el seu fill a l’esquena per salvar-lo d’una pneu-mònia.
Cases de tova
Les cases són de tova, amb la teulada de palla. Es cuina amb llenya, sovint a terra i l’única aigua disponible és la del riu. «L’Estat deu una reparació als kalungues; nosaltres no volem anar a la ciutat a morir de fam; lluitem per tenir una carretera i escoles per als nens», proclama Zé. «La forma en què es tracta els kalungues és repulsiva. L’Estat no els dóna res. He hagut de construir jo mateixa una casa de tova i comprar alguns burros per instal·lar-me», testimonia Sandra Ferreira da Silva.
País líder de les desigualtats socials, el Brasil ha accelerat durant els últims 20 anys la delimitació de les reserves i la reforma agrària. Però no va ser fins al 2003, després de l’arribada al poder de Lula, quan l’Estat va decidir atorgar als descendents d’esclaus fugitius la propietat col·lectiva sobre les terres dels seus ancestres sota el títol de «reparació». Aquesta mesura és qüestionada pel Tribunal Suprem i requerirà temps.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Presentació del curs de la matèria optativa de Geografia de 3r ESO

IES GELIDA                                                                           SETEMBRE 2011


CURS 2011-12




ÀREA DE CIÈNCIES SOCIALS. OPTATIVA 3r CURS ESO: GEOGRAFIA


Les ciències socials estudien els grups humans: la seva evolució en temps passats –la història -, la seva situació en un medi físic, ecològic –la geografia -, les relacions entre les persones en la seva vida en col·lectivitat –la sociologia- , l’ús que es fa dels recursos –l’economia- , les relacions de poder en cada grup humà –la política- .

Les Ciències Socials, en conjunt, ens ajuden a interpretar el món actual. La geografia, en aquesta matèria optativa, ens ha d’ajudar a conèixer el planeta, on passen els fets econòmics, polítics, socials, culturals, mediambientals que defineixen avui el nostre món. Però ho farem des d’una perspectiva més propera, des de l’àmbit local o, per entendre-ho millor, des del vostre entorn més immediat. Perquè és aquest espai vital des d’on actuem i des d’aquest és també on entendrem millor el nostre planeta.  Aquesta assignatura ens ajuda, doncs, a construir la nostra personalitat i les idees pròpies, sobre el que ara mateix passa.


En conseqüència, els Objectius del curs són:


1.    Tenir un coneixement ampli de la nostra geografia física i política més propera, a partir dels temes següents:

·         Els mapes i l’orientació: nocions bàsiques d’orientació i localització, així com d’interpretació de mapes i plànols.

·         Els dies i les estacions, les temperatures i les precipitacions: entendre el temps atmosfèric i les seves alteracions, així com el perquè existeixen climes i paisatges diversos a la Terra.

·         Geografia física de Gelida: límits, relleu, fonts, masies...

·         Montserrat Sud i el seu “skyline”, és a dir la línia de l’horitzó al nord de  Gelida: el massís de Montserrat i les seves agulles visibles des de Gelida, una vista privilegiada.


·         Geografia física i política de Catalunya: relleu, comarques i paisatges.

·         Geografia física i política d’Espanya: relleu, províncies i comunitats autònomes.

·         Europa física i política: relleu, estats i ciutats.

2.    Aprendre a relacionar uns fenòmens amb els altres. En Ciències Socials tot està relacionat i cal interpretar-ho des de l’àmbit local al  global.

3.    Conèixer l’actualitat. Aprendre a relacionar el que passa cada dia al món, el que sabem pels diaris o per la televisió amb el que estudiem a classe.

4.    Conèixer les nostres entitats polítiques en els aspectes físic i polític per poder situar cada fenomen.

5.    Entendre que la sostenibilitat esdevé una posició necessària de la humanitat per a tenir cura del nostre planeta si el volem llegar  a les generacions futures amb dignitat.


Metodologia de treball i avaluació

·         Treballarem a partir de mapes, plànols, textos, imatges, documentals, pel·lícules, activitats de la xarxa, webqüests, etc

·         Prendrem apunts i passarem per escrit tot el que fem: exercicis, explicacions, conclusions dels debats.

·         Llegirem la vostra agenda escolar dedicada al medi ambient i el desenvolupament per a reflexionar i .meditar en la importància d’una consciència ecològica i democràtica

·         Haurem de presentar un dossier al final de cada trimestre amb tota la feina i treballs de la matèria, la nota del qual serà la qualificació  de l’avaluació (70-80%)  junt  amb la valoració de l’actitud d’esforç, treball, col·laboració i respecte (30-20%).  




Ara, és qüestió de saber molt bé els acords de treball pactats a la classe i posar-se les piles per començar i acabar amb èxit.

dilluns, 12 de setembre del 2011

PRESENTACIÓ DEL CURS OPTATIVA 2n ESO I AVALUACIÓ PRÈVIA. HISTÒRIA DE L'ART



IES GELIDA                                                                          SETEMBRE 2011

CURS 2011-12


ÀREA DE CIÈNCIES SOCIALS. OPTATIVA 2n CURS ESO: HISTÒRIA DE L’ART

Les ciències socials estudien els grups humans: la seva evolució en temps passats –la història -, la seva situació en un medi físic, ecològic –la geografia -, les relacions entre les persones en la seva vida en col·lectivitat –la sociologia- , l’ús que es fa dels recursos –l’economia- , les relacions de poder en cada grup humà –la política- .
Les Ciències Socials, en conjunt, ens ajuden a interpretar el món actual i la Història ho fa en funció del que la humanitat ha llegat i com ha actuat en els temps passats. La Història de l’Art, en concret, estudia allò que la humanitat ha cregut que és bell o digne de ser estètic dins l’àmbit de la creativitat humana. Aquestes creacions també ens documenten i ens donen a conèixer com han viscut i han pensat altres dones i homes d’altres èpoques. Els historiadors  i les historiadores ens n’hem adonat  que els fils que mouen tota aquesta creativitat al llarg dels segles tenen sempre el mateix motor. Conèixer i rescatar aquestes obres de la història de l’Art enriqueixen la humanitat perquè ens ajuden a conèixer-nos millor.

En conseqüència, els Objectius d’aprenentatge del curs són:

1.  Comprendre i valorar els canvis en el concepte l'art i l'evolució de les

seves funcions socials al llarg de la història. Té el mateix valor artístic (no econòmic) un quadre de Picasso que un de Velazquez?




2.   Entendre les obres d’art en la seva globalitat, com a reflex de la creativitat humana, convertides en objectes per a ser gaudides per sí mateixes i valorades com a documents testimonials d’una època i una cultura concretes.  Hagués tingut sentit la pintura de Picasso pintada en temps de Velazquez  i Las Meninas pintat com a retrat en època de Picasso?


3.     Conèixer el llenguatge artístic bàsic de les diferents arts plàstiques i visuals i adquirir una terminologia específica per a utilitzar-la amb precisió i rigor.  Què és un  picapedrer, un arc de mig punt i un arc apuntat ? Una gàrgola, la pintura al tremp, la pintura al fresc, la creu llatína i la creu grega?


 
4.    Identificar, analitzar , caracteritzar i diferenciar algunes de les obres més importants i universals  dels estils artístics de l’Edat Mitjana i  l’Edat Moderna, els dos períodes que estudiarem a la matèria de Ciències Socials de 2n ESO, així com dominar i identificar el tempshistòric i la cronologia de cada estil. Quina d’aquestes dues esglésies és Romànica i quina Gòtica?





5.Identificació de les funcions de l'art en les diferents èpoques en relació amb artistes, clients i promotors. Tenen la mateixa funció aquestes tres obres realitzades durant el barroc, en el segle XVII?











6.    Identificació i valoració del paper de les dones en la creació artística.Aquest és  el tema pictòric de “Sussana i els vells” en dos quadres barrocs (segle XVII); quins dels dos ha estat pintat per una dona artista?

7.    Conèixer obres, autors i temes en la producció artística dins l'àmbit de la història medieval i moderna  de Catalunya.  Qui no coneix aquestes obres?




8.    Consegüentment,  definició dels conceptes de patrimoni artístic i rutes historicoartístiques i valoració de la necessitat de protegir el patrimoni com a herència cultural dels grups humans i difondre'lSeria la mateixa Gelida, sense el seu Castell, funicular i cases modernistes?


 9.    Identificació de causes i conseqüències dels fenòmens artístics en el seu context històric, amb especial referència als processos de continuïtat i canvis, constatant els diferents ritmes evolutius de les societats i la varietat de manifestacions. Si no hagués existit el romànic l’ hagués seguit el gòtic , i d’aquest el renaixement?




Metodologia de treball i avaluació

·         Treballarem a partir d’eixos cronològics, diapositives, Powers points, plànols, textos, imatges, documentals, pel·lícules, activitats de la xarxa, webqüests, etc

·         Prendrem apunts i passarem per escrit tot el que fem: exercicis, explicacions, esquemes, treballs, impressions.

·         Haurem de presentar un dossier al final de cada trimestre amb tota la feina i treballs de la matèria, la nota del qual serà la qualificació  de l’avaluació (70-80%)  junt  amb la valoració de l’actitud d’esforç, treball, col·laboració i respecte (30-20%). Per tant, el treball a l’aula és essencial per a aprovar l’assignatura. Aquest dossier trimestral l’haurem de guardar a casa durant el curs per entregar-los tots tres junts a final de curs, amb la seva presentació corresponent.

·         Normes bàsiques d’ús dels ordinadors a l’aula:

-       L’ordinador haurà d’estar sempre plegat mentre la professora no indiqui el contrari.

-       No es permet l’ús dels auriculars si no ho autoritza de forma extraordinària la professora.

-       Quan s’hagi d’ utilitzar  l’ordinador no es poden executar programes que no siguin autoritzats per la professora; el Facebook, xats, Messenger, jocs i programes de descàrrega també només autoritzats pel centre o professora.

-       La barra de tasques (part inferior de l’escriptori ha d’estar sempre visible).

-       L’ordinador és una eina per a millorar el rendiment educatiu a l’aula i en cap cas per a impedir-ho.


Bé, ara, és qüestió de saber molt bé els acords de treball pactats a la classe i posar-se les piles per començar i acabar amb èxit.